L'actual Lleida va ser l'escenari fa dos mil·lennis de la lluita de poder entre Pompeu i Juli Cèsar. A la riba del Segre es van concentrar el nombre més gran de tropes mai vist a la Península per protagonitzar un enfrontament que decidiria el destí de Roma.

Els legats de Pompeu, Afrani i Petreu, es van fer forts a la ciutat i controlaven el pont de pedra que permetia creuar el Segre. Però quan es van veure superats per les forces de Cèsar i mancats de reforços, es van retirar amb la intenció de reunir-se amb els pompeians que hi havia més enllà de l'Ebre. Juli Cèsar, que s'havia dedicat a escometre la rereguarda dels pompeians, va fer construir un gual als seus soldats i va perseguir Afrani i Petreu fins que els va fer deposar les armes. Aquella va ser una victòria clau per a Cèsar, i Ilerda va passar a formar part de l'imaginari romà amb la frase 'Ilerdam videas' ('Així vegis Lleida'), usada quan es volia enviar algú a pastar fang.

L'Ebre i el Segre havien estat les fronteres naturals que separaven els comtats catalans de les taifes musulmanes. Amb la conquesta de Tortosa i Lleida, Ramon Berenguer va consolidar el domini del seu casal sobre l'extensió que avui coneixem com a Catalunya.

Tortosa va caure el desembre de 1148 després de mesos de lluita. Ramon Berenguer IV va aconseguir el suport de genovesos i soldats croats per assetjar una de les places més ben defensades de la frontera sarraïna. Van caldre màquines de setge per fer rendir els últims resistents que defensaven la Suda, el castell fortificat de la ciutat.

Durant dos segles, la dinastia comtal catalana s'havia esforçat per estrènyer vincles i consolidar la seva autoritat al nord dels Pirineus, però el conflicte càtar i la decisiva batalla de Muret van marcar la fi del somni occità.

Pere el Catòlic va liderar un exèrcit per defensar els seus vassalls occitans davant l'escomesa de Simó de Montfort, un noble franc empès a actuar contra l'heretgia càtara. Tots dos exèrcits es van trobar a les portes de Muret, i tot i que les tropes del rei Pere eren superiors, una càrrega de cavalleria fulminant per part dels homes de Montfort va ser determinant per decidir la contesa. Pere el Catòlic va morir al camp de batalla, precipitant la fugida dels seus homes. Amb ell, s'acabava el somni occità.

Els èxits en les conquestes per la Mediterrània de Pere II el Gran van despertar les ires de França i el papat, que van decretar una croada contra la Corona. Tot i no tenir el suport de la noblesa aragonesa, la decisiva intervenció per tallar els subministraments francesos davant de la costa de Roses va donar un alè d'esperança als defensors del Principat.

Les galeres catalanes es van mostrar molt superiors en els dos combats que es van produir a prop de les illes Formigues. L'arribada de l'almirall Roger de Llúria amb la flota siciliana va acabar d'anul·lar la flota croada, que es va quedar sense suport marítim. Les tropes franceses, delmades per una epidèmia que va assolar Girona (que la llegenda atribueix a Sant Narcís) no van tenir altre remei que girar cua.

A la mort de Martí l'Humà, la successió al tron catalanoaragonès va quedar resolta amb el compromís de Casp, que reconeixia Ferran d'Antequera com a nou rei. L'aspirant Jaume II, però, no va acceptar el resultat i sota el crit d'"O rei o res" es va alçar per fer valdre la seva candidatura amb la força de les armes.

Jaume II es va parapetar a Balaguer, convençut que els sòlids murs de la capital del comtat aguantarien qualsevol setge. Això era així amb mentalitat medieval, però el seu oponent, Ferran, que s'havia guanyat el sobrenom d'"Antequera" conquerint aquesta ciutat, ja lluitava guerres modernes. La força de la pólvora va ser determinant per fer caure els murs de la ciutat i guanyar la batalla.

El comte del Pallars Hug Roger III no va acceptar mai la sobirania de Joan II, a qui havia fet front durant la guerra civil catalana, ni del seu fill Ferran. Desafiant l'autoritat del rei, va intentar crear un estat independent a les valls del Pallars, encara que això li costés enfrontar-se a un enemic molt superior. El senyor de les muntanyes va lluitar fins al darrer alè contra els Trastàmara.

Les forces del rei, però, eren molt superiors. Després d'anys de lluites, al comte no li va quedar més remei que l'exili mentre la seva muller defensava el castell de València d'Àneu. Finalment, Hug Roger III va ser capturat i condemnat a morir al castell de Xàtiva, on anys enrere havia acabat els seus dies Jaume II d'Urgell. Quan Hug Roger III va morir, amb ell ho va fer el comtat de Pallars.

Les tropes del comte duc d'Olivares s'ho jugaven tot a una carta després de l'esclat de la guerra dels Segadors. O prenien Barcelona amb un atac llampec, o la falta de control de la rereguarda els passaria factura. Els catalans, però, amb el suport dels experimentats oficials francesos, van fortificar a corre-cuita la muntanya de Montjuïc i van defensar-la de l'escomesa filipista. Aquest factor va ser determinant, perquè els espanyols no comptaven amb un nou element fortificat.

Després d'una batalla molt intensa en dos fronts, el campament de la muntanya i el pla de la ciutat, els defensors es van erigir amb la victòria. Com a conseqüència d'aquell combat, el conflicte entre francesos i espanyols pel domini del Principat es va allargar una dècada.

La de Cardona ha passat a la història com la fortalesa inexpugnable, l'únic bastió que els borbònics no van ser capaços d'assaltar a la força. I no va ser perquè no ho intentessin amb ganes. El castell de Cardona, bastió dels senyors de la sal, no només dominava una posició estratègica; també era (i és) una magnífica obra d'enginyeria militar que va aconseguir frenar l'exèrcit de les dues corones durant el seu assalt al Principat i allargar la guerra de Successió.

A continuació pots llegir en exclusiva el relat del setge de Cardona publicat a '50 batalles de la història de Catalunya'.

 

Durant la guerra del Francès, Tarragona s'havia erigit en la capital de la resistència contra l'imperi. La gran majoria dels que s'oposaven al domini francès es trobaven a la ciutat i estaven preparats per defensar-la a qualsevol preu. La batalla més dura i sanguinària de les guerres napoleòniques al Principat es va acabar convertint en el combat més mortífer de la història de Tarragona.

La destresa de Gabriel Suchet, el millor general de Napoleó al Principat, només era comparable a la seva crueltat. Va prendre la ciutat a foc i coltell, sense pietat contra la població civil de la ciutat, que es refugiava a les esglésies. Tarragona trigaria tres dècades a recuperar la població que havia tingut abans de la batalla.

L'últim esforç bèl·lic de la República durant la Guerra Civil Espanyola es va concentrar a la línia de l'Ebre. Capgirar la tendència de la guerra semblava una missió impossible, però si guanyaven prou temps quedava l'esperança d'una intervenció estrangera de les potències antifeixistes. El resultat van ser els 115 dies de combats més mortífers de la Guerra Civil i de la història de Catalunya.