La guerra d'Àfrica, possiblement, va ser una invenció del govern espanyol, presidit per Leopoldo O'Donnell, per desviar l'atenció cap a l'exterior i evitar intrigues internes. I és que a mitjan segle XIX hi va haver 13 canvis d'executiu i 11 presidents diferents -van repetir Narváez i O'Donnell. En cinc ocasions es van produir com a resultat d'uns comicis; la resta van ser fruit de crisis socioeconòmiques, i d'un parell de pronunciaments. 

El discurs de Prim que va encendre la guerra
El país caminava cap a la bancarrota, hi havia vagues generals, es va escriure una nova Constitució que no es va aplicar mai i, mentrestant, el marit d'Isabel II s'enriquia construint línies de tren -amb el vistiplau dels moderats. En tot aquest temps, Prim va ser diputat un munt de vegades, va viure a França exiliat, es va casar a París amb una mexicana rica, va fer d'observador internacional a la guerra de Crimea, va ser capità general de Granada i, des d'allí, va conèixer de primera mà els atacs que patien Ceuta i Melilla per part de tropes amazics. 

De manera que, quan l'any 1859, el govern d'Espanya dubtava entre Mèxic i el Marroc com a enemic a qui declarar la guerra, una intervenció de Prim al Congrés va ser clau: "En vez de ir a vengar agravios de la nación mexicana, ¿por qué no embestís con esas salvajes hordas de Marruecos que tantas veces han insultado el pabellón español?". La diferència era clara: Mèxic no pagava deutes, mentre que el sultà marroquí atacava constantment territori espanyol.

L'opinió pública va prendre partit: "A l'Àfrica, minyons, a matar moros!", escrivien els diaris. Arreu del país va créixer un fervor malaltís en favor de la guerra, i al desembre l'exèrcit, amb O'Donnell al capdavant i Prim a una divisió de reserva, comença la invasió del Marroc: amb més de 35.000 soldats mal equipats i dirigits encara pitjor. 

La tasca que havia de fer el general de Reus era secundària: obrir camí fins a Tetuan, una de les places clau que Espanya havia decidit conquerir. Això volia dir fer ponts, atacar posicions, desgastar l'enemic... per tal de facilitar el pas al cos principal de l'exèrcit, comandat per O'Donnell. Però Prim va ser tota la vida un home impetuós i un militar convençut de la seva bona estrella, avalada en centenars de combats. Els soldats l'adoraven per la seva aurèola de guerrer victoriós. Així que, en un rampell, va decidir atacar Fnideq i va guanyar una posició molt més avançada que la que se li havia encomanat. En la càrrega contra l'enemic, es va posar al capdavant de les tropes i infonia ànims als soldats a crits, baioneta en mà. Res d'esperar a la rereguarda, com pertocava a un militar d'alta graduació. L'acció li va reportar un ascens: de ser a la reserva va passar a comandar el Segon Cos de l'Exèrcit d'Àfrica.

Almogàvers a Àfrica
La gran proesa de Prim, però, fou la batalla de Tetuan, el 4 de febrer del 1860, immortalitzada en el famós quadre de Marià Fortuny. Tot i que l’assalt a la ciutat va ser obra de tot l’exèrcit espanyol en diferents flancs, durant anys la gesta dels voluntaris catalans comandats pel general Prim va surar com una heroïcitat. No eren més de 500 homes, amb uniforme propi i pagats per les diputacions, havien desembarcat al Marroc el dia abans del combat i van ser decisius per trencar les files enemigues, tot i que és probable que es magnifiqués la seva actuació. Però sempre es va recordar el discurs que Prim va dirigir als milicians com el súmmum de la vehemència. Entre altres coses, els va dir, en català, que eren els descendents dels almogàvers i no podien fallar. El cas és que, quan mesos després el sultà marroquí va reconèixer el triomf espanyol, el general Prim es va convertir en l’heroi de la guerra. Des de llavors, va ser l’home més sol·licitat, temut i popular del país.