El 2 de juliol, el primer que va fer el soldà un cop en territori enemic va ser atacar i prendre la ciutat de Tiberíades, a la vora del llac homònim, amb part de les seves tropes. A Sefòria, on es trobava el contingent del rei Guiu, els cristians van debatre sobre què calia fer.

Els cristians van ignorar el perill
Raimon de Trípoli, el noble més intel·ligent, va exposar que era perillós anar a socórrer la ciutat, ja que era exactament el que Saladí pretenia que fessin, i a més no hi havia fonts d’aigua per proveir les tropes en el seu avanç. Però altres cavallers el van titllar de covard, i finalment el rei Guiu va decidir que calia plantar cara a l’amenaça. L’endemà, el 3 de juliol al matí, l’exèrcit croat va marxar cap a Tiberíades organitzat en tres divisions. A la del centre hi anava el mateix rei amb la Vera Creu, la relíquia més important de la cristiandat.

La marxa cap a l'anihilament
La marxa (vegeu el mapa) va ser un veritable infern. Els croats només havien de fer 25 quilòmetres, però sota la calor del mes de juliol palestí i sense subministrament d’aigua avançaven amb lentitud. Pel camí, a més, patiren atacs continuats dels musulmans. Llavors els cristians van canviar sobtadament de plans i es van dirigir cap a la font de Hattin, amb la idea d’arribar a Tiberíades l’endemà.

Però els soldats de Saladí, ben proveïts d’aigua per una caravana de camells, se’n van adonar i no van trigar gaire a barrar-los el pas. Aleshores els homes de Guiu, esgotats i assedegats, es van veure forçats a acampar, envoltats per l’enemic. L’endemà, la seva sort ja estava decidida. El 4 de juliol de 1187 va ser el dia de la gran victòria de Saladí.

La matinada del 4 de juliol, l’exèrcit cristià va formar per posar-se en marxa. L’avantguarda era comandada per Raimon de Trípoli (1), el contingent central pel rei Guiu (2) i la rereguarda per Balian d’Ibelin (3). Quan començaven a avançar, el cos de voluntaris de Saladí va calar foc a una successió de piles de matolls (4).

Envoltats per totes bandes
La cortina de fum i una intensa pluja de fletxes van agafar per sorpresa els croats, que quedaren ràpidament encerclats pels tres contingents de l’exèrcit musulmà. Mentre Taqi al-Din (5) atacava pel flanc dret i Gokbori (6) per l’esquerre, Saladí (7) va dirigir personalment l’escomesa pel centre. Llavors, els croats intentaren avançar cap al brollador de Hattin, a cinc quilòmetres de distància.

Els soldats croats, afeblits per la manca d’aigua, s’estavellaven una vegada i una altra contra el contingent islàmic. Amb tot, cap al migdia, les valentes càrregues de la cavalleria de Raimon de Trípoli aconseguiren obrir una bretxa (1) per escapar cap al la font de Hattin. Això va permetre al rei Guiu establir una posició defensiva per reorganitzar-se al peu dels turons de Hattin, però en la confusió del moment només es van poder bastir tres tendes (2). Quan l’exèrcit de Saladí va tancar de seguida la ruta de fugida, la infanteria croada va patir un col·lapse en la moral i va començar a desviar-se cap a l’est enfilant-se cap als turons (3). Mentre, les tropes de Gokbori atacaven la rereguarda (4).

A la tarda, veient tancats tots els camins de fugida, el rei Guiu ordenà als seus cavallers que seguissin la infanteria, que s’enfilava en desbandada als turons de Hattin. Allà van prendre posicions sobre l’esplanada que corona el turó del sud (1), però els atacs musulmans venien de totes bandes. La divisió de Taqi al-Din (2) va capturar la Vera Creu, i la pèrdua de la relíquia encara va devastar més la moral dels cristians. Tot i les càrregues desesperades dels cavallers cristians, els musulmans van fer una gran matança d’infanteria, i la caiguda de la tenda reial va marcar el final de la batalla. Tot i això, Balian d’Ibelin i part de la rereguarda croada van aconseguir fugir de la divisió de Gokbori (3).