El 12 de setembre de 1213 és un dia clau en la nostra història. Aquell dia, a la batalla de Muret, Pere el Catòlic mor en combat a mans d’un exèrcit croat, convocat pel papat i impulsat pel rei de França. El desastre de Muret tanca definitivament les portes a la presència catalana a Occitània, pacientment treballada pels avantpassats del Catòlic des de feia moltes dècades. A partir d’aquest moment, els catalans es veuen obligats a reorientar el seu futur Mediterrània enllà i sobre les taifes andalusines de la zona est de la península Ibèrica.

L'extraordinària victòria dels cristians a Las Navas de Tolosa
Situats en aquest escenari, és imprescindible recordar que, un any abans de la derrota de Muret, els cristians havien assolit una extraordinària victòria a Las Navas de Tolosa (a l’actual província de Jaén). Un èxit del qual –malgrat l’enorme aportació navarresa i catalanoaragonesa– gairebé només en van treure profit els castellans, perquè Navarra ja no tenia frontera directa amb l’islam –i, per tant, no podia obtenir guanys territorials– i perquè Pere el Catòlic prou feina tenia en intentar salvar els seus vassalls occitans davant l’agressió francopapal. És per això que la derrota de Muret no només implica l’expulsió gairebé definitiva dels catalans d’Occitània, sinó que també reforça la supremacia de Castella en la cursa per conquerir més territoris andalusins que la Corona d’Aragó.

Però anem enrere. A principis del segle XII, ja feia moltes dècades que els comtats occitans gaudien d’una molt notable sobirania respecte als reis de França. En aquest sentit, semblaria que el límit lingüístic entre francès i occità podria arribar a esdevenir –també– una frontera política. I, enmig d’aquest joc d’identitats, va sorgir un nou element d’identificació religiosa. De fet, aprofitant que la creixent penetració social del catarisme en terres occitanes semblava esdevenir una amenaça per al monopoli religiós del catolicisme de Roma, la corona francesa va animar el papat a declarar heretges els càtars i, també, els seus possibles protectors. I, així, amb aquesta jugada, quan els comtes occitans van intentar protegir els seus vassalls davant la persecució dels croats la corona francesa va disposar d’una gran excusa religiosa per justificar el seu “imperialisme” polític i militar.

Pere I, en una situació molt delicada
En aquells mesos del 1213, Pere I es trobava en una situació molt delicada. Ell, que era conegut amb el sobrenom d'el Catòlic, sabia molt bé que el papat volia retornar els càtars a l’obediència de Roma. Però el rei també era plenament conscient que França aprofitaria la conjuntura per posar els territoris occitans sota el domini de París. I, certament, alguns dels nobles occitans vassalls de Pere I ja havien estat excomunicats per l’Església i desposseïts de les seves propietats per l’exèrcit croat. Així, doncs, el rei Pere va haver de triar entre la fidelitat a l’Església i la lleialtat als seus amics. I va ser precisament el papa Innocenci III qui li va facilitar la tria. Ja que la Santa Seu estava més compromesa amb França que amb el vicariat de Crist a la Terra, Pere el Catòlic podia mantenir-se lleial als seus amics, amb la tranquil·litat que li donava saber que desobeir el papa no implica cap infidelitat a Déu.

Però el rei Pere era tant conscient de la seva força militar que –literalment– va morir per un excés de confiança. Anys més tard, en el 'Llibre dels feits', el seu propi fill (Jaume I el Conqueridor) el va acusar d’haver passat la nit anterior a la batalla bevent vi i acompanyat de “fembres”. Una acusació que mai sabrem si era certa o si, per contra, podia ser fruit del fet que Jaume I va ser educat per templers, que no necessàriament havien de tenir una opinió massa favorable d’aquell monarca ple de vida i que havia desafiat l’Església. 

Fos com fos, aquell fatídic 12 de setembre de 1213 Pere va considerar innecessari esperar els reforços que li portava el seu senescal Hug de Montcada. Tampoc va voler protegir el seu campament. I, a més, va tenir una actitud del tot imprudent durant la batalla, llançant-se personalment enmig del combat. En qualsevol cas, hem de tenir ben present que l’aliança francopapal representava un poder formidable. I que les forces croades comandades per Simó de Montfort, tot i ser inferiors en nombre, eren molt expertes. Tant és així que, gairebé un any després, el diumenge 27 de juliol de 1214, el rei de França va derrotar, a la batalla de Bouvines, una coalició d’alemanys, flamencs i anglesos. En dos estius consecutius, els francesos van assolir dues victòries decisives que van marcar molt el seu futur. L’una, al sud, la de Muret. L’altra, al nord-est, la de Bouvines. Això els va permetre consolidar-se com la potència hegemònica de l’Europa occidental durant sis segles. En concret, fins al 18 de juny de 1815, a Waterloo.