El 10 de febrer de 1896, en plena guerra de Cuba, els espanyols van enviar a Cuba el mallorquí Valeriano Weyler, que va desencadenar una repressió ferotge. Les tropes de Maceo i Weyler van lluitar més de 21 cops. La crueltat de Weyler va cridar l'atenció dels Estats Units, que van decidir enviar a l'Havana el cuirassat 'Maine'. El 15 de febrer de 1898 un incident va fer esclatar el vaixell nord-americà: els Estats Units van acusar Espanya d'aquest atac i, el 20 d'abril d'aquell mateix, li van declarar la guerra.

La guerra, però va ser curta. En menys de quatre hores, la flota nord-americana va enfonsar l'un rere l'altre tots els vaixells espanyols. El 10 de desembre de 1898, ambdós països van signar el Tractat de París, pel qual la corona espanyola renunciava a l'illa de Cuba i altres territoris del seu imperi.

Nascut a Mallorca el 1834, Valeriano Weyler era d'origen alemany. La primera experiència militar al Carib la va tenir a Santo Domingo el 1861, on el govern espanyol de Leopoldo O'Donnell es plantejava recuperar la sobirania. Es tractava de defensar "la raça espanyola", que feia unes dècades s'havien independitzat, de l'amenaça "negra" que venia d'Haití. Allà, Weyler va protagonitzar notòries accions de guerra. Concretament a la batalla del riu Jaina, amb només 150 homes, va defensar la posició enfront de 500 assaltants durant tres dies. Es va retirar sense abandonar morts, ferits ni material.

De la República Dominicana, Weyler va anar als Estats Units, on va estudiar les tàctiques de guerra que havia utilitzat l'exèrcit del Nord per vèncer els sudistes. Es va assabentar que una de les pràctiques més habituals de l'exèrcit ianqui consistia a destruir camps de conreu sencers, ja fossin de cotó o de tabac. De fet, durant la guerra de Secessió, Carolina del Sud i Geòrgia havien estat literalment arrasades. Weyler va prendre bona nota d'una altra tàctica: la concentració de poblacions en propietats embargades i ben controlades, per tal d'evitar que poguessin ajudar l'enemic.

Assassinats i pràctiques cruels
Durant la guerra dels Deu Anys (1868-1878), ja convertit en brigadier, Weyler va ser la mà dreta del general Blas Villate, comte de Valmaseda, i va ser l'home que va estar més al damunt de les zones revoltades. En aquest moment, a ambdós se'ls atribueixen milers d'assassinats i les pràctiques més cruels. Weyler, per exemple, obligava amb un fuet les presoneres cubanes que ballessin despullades davant les seves tropes.

El 1874 no va estar entre els que es van alçar a favor de la restauració alfonsina. Més aviat liberal i republicà, s'havia mantingut fidel al govern i es va mostrar disposat a reprimir l'alçament de Sagunt. Amb Alfons XII ja com a rei, va voler abandonar l'exèrcit. No se li va acceptar la retirada. Abans calia posar fi a la tercera guerra Carlina. Va lluitar a Catalunya, on els malentesos amb Martínez Campos foren constants.

Després fou capità general de les Canàries i de les Balears. L'any 1888 se'l va enviar a Filipines a sufocar les revoltes tagals. El 1892 va ser destinat al País Basc perquè posés fi a uns avalots que havien començat a Vitòria. En totes dues ocasions va acabar posant ordre.

Capità general de Catalunya
En aquests mateixos anys, Barcelona s'estava convertint en la capital del terrorisme anarquista, amb atemptats que tenien absolutament atemorida la població, especialment les classes més benestants. Amb una situació social molt tensa, entre 1890 i 1892, els anarquistes van estar alenant una vaga general que havia d'obrir definitivament les portes a la revolució. La vaga, però, no va arribar i molts anarquistes van creure que la manera d'obrir la porta a la nova societat era col·locant bombes contra el poder burgès. La primera va esclatar a la plaça Reial el 1892. L'any següent en van esclatar catorze. La més greu fou la que llançà Santiago Salvador a la platea del Liceu i que va causar 20 morts i 80 ferits. L'únic home que semblava poder controlar la situació era Weyler.

Davant d'uns ciutadans completament atemorits, la primera actuació de Weyler com a capità general de Catalunya va ser, cada nit, acudir a l'òpera o al teatre. El seu primer moviment contra els anarquistes va consistir a infiltrar gent en els ambients llibertaris. Les informacions que aquests li proporcionaven li va permetre detenir tots els líders del moviment. Durant l'any 1894 es van fer 415 detencions. Weyler, a més, forçava els tribunals a ser molt contundents contra els que posaven bombes. Les condemnes a mort van ser habituals. Aquesta repressió tan implacable va permetre que el 1894 i el 1895 no hi hagués nous atemptats. Barcelona es va rendir als seus peus.

Retorn a Cuba
L'any 1896 va tornar a Cuba amb una aurèola de gran militar. Per l'Havana es va difondre la idea que les tres ves de Valeriano Weyler volien dir "veni, vidi, vici". La seva contundència es va fer, de seguida, molt evident. En la carta que un subordinat seu va enviar a la península es demostra, de manera molt significativa, que amb la seva arribada les coses funcionen d'una altra manera: "Ahora nuestros jefes no se andan con chiquitas, ¡a todo el que encontramos por el campo le cortamos la cabeza!". Aquest soldat no era l'únic que posava de manifest la crueltat de les pràctiques de Weyler. El mateix general rebel Antonio Maceo va enviar-li una carta demanant que deixés les atrocitats per al camp de batalla. A les seves 'Crónicas de Guerra', el català Josep Miró Argenter, cronista que acompanyava Maceo, explicava: "Weyler té sang freda per contemplar l'espectacle d'una decapitació enorme de cubans".

A Weyler la pitjor fama li va arribar, de tota manera, pel seu famós ban de concentració de la població rural. Diversos historiadors coincideixen a dir que va ser un veritable martiri públic. Miró Argenter feia, per exemple, una descripció terrible dels concentrats: "Devoraven els residus fètids de l'olla, després que la tropa n'havia apartat el brou i el pernil; dormien en promiscuïtat homes, dones, vells i nens sobre els jaços del barracó, sota la vigilància dels sentinelles; si alguna nit, un dels infeliços, per decència o per pudor, tractava d'abandonar el barracó per fer les seves necessitats, li disparaven un tret o l'apallissaven fins a matar-lo". I acaba dient: "Les víctimes de Weyler es coneixien pel ventre boterut, el rostre cadavèric, els ulls enfonsats i apagats, la parla subtil i trencadissa i la roba caient-los a trossos".

També el català Josep Conangla va deixar la descripció de la seva visita a un camp de concentració: "Espectacle dantesc el d'aquella aglomeració d'éssers humans abatuts, plorosos, gairebé nus i malalts en la seva majoria; agònics ja alguns, mancats del més necessari per subsistir (...). Vaig quedar profundament afligit en aquell antre horrorós de sofriment, angoixes, de criatures famolenques i crits de mares desesperades i vaig maleir en el més sincer de la meva consciència els responsables d'aquells sistemes bèl·lics tan execrables".