Al començament del 1808, les tropes imperials franceses van entrar a la península Ibèrica amb l’excusa d’envair Portugal, aliat de la Gran Bretanya, en el marc del projecte napoleònic de domini d’Europa que va seguir a la Revolució Francesa. Però Napoleó va aprofitar per deposar a Carles IV i substituir-lo en el tron pel seu germà, Josep I Bonaparte.

Crisi de l’Antic Règim
L’ocupació francesa va provocar un alçament popular i una llarga guerra que es va allargar fins al 1814, i que a Catalunya va rebre el nom de 'guerra del Francès'. Les guerrilles van ser les grans protagonistes de la contesa, i van fer front a l’invasor amb l’ajuda militar de la Gran Bretanya i Portugal. Però el conflicte es va desenvolupar en plena crisi de l’Antic Règim i sobre un complex rerefons de profunds canvis socials i polítics, de manera que també va tenir un important component de guerra civil entre una elit d’afrancesats i un gruix de patriotes que, paradoxalment, sovint també estaven influïts pels ideals liberals de la Il·lustració. Va ser una guerra llarga, amb canvis d’iniciativa entre els dos bàndols, i força destructiva: França va perdre uns 200.000 homes, i Espanya, entre 300.000 i 500.000.

Pugna entre absolutistes i liberals
La signatura del tractat de Valençay, el desembre del 1813, va restituir en el tron Ferran VII com a monarca absolut i va frustrar tots aquells (com els diputats reunits a les Corts de Cadis del 1812) que havien cregut que la lluita contra els francesos era el començament de la revolució espanyola i de l’emancipació de les colònies llatinoamericanes. El conflicte entre absolutistes i liberals marcaria bona part del segle XIX.