Batalles i guerres

Les guerres carlines

Totes les claus per entendre les guerres que van trasbalsar el país en el segle XIX.

25 d'octubre de 2011
1 Les guerres carlines
Recreació d'una batalla entre carlins i isabelins
Recreació d'una batalla entre carlins i isabelins

En el número 110 de la revista SÀPIENS dediquem quatre reportatges a les guerres carlines, els conflictes dinàstics que van enfrontar la societat espanyola —i especialment la catalana— ara fa 150 anys. De fet, el moviment carlista es va iniciar el 31 de desembre de 1832, quan el rei Ferran VII va derogar la llei sàlica per permetre a la seva filla Isabel heretar la corona en detriment del seu germà Carles.

La insatisfacció d'un sector conservador, reforçat per les tensions i el malestar que havia generat el Trienni Liberal i el règim absolutista del monarca, va originar un moviment partidari de Carles com a futur rei. La primera guerra Carlina, doncs, es va iniciar amb la mort de Ferran VII el 1833, quan els insurgents carlistes es van aixecar contra els partidaris d'Isabel. Així es va iniciar un conflicte llarg i violent que duraria fins al 1840 i que acabaria amb el triomf isabelí.

La guerra dels Matiners
El 1846, set anys després de la fi de la primera carlinada, Catalunya va ser l'escenari d'un nou conflicte dinàstic: la guerra dels Matiners. En un context de crisi agrària i financera, el malestar de les classes populars va desencadenar una segona insurrecció a favor de Carles VI, fill del pretendent Carles V. Altre cop, el 1849 la revolta va acabar amb derrota carlina.

Però el 1869, aprofitant la proclamació d'un govern progressista i l'exili de la reina Isabel II, el carlisme es va fer fort de nou entre una població que rebutjava els canvis i volia preservar els valors catòlics. A Catalunya, el retrocés d'aquests valors i la falsa promesa de restaurar les constitucions catalanes —abolides el 1714— van encoratjar la població a sumar-se a una nova revolta monàrquica entre el 1872 i el 1876. Carles VII va gaudir, en aquest tercer episodi, del suport més gran que mai no va tenir un pretendent carlí, si bé no va triomfar en el seu projecte polític.

El carlisme va entrar al segle XX convertit en un moviment cívic —la seva flama s'havia mantingut en els cercles culturals i d'oci— i no va tornar a les armes fins al 1936. Tot i que havien donat suport a l'alçament militar, Franco els va apartar del poder quan va acabar la guerra i va rebutjar l'aspirant a succeir-lo, Carles Hug de Borbó-Parma. En conseqüència, els carlins van fer un gir ideològic cap a l'esquerra, un fet que va acabar dividint el moviment. Com a partit polític mai no va reeixir.

2 El carlisme, avui
Grup de 'Pelayos', l'organització juvenil carlista.
Grup de 'Pelayos', l'organització juvenil carlista.

Quan el Partit Carlí va ser legalitzat, després de nombrosos entrebancs, es va presentar a les eleccions de 1979 i el resultat va ser un sorprenent fracàs. Només en alguns pobles van aconseguir alcaldies i en alguna ciutat, alguna regidoria, però no van obtenir cap escó. Aquells resultats tan pobres van provocar una espiral de dimissions. El secretari general del partit (A. Zavala) i el seu equip (Carlos Carnicero, J.C. Clemente, J.R. Rincón i Laura Pastor) van ser els primers. Finalment, van abandonar el partit el mateix Carles Hug de Borbó-Parma i la seva activa germana Maria Teresa. El carlisme es va convertir en un partit extraparlamentari i en situació marginal en la nova democràcia instal·lada a l'Estat espanyol.

Fulminat el carlisme, després del fracàs electoral, els carlins, d'acord amb la seva ideologia, es van distribuir en diferents partits. Avui trobem carlins al PP, al PSOE, en el govern i en l'oposició, en partits d'extrema dreta i d'extrema esquerra, i fins i tot a ETA i entre les seves víctimes. Molts altres carlins es van mantenir fidels als seus principis, però allunyats del debat polític.

El Partit Carlí actual continua fidel al programa de Carles Hug, però, de moment, sense cap influència política ni cap possibilitat d'aconseguir cap alcaldia. La profunda crisi viscuda no el va fer desaparèixer, però el va marginar de la vida política. Avui, és un testimoni del passat que manté una mínima estructura política organitzativa, participa esporàdicament en convocatòries electorals i disposa de centres i de butlletins informatius, però sense cap influència política.

L'originalitat del socialisme autogestionari, la nova doctrina de Carles Hug, restarà a la història com una de les aventures més originals del segle XX que no va triomfar perquè, en aquells anys, pocs van voler compartir la vella ideologia carlina; a més, també eren pocs els que estaven disposats a acceptar una idea tan nova com la presentada pel príncep carlí, titllada de revolucionària. A finals del segle XX pocs votants de l'Estat espanyol van estar disposats a acceptar el vell carlisme, completament caduc, però tampoc no van voler córrer el risc d'acceptar la modernització del carlisme, èticament lloable, però utòpica i poc creïble.

3 Els carlins que van deixar petjada
Pretendents carlins al tron d'Espanya
Pretendents carlins al tron d'Espanya

Les guerres carlines no van ser només conflictes dinàstics. També van ser lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades que van implicar tot tipus de personatges. Aquest és un recull dels principals personatges.

Primera guerra Carlina

El Tigre del Maestrat. El general Ramon Cabrera, fill de Tortosa, va ser un home d'estrella, un cabdill nat, amb un temible cop de geni. Exseminarista que es va allistar a les files dels carlistes i ràpidament es va convertir en l'heroi de l'Ebre i el Maestrat. Va lluitar al costat de Carnicer a la batalla de Maials, on pretenien aixecar la revolta carlista a la Catalunya interior. Cabrera va vèncer tots els generals cristins. Els anys de Cabrera, 1838-39, va exercir un domini absolut al seu petit imperi ebrenc. Va ser derrotat pel general liberal Espartero. Va fugir a l'exili a França. Va acabar casat amb un rica hereva de Londres i va morir de vell a Anglaterra reconeixent Alfons XII.

L'oncle Tomàs. El general Zumalacárregui és el militar carlista més important de la primera guerra. Home seriós, amb un gran sentit de l'honor i dots innates per a la guerra, va plantar cara als millors generals liberals, defensors d'Isabel II. Va aconseguir que el País Basc i Navarra es convertissin en un territori segur on residia el pretendent Carles V. Quan assetjava la ciutat de Bilbao, el juny de 1835, una bala el va ferir a la cama. Va fer cridar a Petriquillo, un curandero amb qui va fer amistat durant la guerra del Francès. Tot i les últimes atencions dels metges, la bala va acabar amb la vida d'aquell home d'origen humil, venerat pels seus i respectat per tots.

El general del poble. Baldomero Espartero va ser el general liberal més destacat de la primera carlinada. Va pactar a Bergara la rendició dels carlins bascos, on la corona es comprometia a respectar els furs. Espartero va acabar amb l'últim reducte carlista defensat per Cabrera. Es va convertir en regent des de 1840 fins a 1843. Va ordenar que bombardegessin la ciutat de Barcelona des de Montjuic per aplacar les bullangues de 1842. L'any 1870 el general Prim li va oferir la corona espanyola, i ell, el fill d'un carreter de la Manxa, amb fama de jugador i de bufat de supèrbia, la va rebutjar únicament perquè era massa gran i estava malalt.

Segona guerra Carlina

Tristany i Masgoret. Per diferents motius, Benet Tristany (1794-1847) i Josep Masgoret i Marcó (?-1883) van ser dos dels caps carlins més destacats. El primer, conegut com Mossèn Tristany perquè havia estat prevere i canonge, havia participat en la primera guerra Carlina i va assolir el grau de mariscal de camp. Es va exiliar en acabar el conflicte. En retornar-hi i reprendre la lluita a Solsona el 1846 va iniciar la guerra dels Matiners. Va morir afusellat. Masgoret, un dels propietaris més acabalats del Camp de Tarragona, va arribar a ser general en la primera carlinada i també va patir l'exili després de la derrota. En tornar a Catalunya el 1848, i fins l'adveniment de Ramon Cabrera, va exercir les funcions de comandant en cap. Però la seva tasca més rellevant no va ser militar, sinó política, ja que va contribuir a organitzar la Diputació General de Catalunya, la primera institució d'autogovern des de 1714. A principis de 1849, en veure la guerra perduda, va marxar a França.


Tercera guerra Carlina

Francesc Savalls i Massot. Empordanès, nascut a la Pera el 1817, va participar en la primera guerra Carlina sent un adolescent, però en va sortir amb el grau de capità. També va concórrer a la crida dels Matiners, després de la qual, a l'exili, va allistar-se a l'exèrcit dels Estats Pontificis per lluitar contra els unionistes italians. Va ser durant la tercera carlinada, però, que al capdavant d'una partida es va convertir en una figura quasi llegendària. Enfrontat amb l'infant Alfons per afusellar 60 presoners, era l'home fort del carlisme a les comarques gironines. Entre altres accions, destaquen les preses de Ripoll, Berga, Olot i Castelló d'Empúries, que li van valer que Carles VII el nomenés capità general de Catalunya el 1875. Va morir exiliat a Niça onze anys després.

Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este. Germà del pretendent carlí Carles VII, va néixer a Londres el 1849. Va viure a l'exili fins a l'esclat de la tercera guerra Carlina, quan el seu germà el va nomenar comandant general de Catalunya i el Centre, però les tensions amb Savalls i altres capitostos catalans van provocar que fos rellevat i enviat al sector del Maestrat. Sota les seves ordres es va ocupar Conca, però nous enfrontaments, ara amb cabdills valencians, el van portar a demanar la dimissió a Carles i a exiliar-se a l'imperi austrohongarès. Es va desinteressar de la política, però el 1931 la mort del seu nebot Jaume III el va convertir en el nou pretendent carlí: Alfons Carles I. Va morir el 1936 a Viena en un accident de camió… sospitós.

El carlisme al segle XX

Xavier de Borbó-Parma (Itàlia, 1889-Suïssa, 1977). Va succeir Alfons Carles de Borbó i d'Àustria com a pretendent carlí al tron espanyol. Va donar suport al cop d'estat contra la República i va autoritzar la participació de les milícies carlistes en el bàndol feixista. Va fer costat a Franco durant tota la Guerra Civil, però en esclatar la Segona Guerra Mundial es va unir als aliats. Va ser detingut pels nazis i enviat al camp de concentració de Dachau, on va estar tancat fins al final del conflicte. El 1968 Franco el va expulsar d'Espanya i, finalment, va abdicar a favor del seu fill, Carles Hug.

Carles Hug de Borbó-Parma (París, 1930-Barcelona, 2010). L'hereu de Xavier de Borbó va simbolitzar un gir de 180 graus dins el carlisme. El príncep carlí va aconseguir que la força política d'extrema dreta que havia donat suport a Franco es convertís en un moviment polític d'esquerres que va participar activament en la lluita per la democràcia. Aquest canvi ideològic, però, no li va donar gaire rèdit electoral. En els segons comicis democràtics el Partit Carlí va obtenir uns resultats molt pobres i Carles Hug va renunciar a la presidència d'aquesta formació política.

Maurici de Sivatte i de Bobadilla (Arenys de Mar, 1901- Barcelona, 1980). Sotscap carlí de Barcelona durant la República, després del fracàs de l'alçament militar va fugir a Itàlia per tornar pocs mesos després, el desembre de 1936, i dirigir el Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Sivatte discrepava del secretari general carlí Manuel Fal Conde i va crear, en un aplec carlí a Montserrat, l'abril de 1958, la Regencia Nacional y Carlista de Estella (RENACE), de caràcter antifranquista i integrista. Inicialment va aconseguir l'adhesió de bona part dels carlistes catalans, però la majoria dels seus partidaris el van acabar abandonant el 1964 per retornar al carlisme liderat per Carles Hug.

Arxiduc Carles d'Habsburg-Lorena i de Borbó (Viena, 1909-Barcelona, 1953). El fill menor de l'arxiduc Leopold Salvador d'Habsburg i de la seva muller, la infanta Blanca de Borbó, era considerat per una secció del carlisme —els creuadistes— l'hereu ideològic del tradicionalisme monàrquic. El juny de 1943, l'arxiduc va publicar un manifest en el qual es proclamava com a legítim hereu del tron. Els seus seguidors li van donar el títol de Carles VIII.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto