Amb vint anys (947), Borrell II es va convertir en comte de Barcelona, Girona i Osona, juntament amb el seu germà Miró. Aquest, mort el 966 sense descendència, es va encarregar del govern intern dels comtats i de la ciutat de Barcelona, mentre que Borrell va posar-se al capdavant de la política exterior i la defensa militar. A més, Borrell també va heretar el comtat d'Urgell.

Igual que el seu avi Guifré, Borrell va ser un comte decisiu en la consolidació d'un poder autòcton cada cop més desvinculat de la França carolíngia. Va ser el primer a concebre la possibilitat de la restauració de la seu metropolitana de Tarragona i de la creació d'una província eclesiàstica separada de Narbona. El projecte no va prosperar, però no hi ha dubte que aquell va ser el primer pas per aconseguir l'autonomia eclesiàstica de les diòcesis del que avui és Catalunya.

Des de la fi del segle IX la dinastia carolíngia era altament qüestionada, la qual cosa va comportar, en la pràctica, l'absència de poder central. L'entronització de Lluís IV d'Ultramar (936) va significar la restauració del llinatge de Carlemany. Quan va morir (954), una assemblea de magnats francs va elegir el seu fill, Lotari. No consta que els comtes catalans hi fossin cridats ni que hi assistissin. Estaven massa lluny i vivien al marge de totes les intrigues al voltant de la reialesa franca. En la pràctica, doncs, eren independents perquè la potestas reial havia desaparegut. Borrell II era ben conscient de la feblesa franca i per això va reivindicar per a si mateix la potestas perduda i es va autoproclamar príncep, que en aquest cas reivindicava la sobirania. Potser per reforçar aquest paper de sobirà, Borrell va girar la seva mirada cap al sud i va buscar l'entesa amb el califat cordovès d'al-Hakam II.

Però la conquesta del poder per Almansor, quan va morir el califa al-Hakam II l'octubre del 976, va representar un total capgirament de la política de Còrdova envers els estats cristians de la península Ibèrica, tant els occidentals com els de la Marca Hispànica. Explica Ibn Hayyan que Almansor, l'home fort del califat de Hixam II —que només tenia 11 anys quan va succeir el seu pare—, sabia que els barcelonins s'havien separat de facto dels francs i atacà les terres de Borrell II. Va sortir de Còrdova, al capdavant d'un gran exèrcit, el 5 de maig del 985. Borrell II va intentar detenir-lo, però va ser derrotat a Rovirans (a prop de Terrassa) i el 6 de juliol Barcelona va ser assaltada.

Molts dels qui van sobreviure van ser empresonats, convertits en esclaus i conduïts a Còrdova. Borrell II, abans de la desfeta, va intentar aconseguir debades l'ajut franc, però el rei Lluís IV d'Ultramar estava immers en els seus conflictes interns i es va mostrar incapaç de prestar-li auxili.

Veient que no podia esperar res de la monarquia franca, Borrell II va prendre la ferma decisió d'assumir la sobirania i autoproclamar-se duc ibèric i marquès "per la gràcia de Déu" (símbol de sobirania). Barcelona tot just s'estava reconstruint de l'atac d'Almansor quan el comte Borrell va rebre una carta del nou rei franc, Hug Capet, escrita a la primeria del 988, en què li sol·licitava que renovés el jurament de vassallatge: "Si doncs voleu conservar la fidelitat tantes vegades oferta per legats a nós o als nostres antecessors —a fi que arribant al vostre país no ens trobem burlats amb la vana esperança de la vostra ajuda—, tan bon punt sabreu que el nostre exèrcit acampa per l'Aquitània veniu a nosaltres amb poca gent per confirmar la fidelitat promesa i guiar l'exèrcit pel camí convenient. Si preferiu fer-ho així i obeir-nos més aviat a nosaltres que els ismaelites, envieu-nos legats abans de la Pasqua que ens assegurin la vostra fidelitat i us puguin donar notícies precises de la nostra anada".

La paciència de Borrell s'acaba
Aquesta missiva va ser —diguem-ne— la gota que va fer vessar el got de la paciència barcelonina. Borrell no es va presentar a Aquitània ni abans ni després de Pasqua. Ni tan sols es va dignar a contestar la carta. Ell havia donat per trencat el pacte quan el rei franc havia incomplert el seu deure de protegir el vassall. Hug Capet no va poder fer res contra la determinació de Borrell o, potser, no calia; no era Borrell l'únic comte que feia i desfeia pel seu compte i risc al reialme dels francs. Més enllà, però, d'aquesta dependència nominal al rei de la França occidental, que es mantindria fins a mitjan segle XII, la decisió de Borrell II desvela que, des de llavors, els comtats regits per ell van començar a caminar sols, desvinculats de la monarquia francesa.