El gener del 1927 s'iniciava a París el judici a Francesc Macià pels fets de Prat de Molló, l'intent frustrat d'alliberament armat de Catalunya dirigit per l'Avi des de la Catalunya del Nord el novembre de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera. En la seva declaració, l'Avi va exposar que l’acció es devia al desig d’assolir una “República Catalana Independent [...] que anàvem a implantar per la violència, ja que és aquest l’únic mitjà pel qual Espanya pot entrar en raó”.
Un ressò mediàtic sense precedents
El judici va despertar una gran expectació i va obtenir un ressò mediàtic sense precedents: la premsa hi va dedicar primeres planes, comentaris, fotografies i acudits. Macià i l'advocat principal de la defensa es van saber posar a la butxaca l'opinió pública. La seva defensa va ser política. No va negar mai els fets, sinó que els va justificar. Van defensar les raons polítiques de la sublevació i també van justificar la lluita per la independència de Catalunya.
El procés va ser una extraordinària campanya de propaganda a favor dels independentistes catalans i del seu líder. La intel·lectualitat més compromesa amb els drets humans va signar un manifest en què figuraven noms de primera línia: Paul Valéry, Vielé-Griffin, Romain Rolland i, naturalment, la comtessa de Noailles, que definí Macià com “el cavaller de l’ideal”. Macià i els finalment 17 processats van ser condemnats a dos mesos de presó (ja complerts aleshores durant la presó preventiva) i a uns quants francs de multa per tinença il·lícita d’armes. Una condemna pràcticament simbòlica, cosa que reforçà encara més el prestigi dels insurrectes catalans. En aquells moments es va fer realitat la frase que Macià va dir als seus homes arran de la detenció: “Perdent, guanyarem”. Us ho expliquem amb tot detall a 'Les conseqüències del judici a Francesc Macià'.
Tot i que es fa difícil poder calibrar amb precisió la repercussió real que l’afer va tenir en una Catalunya que patia la dictadura de Primo de Rivera, és indubtable que l’extraordinari impacte mediàtic del judici va ser la base sobre la qual s’erigí, a partir d’aleshores, el mite de Francesc Macià com a líder carismàtic de la causa catalana.