També conegut com ‘l'Amador de la Gentilesa' pel seu afany per la música, les belles arts, la literatura i l'astrologia, i ‘el Descurat' per anteposar l'entreteniment i els refinaments cortesans a l'atenció del govern dels seus regnes. La seva activitat d'oci preferida era la caça, activitat que realitzava molt sovint i motiu pel qual se'l coneix popularment com ‘el Caçador'. De fet, tots els grans fets del seu regnat van succeir mentre ell era de cacera. El més destacable és l'assalt al call jueu l'any 1391, en el qual el monarca no va ajornar el seu preuat entreteniment en assabentar-se de la tràgica notícia. Les circumstàncies de la seva sobtada mort, que, com no podia ser d'altra manera, va succeir mentre caçava, continuen sent avui en dia un misteri sense resoldre.

El comte Ramon Berenguer I el Vell va tenir dos fills bessons amb la seva estimada Almodis de la Marca: Ramon Berenguer II, ‘el Cap d'Estopes', i Berenguer Ramon II, ‘el Fratricida'. Quan el comte va morir, ambdós germans van heretar un patrimoni que havien de compartir en igualtat de condicions. Tot i que cada germà governava cada mig any, en realitat es notava una certa preeminència del Cap d'Estopes, anomenat així per la seva cabellera rossa i arrissada, fet que va generar una gran rivalitat entre els dos comtes. El 1082, quan el Cap d'Estopes va morir en un assalt a Gualba, la veu popular va acusar Berenguer Ramon II d'ordenar l'assassinat del seu germà i, des d'aquell moment va ser anomenat ‘el Fratricida'.

Aquest ambiciós monarca, hereu de Jaume I, va iniciar un projecte expansiu que va superar el del seu pare, ja que amb només nou anys de regnat va ampliar els territoris cap al Mediterrani i va situar la Corona d'Aragó a l'epicentre de la política europea. Astut, diplomàtic i gran estrateg, l'apel·latiu d'‘el Gran' prové de la seva qualitat de monarca poderós i de gran conqueridor. Se'l va començar a anomenar d'aquesta manera després de la conquesta del regne de Sicília el 1282.

Pere III va ser un rei culte, bon orador, amant de l'art i la literatura, i també del protocol i les formes. Va ser conegut com ‘el Cerimoniós' per mostrar sempre una afecció gairebé desmesurada pels rituals de la reialesa i per carregar de dignitat qualsevol acció que emprenia. Però tenia un altre sobrenom, ‘el del Punyalet', que feia referència al seu caràcter cruel i malhumorat: era geniüt i no vacil·lava a aplicar la raó d'estat sense miraments. Va emprendre guerres que van esgotar els recursos del país i que potser hauria pogut evitar amb mà esquerra, sobretot tenint en compte el delicat moment demogràfic que li va tocar viure, amb epidèmies, fam i misèria que van assolar el regne. Sembla que el sobrenom ‘el del Punyalet' se'l va guanyar quan al palau de l'Aljaferia (Saragossa) va trencar a cops de mall el segell de la Unió, mentre que amb el seu punyal va esquinçar els privilegis aragonesos.

Es tracta d'un dels personatges més llegendaris i importants de la història de Catalunya. L'origen del seu malnom també va relacionat amb la seva llegenda, que explica que la raó de ser anomenat ‘el Pelós' era "per la pilositat que tenia en indrets poc habituals del cos de l'home", com van escriure els monjos de Ripoll als ‘Gesta comitum Barcinonensium', la història del comte Guifré. Una història que balla entre la llegenda i la realitat, perquè va ser recollida al segle XI, dos segles i mig després de la mort del protagonista, i en què no s'especifica de quina part del cos es tractava.

Quan Guifré va tornar de Flandes disfressat de pelegrí després de molts anys d'haver marxat, la seva mare i els seus fidels el van reconèixer en veure aquest tret tan distintiu del comte.

Tot i no ser l'hereu directe de la corona, Jaume II va arribar al poder després de la mort sense descendència del seu germà Alfons el Franc l'any 1291, en els anys posteriors a les campanyes militars de Jaume I el Conqueridor i de Pere el Gran. Es tractava del moment en què la Corona d'Aragó era més extensa i poderosa. però alhora molt fràgil i difícil de governar. Jaume II, conscient de les debilitats del seu gran regne, el va saber governar amb diplomàcia, prudència i amb una gran astúcia a l'hora de prendre decisions. Reconegut com un gran rei, va aconseguir un període de pau amb Sicília i Castella i va rectificar les fronteres de Catalunya i Aragó, fet que va propiciar que es guanyés el qualificatiu d'‘el Just'.

És l'últim rei per línia directa de la dinastia del Casal de Barcelona i se'l coneix per haver estat moderat, pacient i de temperament reposat. Era un rei amb una mala salut i molt poc enèrgic, però destacava per la seva capacitat negociadora i pel seu caràcter afectuós i humanitari, motiu del sobrenom ‘l'Humà'. També va ser conegut pels seus contemporanis com ‘l'Eclesiàstic', per la seva extraordinària fe en la religió cristiana, ja que el monarca sempre volia oir tres misses diàries, segons una breu crònica anònima del seu regnat.

És, potser, el rei més popular, el personatge històric més valorat per la societat catalana actual, segons una enquesta de TV3 feta ja fa uns anys i segons un concurs realitzat a Sapiens.cat. Va tenir una infància difícil (amb tres anys va ser entregat a l'enemic i amb només cinc va quedar orfe de mare i pare), però tot i això es va convertir en rei de la confederació catalanoaragonesa. La seva política d'evitar guerrejar amb la corona francesa i de no participar en conflictes entre cristians va suposar l'abdicació dels drets històrics sobre els comtats occitans i que el rei fixés el seu objectiu en Mallorca i, després, València. Precisament, el fet d'incorporar a la corona aquests dos territoris li van valer el sobrenom d'‘el Conqueridor'. Fa poc us en vam explicar 10 curiositats.

En casar-se amb Blanca I, Joan es va convertir en rei consort de Navarra i van tenir un fill, Carles, el príncep de Viana, que s'havia de convertir en l'hereu de la corona navarresa quan la seva mare morís. Però el testament de Blanca exigia el consentiment de Joan, una autorització que mai no va arribar i que va desencadenar una guerra civil que va portar a l'empresonament del príncep. Joan es va convertir en comte de Barcelona, però les seves polítiques eren contràries als interessos de l'aristocràcia, que va aprofitar les disputes familiars del monarca per enfrontar-s'hi. Joan va haver de reconèixer Carles com a hereu, però al cap de pocs mesos el príncep va morir per causa d'una malaltia. La veu popular va culpar el rei i la seva esposa, Joana Enríquez, de la mort del príncep de Viana, i a partir d'aquest tràgic succés es va començar a anomenar Joan II com el ‘sense Fe'.