El periodista Frederic Porta és coautor de ‘Barça inèdit' (Córner), on, juntament amb Manuel Tomás, recull 800 històries sobre la història del Futbol Club Barcelona.

De les 800 històries del club, quina és la que més t'ha sorprès?
Triar-ne una resulta impossible. En tot cas, la de major rellevància és la decisió de Joan Gamper de 1908, el primer cop que va assumir la presidència per evitar la desaparició del club. Refundar un Barça que s'impliqués amb la societat civil catalana i el seu moviment de reivindicació nacional va posar els fonaments del ‘més que un club', 60 anys abans que Narcís de Carreras encunyés el lema. Una idea genial, digna del personatge més indiscutiblement generós i altruista de la centenària trajectòria del Futbol Club Barcelona.

Què no sabem dels pioners del Barça?
Encara avui hem de lamentar que la seva trajectòria no fos del tot documentada. Anem trobant sorpreses a mesura que avancen les investigacions. Queda clar que Barcelona va introduir amb passió un fenomen emergent a l'Europa més avançada, una revolució per millorar la vida de la gent coneguda genèricament com ‘esport'. Pel que fa als pioners del Barça, que sis forans i sis catalans sumessin esforços expressa la voluntat i el desig d'arrelar la pràctica del futbol a casa nostra.

Per què el Barça vesteix de blau i grana?
La història del Barça ha estat tan poc documentada i estudiada que ha generat un munt d'hipòtesis i llegendes. Sobre els colors blaugrana hi ha una desena llarga de teories, algunes són factibles; d'altres, literàries, i, algunes, invents ben trobats. Creiem la declaració d'Arthur Witty, un dels pioners, quan va proposar a Gamper que les samarretes fossin com les del seu vell equip de rugbi, el del col·legi anglès Merchant Taylors de Liverpool. A Gamper li devia agradar la combinació de blau i grana, potser per recordar-li els mateixos colors que ell havia portat al Basilea, un dels seus equips. Fa quaranta anys que existeix la certificació d'aquest origen, però les llegendes continuen.

És cert que les primeres porteries no tenien xarxa?
En les beceroles del futbol, amb prou feines trobes porteries coronades amb el travesser. Imagina't, doncs, el luxe de les xarxes. Al Barcelona arriben gràcies a una donació de John Parsons i s'estrenen en un partit, a finals de 1902, contra el Català, el màxim rival d'aquells primers temps. L'invent és revolucionari, posa fi a les constants polèmiques sobre si havia entrat o no la pilota en les accions d'atac. L'evolució del futbol és lenta, tot i que imparable. La gespa, per exemple, no arriba a les Corts fins al 1926, quatre anys després de la seva inauguració.

Durant bona part de la primera meitat del segle XX al vestidor del Barça hi havia un ‘punching ball' perquè els jugadors adquirissin perfil pugilístic?
El ‘punching ball' entra al vestidor del club en dues èpoques diferents i és un altre estri d'entrenament per millorar l'estat de forma dels futbolistes, ben lluny de la condició física que imaginaríem mirant-los des de l'actualitat. Tot i així, la tria no és accidental perquè el futbol d'aleshores és força violent i les entrades a fer mal al contrari acostumaven a generar considerables batusses col·lectives. Diríem que la violència no és eradicada del tot fins a l'aparició de les càmeres i les transmissions televisives, que es converteixen en denunciants dels excessos. Aquí, fins als anys 80, com va dir Schuster, visitar certs camps era com anar a Corea...

En una gira per Algèria, el 1932, el Barça va ser allotjat... en un harem!
Aquesta és una altra anècdota gairebé inversemblant que demostra la riquesa de la història blaugrana. Amb Manel Tomàs, responsable del Centre de Documentació, ens hem dedicat a recuperar-la amb tot rigor i certesa per demostrar que paga la pena conèixer aquest tresor, posar-lo en coneixement del seguidor barcelonista com un altre motiu d'orgull en la seva militància. Ha passat de tot i en abundància. A més, la història, i en futbol també és ben cert, l'escriuen els guanyadors, i el Barça, per raons polítiques i esportives, ha vist transcórrer bona part de la seva existència entre les files dels perdedors. Tot queda escrit en la seva rica història, un munt de lliçons que serveixen per aplicar al present i al futur d'aquesta institució tan peculiar, única al món.

Quines històries de jugadors heu trobat més interessants? Hi ha des del jugador blaugrana que va acabar a Hollywood fins al que va ser internat a un camp de concentració o el que va ser espia franquista.
Amb Manel Tomàs comentem sovint que hi ha un grapat de biografies que, si visquéssim als Estats Units, ja tindrien el seu ‘biopic' rodat a Hollywood. Per exemple, Juan Garchitorena, cosí de Paulino Alcántara, va jugar al Barça després d'abandonar les Filipines, va protagonitzar un escàndol per alineació indeguda i va acabar a Los Ángeles convertit en actor de fama sense tenir cap experiència prèvia. Un predestinat amb fortuna. El defensa alemany Walter, molt estimat aquí, va lluitar a la Segona Guerra Mundial abans de perdre-ho tot. Josep Padrón, un canari a qui anomenaven ‘El Zueco', va alliberar París com a membre de la columna Leclerc i era militant del POUM. Esteve Pedrol, un altre futbolista, feia d'espia de Franco en la gira salvadora per Mèxic del 37. Ramon Zabalo va haver de repetir el servei militar en la immediata postguerra en negar-se a jugar amb el Madrid. L'escocès George Pattullo i el polonès Walter Rozitsky van ser companys i amics a Barcelona abans d'enfrontar-se com a enemics declarats a la Gran Guerra... Hi ha tants, tants casos apassionants... Per això mantenim la certesa que la història del Barça és una mina encara pendent d'explotar.

Quins noms de la història del club creus que s'haurien de reivindicar?
Una infinitat, sense exagerar. Començant pels vells empleats (Josep Cubells, ‘L'avi' Torres, Pere Cusola, ‘Papi' Anguera, Rossend Calvet, els Mur i tants altres), que van servir el club amb amor infinit, lliurats a la causa, plenament conscients del que significa el Barça, seguint per les dones com Edelmira Calbetó o Anna Maria Martínez Sagi, pioneres en un món ferotgement masclista, passant per exdirectius o futbolistes disposats a servir l'entitat sense demanar absolutament res a canvi. Un munt, i conèixer-los passa, en bona part, per una implicació del mateix club, que, dissortadament, ha mantingut la constant de no valorar el seu pretèrit i la necessitat de divulgar-lo tal com mereix amb escreix.

Quines històries queden encara per investigar?
A Catalunya, per sort, hem comptat i comptem amb excel·lents historiadors i periodistes que han investigat a fons certs períodes i casos del passat barcelonista, però ens fa l'efecte que s'ha de reescriure tot i a fons perquè predominen les llegendes, els mites, sobre les certeses i realitats. Hi ha diverses èpoques que han de ser reestudiades amb rigor i fidelitat als fets, situant-los en el context correcte, alliberades de malentesos i interpretacions. La importància cabdal del Barça, la passió dels seus seguidors, el seu paper central en el sentiment català bé s'ho mereixen.