Els silencis empresonats al monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal són plens de remors que ens parlen d'antigues pugnes entre comtes i monjos per esgarrapar-se els uns als altres una mica més de poder. Ocupacions del monestir, embargaments de terres, atacs d'exèrcits, com el francès durant la guerra de Successió i, també, excomunicacions per represaliar veïns de la zona, són alguns ínfims retalls de la història que ens demostren que, com passa ara, com ha passat sempre, si hi ha un bé preuat hom pugna per aconseguir-ne el domini. I el bé preuat, a banda de terres i possessions, era, en aquest cas, la sal; un producte que a l'edat mitjana era primordial per conservar carn i peix, i també garantir que els animals tinguessin la seva dosi de minerals. Diuen que el motiu de la fundació d'aquest monestir va ser justament aquest intent de controlar la producció de sal. Sigui com sigui, el prevere i els cinc monjos que van iniciar aquesta aventura en terra mitjana dels Pallars ben aviat van veure com els seus dominis prenien unes dimensions ara impensables. 

El monestir de Santa Maria de Gerri
Dempeus, al mage esquerre del riu Noguera Pallaresa, es manté el que queda del cenobi, l'església de Santa Maria, recentment restaurada. Al seu interior, que conserva gairebé intacta la construcció original, hi ha arcs, columnes i capitells que dibuixen el Bé i el Mal, representats, respectivament, per animals en actitud d'atacar i per homes que miren de no deixar-se temptar. I tot això, vigilat de prop pel pont romànic que travessa el riu i per un paisatge encaixonat entre muntanyes que verdeja, ara sí ara també, al ritme de pluges i sols. Verd de natura, blau cristal·lí d'aigües netes i, en temps reculats, també blanc de sal verge acabada de néixer als salins de Gerri.

L'últim saliner de Gerri
L'any 2002, Felip Montoliu, nascut a Gerri de la Sal i fill i nét de saliners, va ser l'últim que va esgarrapar de les pedres dels salins aquells cristalls blancs que tanta vida havien donat al poble. Ara es moren, a poc a poc, i alguns han perdut la categoria de bé cultural d'interès nacional que els havia estat atorgada per la Generalitat. Encara es poden visitar.

El procés de producció de sal
El salí està format pel toll, l'arcabota, l'era i la caseta. L'aigua s'extreia de la font Salada i anava per canaleres de fusta fins al toll on s'emmagatzemava. Treure aigua de la font només els mesos d'estiu, quan es feia sal, no hauria permès disposar-ne de suficient; per això, cada saliner en guardava als seus tolls, on començava a agafar alguns graus de salinitat. Quan arribava el moment, passaven aigua a l'arcabota, una bassa que tenia argila i pedres a la base i que podia "atrapar" les impureses. Al cap de dos o tres dies, ja podien passar l'aigua a les eres, on el sol l'acabava d'evaporar. Els saliners havien d'anar trencant i remenant la sal, que havia quedat a la vista, per evitar que el "crost" que es feia quedés definitivament enganxat a les lloses. La sal es recollia i es guardava a la caseta, i a finals de temporada es duia a la Casa de la Sal, on es pesava, es molia (més fina o més granada) i s'empaquetava o s'ensacava.