Amb 'Les ciutats invisibles' (L'Avenç), el periodista i historiador Marc Andreu converteix en protagonistes alguns dels barris metropolitans més castigats per la crisi.

Paco Candel parlava dels "altres catalans" als anys 60. Podem seguir parlant dels "altres catalans" en ple segle XXI? Què tenen de diferent dels de fa 50 anys?

Candel ja va escriure el 2001 'Els altres catalans del segle XXI'. És evident que la nova immigració, de fora d'Espanya i Europa, té uns perfils socioculturals molt diferents de la dels anys 60. No obstant això, sol viure en alguns dels mateixos barris que ja van acollir altres onades migratòries i pateix desigualtats similars (com el relloguer o l'infrahabitatge) en un context sociopolític molt diferent. Ara, com abans, la convivència és marca de la casa.  

A l'epíleg del llibre proporciones dues claus per entendre la invisibilitat de la realitat metropolitana: "Una vacuna mal receptada contra el centralisme" i la voluntat de 'fer país' al preu classista de deixar de banda la gent que vivia (i viu) a les ciutats invisibles. Pots aprofundir una mica més en aquestes consideracions?

Una clau de la moderna construcció nacional és la divisa de "Catalunya, un sol poble" i aquell punt de partida o trobada inicial del món del PSUC i el pujolisme que deia que "és català qui viu i treballa a Catalunya". Però mentre l'esquerra va picar pedra als barris obrers, Pujol es va dedicar a fer país (primer contra el franquisme i després des de la Generalitat) primant la Catalunya comarcal i amb voluntat de desactivar tant la consciència de classe com el contrapès polític que li podia suposar la Barcelona metropolitana. És molt gràfic veure la producció a TV3 de programes com 'El foraster', 'Viure als Pirineus' o, fins i tot, 'Afers exteriors', mentre s'invisibilitzen mediàticament els afers interns de la gent dels barris.  

Existeixen casos similars al català a la resta d'Espanya o Europa? Hi ha algun model d'èxit d'integració metropolitana?

La comparació més propera i sovint massa fàcil són les 'banlieues' franceses. Però precisament a Catalunya no tenim, fins ara, aquests barris tancats, degradats i a voltes socialment conflictius. Els anticossos que la història de lluites socials i veïnals i un ric moviment associatiu han deixat a les nostres ciutats invisibles són evidents. També les inversions i millores urbanes i socials de quatre dècades de democràcia. Sense ser-ho, potser som nosaltres els qui ens apropem al model d'èxit. Però hi ha riscos evidents que, des de l'inici de la crisi i les retallades en l'estat del benestar, les 'banlieues' acabin apareixent a casa nostra.


Tradicionalment s'ha simplificat la rodalia de Barcelona com "el cinturó roig", agrupant la realitat complexa de les ciutats invisibles per classe (obrers) i origen (emigrants i immigrants). Per què ha funcionat? Estem parlant d'un volum de població molt gran, no ha interessat als polítics seduir tots aquests votants? Per què han contribuït els mitjans a aquest silenci mediàtic?

El cinturó roig metropolità és (o era) una realitat política més en clau de classe que d'origen. Una altra cosa són les interpretacions o lectures polítiques i mediàtiques que se li hagin donat. A la dreta catalanista li ha convingut mantenir silenciats (que no oblidats) determinats barris o ciutats i a certa esquerra li anava bé (tot i que el temps ha demostrat que no) tancar-se en el que considerava feus segurs. El silenci mediàtic és en bona mesura conseqüència d'aquesta dualitat. 

Quin és el futur de les ciutats invisibles? Seguint el fil de Marco Polo, han de ser visibles o han de ser felices?

Abans que res, les ciutats invisibles han de tenir dret a ser felices. I per això han de fer-se visibles.