Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...La història de la nevera a Catalunya
Fem un recorregut cronològic que comença al segle XVII, amb els pous de glaç, i acaba al segle XX, quan l'arribada del frigorífic elèctric va revolucionar les llars i els comerços catalans
El frigorífic, que s'havia inventat el 1857 i que en la seva forma domèstica havia començat a implantar-se arreu del món a partir dels anys vint, semblava inabastable per als catalans. La postguerra i el franquisme van deixar aquest país amb una evolució econòmica mediocre i autocomplaent. L'aperturisme només va arribar amb la decadència, lenta, de la dictadura, i per això, com en moltes altres coses, no és estrany que les primeres neveres elèctriques no comencessin a fer-se habituals a casa nostra fins a la dècada dels seixanta.
Al segle XVII el glaç ja era un bé de primera necessitat. Calia satisfer una forta demanda que provenia, principalment, de la ciutat. Per això es van construir per tot el territori català els pous de neu, unes construccions que permetien conservar la neu que es produïa de manera natural quan baixaven les temperatures. En un primer moment, aquests pous eren petites excavacions en el terreny que s'omplien amb la neu que es formava pels voltants. Un cop el forat era ple, s'aïllava amb una capa ben gruixuda de branques que n'evitava el desglaç (a molts indrets del país encara se'n conserva algun en bon estat). Però aquest sistema d'emmagatzematge del fred donava lloc a un glaç de poca qualitat, conegut popularment com a 'neu negra'.
Els pous de gel
El perfeccionament va arribar amb els pous de gel. Aquestes construccions subterrànies eren de planta circular, amb una base de terra i una coberta semiesfèrica de pedra seca. Aquests pous demostraven més coneixement del medi, i disposaven de canals de desguàs i d'una obertura o tapa amb una doble funció: d'una banda servia per a omplir el pou amb el gel i de l'altra permetia que aquest respirés i no es malmetés. Aquestes construccions es farcien amb gels derivats de les glaçades hivernals, i el producte resultant era d'una gran qualitat. Aquest sistema de producció natural de gel es va veure afavorit per la "petita edat de gel", un refredament del clima que va tenir lloc durant els segles XVII i XVIII.
Il·lustració d'un pou de gel per a l'exposició permanent 'Secà i Muntanya' del
Museu Valencià d'Etnologia / Andrés Marín Jarque
L'emmagatzematge era el primer esglaó del negoci del gel, una activitat econòmica que es mantingué ininterrompuda fins al segle XIX. Però la comercialització necessitava d'un altre agent, un transportista (que solia ser un traginer) que havia de dur el material des de les zones boscoses o muntanyoses fins al consumidor final, normalment ubicat a la ciutat. Un cop s'havia extret el gel del pou, se li donava forma de bloc (si és que no la tenia) i es carregava en sàrries de fusta ben tapades amb branques i roba de sac. I aquí començava la cursa contra rellotge del traginer, que havia d'anar tan de pressa com pogués per arribar a la seva destinació, ja que el preu que es pagava era el de la quantitat que arribava al final. El fet que el transport de glaç es fes d'aquesta manera rudimentària no implicava que fos un negoci d'abast limitat. Se sap del cert que, per exemple, la neu del Montseny arribà fins a Mallorca, Cadis i Itàlia.
Però el negoci del gel natural entra en decadència a final del segle XIX a causa de l'arribada del gel artificial, molt més competitiu tant pel que fa a la productivitat com en el preu. A principi del segle XX, Fábricas Folch, Albiñana y Cía de Barcelona era capaç de produir-ne unes 100 tones diàries. Les primeres fàbriques de gel es van instal·lar a partir del 1890 a la costa, un enclavament estratègic per al transport i la distribució del peix. Des d'aquest moment, els pous de gel van perdre la major part del mercat que fins llavors controlaven, tot i que a pagès se'n va seguir fent ús uns quants anys més.
Diversos intents per fabricar gel artificial
La fabricació artificial de gel havia estat objecte d'investigació durant molts anys, però no va ser fins a la segona meitat del segle XIX que es va aconseguir trobar un mètode eficaç per a fer-ne. El 1834, l'americà Jacob Perkins va intentar aconseguir glaç utilitzant èter com a fluid refrigerant, però no va reeixir; val a dir que en els primers experiments de refrigeració es van utilitzar elements inflamables o tòxics, els accidents sovintejaven i fins i tot hi va haver algun mort.
L'any 1850, John Gorrie, des dels Estats Units, va construir una màquina frigorífica que funcionava per l'expansió d'aire comprimit. Tampoc no va acabar de reeixir, fins i tot la premsa de l'època en va fer burla. Tot i que en un principi Carré va construir un aparell portàtil per a ús domèstic, la seva descoberta va ser d'aplicació fonamentalment industrial.
No va ser fins al 1913 que es va posar a la venda la primera nevera elèctrica a Chicago: era el Domestic Electric Refrigerator. Tot i això, l'aparell que es va fer més famós va ser la nevera Kelvinator, presentada el 1918, si bé el primer frigorífic domèstic que es va comercialitzar a Europa va ser la sueca Electrolux. Aquesta última nevera es va començar a fabricar en sèrie a partir del 1931.
El primer model de la nevera que es va veure al nostre país va ser el model Frigidaire, de General Motors, i es va presentar en el marc de l'Exposició Universal de Barcelona el 1929. Però haurien de passar més de vint anys perquè la nevera elèctrica es convertís en el que és ara, un electrodomèstic d'ús generalitzat. Els difícils anys de guerra i postguerra, afegits al fet que l'electricitat (l'"electre") encara era una nouvinguda i les restriccions eren el pa de cada dia, van fer que la majoria de llars catalanes tiressin endavant amb la nevera de gel o amb altres sistemes rudimentaris per mantenir en bon estat els aliments, com ara soterranis, cellers i fins i tot pous (tot i que a ciutat era difícil disposar-ne).
Els primers aparells de refrigeració elèctrica que es van posar en marxa a casa nostra tenien caràcter industrial i van anar a parar als comerços encarregats de la distribució de gel i de la venda de vi i begudes alcohòliques.
Mentre els anuncis publicitaris proclamaven als quatre vents els avantatges de la nevera elèctrica, seguia ben viu el costum de baixar a comprar el gel diàriament, igual que es comprava el pa o el vi. Els subministradors podien ser o bé venedors ambulants, o bé petits cellers. Els pocs que tenien nevera elèctrica a casa pertanyien a les classes benestants i en feien ostentació davant les amistats que no s'ho podien permetre. Amb el temps, però, i cap als anys seixanta, l'aperturisme al comerç internacional i el despertar del consumisme van portar les neveres a les cases, i tot i que al principi feien un soroll força molest, es van perfeccionar i van acabar convertint-se en el que són avui: un aparell imprescindible a la cuina.
Anunci dels anys seixanta en què el periodista Joaquin Prat promociona la nevera Kalvinator
La possibilitat de refrigerar va ser útil no només per a les mestresses de casa. Els comerciants de seguida van veure que aquell invent que funcionava amb electricitat els podia canviar la vida. I així va ser. L'any 1953 va obrir les seves portes a Barcelona el primer supermercat, ubicat al passatge Domingo, amb la promesa d'un descompte del 20% de mitjana en els preus respecte a la competència. Aquesta facultat d'acumular aliments en bon estat va afavorir també que l'any 1973 s'inaugurés a Sant Boi de Llobregat el primer hipermercat del nostre país. Dos anys abans, havia començat a funcionar a Barcelona Mercabarna, una gran central de distribució que comptava com a gran avantatge amb una gran zona refrigerada que permetia acumular el producte abans de distribuir-lo per tot el país.
Comentaris