La nit del 25 de setembre de 1962 un aiguat de proporcions colossals va castigar el Vallès Occidental i va arrasar tot el que va trobar al seu pas en una superfície de 900 quilòmetres quadrats. Terrassa, les Fonts i Rubí van ser tres de les poblacions més afectades, tot i que els efectes de les riuades i la desolació es van notar a pràcticament tots els municipis de la comarca i en molts altres municipis del Baix Llobregat.

Hi va haver un miler de víctimes, un fet produït per la suma de diverses circumstàncies. En primer lloc, les condicions geogràfiques del Vallès, que té enclavades les poblacions en un pla inclinat que descendeix directament del massís de Sant Llorenç, farcit de rius, rierols i torrents. En segon lloc, la brutalitat de la tempesta de la nit del 25 de setembre, en la qual van caure 240 l/m². I en tercer lloc, els infrahabitatges i les barraques construïts per la mateixa població immigrant a les lleres de les rieres, en zones molt allunyades del centre de la ciutat.

Una tempesta estacionària
El matí del dia 25 va ser assolellat i xafogós. Només alguns pronòstics meteorològics advertien d'inestabilitat de temperatures i augment de la nuvolositat. Al migdia va començar a ploure i la pluja es va anar intensificant durant la tarda fins al vespre. Entre les 22.38 h i les 23.22 h, l'aiguat va deixar un registre de 182 l/m² a l'observatori de la Mola i un registre de 95 l/m² a l'estació meteorològica municipal de Sabadell, és a dir, 2,16 litres per minut durant prop de tres quarts d'hora.

Al massís de Sant Llorenç la pluja va anar omplint els quaranta rierols que baixen des de la Mola cap a la riera de les Arenes, pel vessant de Matadepera, Terrassa i Rubí, fins al Llobregat; i el riu Ripoll, per la banda de Sant Llorenç Savall, Castellar, Sabadell i Cerdanyola, cap al Besòs. El desguàs del massís, en forma d'embut, no va poder absorbir les pluges i va formar preses naturals d'argila, fang, arbres i roques que, en omplir-se i esventrar-se, van catapultar riera avall pedres de grans dimensions, terres i arbres sencers. Una successió d'onades fatídiques que arribarien a Terrassa, les Fonts i Rubí per la riera de les Arenes amb una violència, velocitat i voracitat impossibles de prevenir. Són les mateixes preses que van taponar el pont de la RENFE de Terrassa o el de les Fonts i que s'endurien, en rebentar-se, els barris adjacents a les seves lleres i tot l'Escardívol de Rubí. A l'altra banda, a Sant Llorenç Savall, a la capçalera del riu Ripoll, el cabal mitjà del rierol es va multiplicar per tres mil i va abocar cap a Sabadell un cabal sis vegades superior al cabal mitjà del riu Ebre.

Terrassa i Sabadell ostentaven aleshores l'hegemonia de la indústria tèxtil amb un 70% de la producció de tot l'Estat. Eren ciutats industrials que creixien ràpidament, sense l'existència de plans urbanístics i normatives que posessin ordre a la nova situació. La maquinària tèxtil necessitava mà d'obra barata que, dia rere dia, es nodria de l'arribada de contingents d'immigrants procedents, sobretot, d'Andalusia. De fet, arribaven al voltant de vuit persones nouvingudes cada dia, que normalment s'allotjaven en cases de parents vinguts anteriorment. Però la necessitat d'habitatge era molt gran i moltes famílies van esmerçar enormes esforços a construir, els caps de setmana, les seves llars. Sovint, aquests suburbis van proliferar ràpidament en terrenys agrícoles, lluny del centre de les ciutats, com la llera de les Arenes a Terrassa, los Rosales a Sant Quirze o les Fonts, que, a més a més, resultaven molt barats.

A Terrassa, les Arenes va ser la zona més afectada; la riuada va arrencar pràcticament d'arrel el barri sencer, però no va ser l'única. L'orografia plena de torrents va fer que els efectes de les riuades es notessin en tots el seus vorals: el Monner, el de Vallparadís, el de la Maurina, la riera del Palau… Després de ploure tota la tarda, a les 21 h la ciutat va quedar aïllada. No hi havia ni electricitat ni línies elèctriques, "només els llamps il·luminaven el que passava i vèiem el que se n'anava aigües avall. Sentíem crits d'auxili dels veïns. Gent que al matí t'havia saludat i que, l'endemà, ja no hi eren", explica Cristina Miranda, veïna del barri de les Arenes. Amb només dues hores, l'atrocitat de l'aigua desbordada va fer estralls. Tres-cents vint-i-set morts, una xifra similar de ferits i més de 500 habitatges devastats o amenaçats de ruïna van deixar una tragèdia humana altíssima i una factura en pèrdues industrials, d'equipaments i infraestructures de prop de mil milions de pessetes.

A la Rambla de Terrassa —llavors Avenida del Caudillo—, artèria principal de la ciutat, per on passava la riera del Palau, l'aigua baixava uns 40 cm per sobre el nivell del carrer. Però quan al pont del ferrocarril, al capdamunt de la Rambla, va cedir el dic que havia anat acumulant aigua i sediments, el nivell de l'aigua va augmentar, pràcticament de cop i volta, fins als dos metres d'altura. Es va endur més de 60 vehicles, molts amb ocupants al seu interior, i els ciutadans que s'havien enfilat als plàtans del passeig —alguns arrencats de soca-rel— o a les reixes de les finestres de les façanes. Vuitanta-dues persones van morir-hi. Francesc Garcia tenia 14 anys i va ser un dels supervivents. Va romandre agafat a un arbre amb totes les seves forces i "fent puntetes per treure el cap i respirar, però m'ennuegava amb el fang". L'aiguat l'havia sorprès sortint de la botiga on feia d'aprenent, juntament amb el seu cap i el comptable, que no va resistir-ho i el seu cadàver va aparèixer a Rubí.

El tram més perjudicat per la riuada va ser l'encreuament de la Rambla amb el Portal de Sant Roc, on hi havia l'estació dels Ferrocarrils de Catalunya. En aquest punt, la força de les aigües es barrejava amb forts remolins d'altres carrers i va provocar una destrossa total, enduent-se avall llambordes i les mateixes vies del tren. Precisament a les 22 h havia d'entrar l'últim tren de Barcelona, però, per una intuïció providencial, els tres maquinistes que el menaven l'havien fet aturar poc després del seu pas per les Fonts, a poc més de 500 metres de l'estació. Minuts més tard, el pont també va ser arrasat i les vies de l'entrada a Terrassa, sense saber-ho els ferroviaris, es trobaven ja soscavades. La resoluda decisió dels tres oficials —Francisco Duce, Luis Ruiz i Eliseo Santodomingo— de mantenir tancades les portes del comboi fins que l'aiguat no amainés va salvar la vida dels 105 passatgers que hi anaven a bord. La seva conducta seria digna de condecoració i la crònica del tren apareixeria, en els dies successius, en nombroses ressenyes de la premsa. La mateixa decisió que van prendre els maquinistes de la RENFE aturant el seu tren a Ca n'Anglada, just abans que la riera de les Arenes engolís el pont i deixés les vies suspeses sobre el no-res. Tres-cents onze passatgers es van escapar d'una fatalitat major i van resultar il·lesos.

Les Fonts, la convivència entre l'estiueig i la precarietat
Les Fonts és el barri situat més al sud de Terrassa. Havia crescut com indret de segones residències, però a principis dels anys 60 s'hi havia construït el Barrio Nuevo, fet de casetes senzilles. En aquest punt, meandre de la riera de les Arenes abans d'entrar al terme municipal de Rubí, el fenomen va ser el mateix que al barri situat pocs quilòmetres més amunt. El pont que unia Terrassa amb Rubí es va obturar i va formar un enorme pantà. En trencar-se, va engolir literalment la quadrícula de carrers i no va deixar ni una sola casa dreta. Eduard Montserrat, propietari de l'únic establiment de queviures i veí, recorda encara avui com "durant molta estona es van sentir crits horribles. Després, silenci. Un silenci impressionant, difícil de resistir". Conserva a la memòria "la imatge d'un home nu, desencaixat, amb l'esquena esgarrinxada. Va venir a resguardar-se a casa. L'aiguat se li havia emportat la dona i els tres fills".

La temptació de l'Escardívol
Els terrenys de Francisco Escardívol eren fèrtils i planers. Estaven situats al voral de la riera, però les rieres del Vallès passen mesos sense ni una gota d'aigua, encara que a vegades les torrentades provoquen grans inundacions. Això era conegut de sempre, però la zona de l'Escardívol era un lloc molt temptador per construir-hi casetes amb hortet. Molts rubinencs havien preferit l'edificació de petites casetes en aquest punt tranquil. Anys a venir, l'Escardívol va registrar també la proliferació de cases, gairebé barraques, que de mica en mica van sorgir com bolets.

De fet, l'Escardívol sempre havia estat un reclam en els plans urbanístics de Rubí. Per exemple, des que el 1884 es va desviar el curs de la riera cap a ponent per poder incorporar al poble les terres de la Parellada del Castell, diversos governs municipals van tenir plans per a aquells terrenys. Però aquell 25 de setembre, quan semblava que les pluges que queien havien de ser com tantes altres, la fisonomia del barri que s'havia anat aixecant va canviar per sempre perquè no en va quedar res. En esfondrar-se el pont del carrer Cadmo, després d'haver empantanat una enorme presa d'aigua, el corrent va allisar l'Escardívol; va arrossegar les 80 cases que tenia el barri i només va deixar dretes les parets de tres cases. Unes 260 persones van desaparèixer aigües avall i van convertir aquest escenari en un dels més mortífers de tot el Vallès.

L'afectació a la conca del Ripoll
L'envestida del riu Ripoll, l'altra conca del Vallès, va afectar zones habitades de Sabadell com Torre-romeu, Can Puiggener, la Plana del Pintor i el Torrent del Capellà, i va provocar 33 morts i uns 200 ferits. A banda del riu, també es va desbordar la Riereta (la Ronda de Ponent) i el riu Sec, afectant notablement Ca n'Oriac. Los Rosales, al terme municipal de Sant Quirze però a tocar de Sabadell, que s'alçava en la zona inundable entre el riu Sec i la riera de Can Barra, va registrar 15 morts i de l'autoconstrucció erigida pels seus veïns no en va quedar res. Els 95 l/m² que van caure en poc més de mitja hora s'ho van endur tot. La mortalitat provocada pel riu Ripoll no va ser tan gran com la de la riera de les Arenes, però va afectar les poblacions de Castellar, Sabadell, Montcada i Reixac, Ripollet, Sant Cugat i Cerdanyola. Les indústries, les cases i la majoria de ponts que el riu va trobar en el seu curs natural en van patir les conseqüències.

Un dels cronistes més il·lustres d'aquest país, Josep M. Espinàs, escrivia per al número 1.313 de la revista ‘Destino' —que sortiria publicada el dia 6 d'octubre— l'article ‘Agua, sudor y lágrimas'. La crònica ressegueix amb una mirada d'incomprensió el drama consegüent a la nit del 25 de setembre, el "dimarts negre", tal com l'anomena, i rebla: "Vaig tornar a Barcelona a dos quarts de tres de la matinada, gairebé ja no plovia; vaig creure que ja havia passat tot, quan, precisament llavors, les riuades s'enduien barris sencers".

Molts ciutadans no van tenir notícia dels fets tràgics fins l'endemà al matí. Arreu s'explicaven episodis terribles de la nit anterior i s'observava amb estupor una realitat irreconeixible. La primera conseqüència immediata en els ciutadans va ser la solidaritat. A Terrassa, centenars de voluntaris es van llançar als carrers a socórrer veïns i improvisar centres d'ajuda. La reacció espontània va sorprendre les autoritats, que no comptaven amb cap pla, i les mostres de suport ciutadà van arribar a causar confusió entre les estructures oficials. La "brigada de la mort" va ser el grup que va tenir cura de rebre, embolcallar, rentar i fotografiar els cadàvers que arribaven al cementiri per a la seva futura identificació. Molts grups de voluntaris van fer-se càrrec de la recuperació de cadàvers, que van aflorar al Papiol o Castelldefels. Alguns cadàvers van recuperar-se a llocs tan llunyans com Vilanova, l'Ametlla de Mar o les costes de Mallorca.

De mica en mica, les autoritats franquistes van sobreposar-se a la situació. El dia 27 de setembre, el general Muñoz Grandes va presidir el primer enterrament de víctimes, amb l'assistència d'unes 25.000 persones. Al cap de pocs dies, forces de sapadors de l'exèrcit van incorporar-se a les tasques de desenrunament, però també voluntaris de la Creu Roja i membres de Minyons Escoltes. La gestió de les brigades també tindria conseqüències polítiques posteriors. L'alcalde de Rubí, Miquel Rufé, va ser destituït al cap de dos mesos per haver-se negat a fer portar la camisa blava falangista als joves escoltes que participaven en les tasques de reconstrucció.

La solidaritat de Joaquín Soler Serrano
Després del butlletí de les 9 h, en què es va informar de la catàstrofe al Vallès, Joaquín Soler Serrano, locutor de Ràdio Barcelona-Cadena SER, va intentar saber més detalls de la notícia a través del governador civil, l'alcalde de Barcelona i l'alcalde de Terrassa. Els dos primers no van contestar, i amb l'alcalde de Terrassa va ser impossible perquè les línies havien quedat danyades. Empès per la curiositat periodística, va fer anar els seus col·laboradors cap a les zones devastades. Amb els testimonis de primera mà, i fent-se càrrec de la magnitud de la tragèdia, Soler Serrano va suspendre el magazín i va començar un programa especial que no acabaria fins a les 2.30 h de la matinada del dilluns 1 d'octubre. Durant cinc dies va fer una crida a la solidaritat amb la Operación Dinero, que va col·lapsar els estudis del carrer Casp i va obligar les autoritats a habilitar el Palau Municipal d'Esports de Montjuïc per rebre les donacions de roba, menjar i materials. Així va sortir cap a Terrassa, Sabadell i Rubí la primera caravana d'auxili i es van recaptar trenta milions de pessetes per als damnificats.

Premsa i ressò internacional
La notícia de la catàstrofe no es va poder retransmetre amb immediatesa. Les línies elèctriques i telefòniques no funcionaven i les notícies de l'aiguat només s'havien pogut transmetre amb emissores d'ona curta. A banda de Ràdio Barcelona, els diaris no van informar-ne fins al cap de dos dies. Gràcies a les fotografies de la terrassenca Joana Biarnés, que va testimoniar, juntament amb el seu pare, les primeres imatges de la calamitosa situació, van servir per il·lustrar el drama que vivia la comarca. Biarnés va dur els seus rodets a Barcelona per revelar-los i les seves fotos es van emetre per TVE i van adquirir ressò internacional quan la cadena les va connectar a Eurovisió. Però l'endemà la notícia només es va publicar a dos diaris de la tarda, ‘El Noticiero Universal' i ‘La Prensa', un dels òrgans del Movimiento. Capçaleres com ‘La Vanguardia Española', ‘Diario de Barcelona', ‘Diario Femenino', ‘Telexprés' i ‘Solidaridad Nacional' no n'informarien fins al dijous 27, amb una línia argumental forjada en la fatalitat de les inclemències meteorològiques.

Les conseqüències de la riuada també van omplir pàgines en rotatius internacionals, sobretot italians i francesos, sovint amb informacions exagerades o molt imprecises però que coincidien a subratllar-la com la gran tragèdia del règim del general Franco al cor industrial de l'Espanya d'aquell moment.

Els setmanaris també van dedicar números especials i una gran quantitat d'imatges per explicar la magnitud de la devastació. Els setmanaris de successos, en un to molt sensacionalista, van recollir històries personals esfereïdores. ‘Por qué' titulava "Más de mil muertos en la riada del dolor. Millones de donativos en la riada de la unidad". ‘Destino', el més llegit a Catalunya, va dedicar-hi un número monogràfic on, a més de la crònica d'Espinàs, hi escrivia també Josep Pla. Ambdós autors apuntaven a causes menys naturals i més socials per explicar l'enorme mortaldat. Una línia argumental que Espinàs afilaria en el número que la revista ‘Serra d'Or' —l'edició més crítica amb els fets ocorreguts— trauria el mes de novembre.

Les autoritats franquistes van tenir pressa per intentar restablir la normalitat de la indústria. Més enllà de l'índex en pèrdues humanes, les ciutats de Terrassa i Sabadell eren el cor industrial de l'Espanya franquista. Si la suma de totes les línies d'ajuda d'arreu del món va permetre crear la Subscripción Nacional, administrada pel govern civil de Barcelona, que va recollir uns 200 milions de pessetes per repartir entre els damnificats, el govern franquista va posar en marxa el Plan de Desarrollo, que comprenia un paquet d'ajudes de 1.500 milions en concepte de préstecs milionaris i ajuts per a la indústria perquè tot tornés a l'ordre al més aviat possible. Amb aquests números damunt la taula, Franco va visitar Terrassa, Rubí i Sabadell el 2 d'octubre, acompanyat per una multitud de ciutadans, atès que les fàbriques i les escoles van declarar el dia festiu. Dies abans, el 30 de setembre, els prínceps d'Espanya, Joan Carles i Sofia, van interrompre el seu viatge de noces i van aprofitar per visitar el paisatge dantesc de Rubí i Terrassa, una visita que tensava la peculiar relació d'aleshores entre Franco i el candidat a succeir-lo i que va rebre una cobertura molt menor en els mitjans locals que la que van dispensar al seu rival i gendre del dictador, Alfons de Borbó, el 24 d'octubre.

La quantitat de capital abocat, però, va beneficiar especialment les indústries, més que no pas els afectats dels barris que la riuada s'havia endut. Les indemnitzacions personals per pèrdua de familiars o per reconstrucció d'habitatge es van fer esperar i la construcció de polígons d'habitatges es va allargar durant anys. A Terrassa se'n van aixecar al barri de Sant Llorenç. A Sabadell es va construir el barri d'Espronceda, on es va acollir els veïns de los Rosales de Sant Quirze. A Rubí es va crear el barri del 25 de Setembre. Era la consolidació d'una nova concepció d'urbanisme de l'Obra Sindical del Hogar que feia bona la política de propaganda iniciada uns anys abans i que comportaria la construcció de 14.000 habitatges a tot el Vallès, repartits en 18 polígons, entre 1960 i 1974. Una política institucional que, al capdavall, va destinar tres vegades més de recursos a les indústries que no pas als habitatges i la construcció d'equipaments per als nous barris. Franco, acompanyat per diversos ministres del seu govern, tornaria a visitar les localitats vallesanes el 18 de juny de 1963 per supervisar personalment, segons la premsa de l'època, la reconstrucció de les zones afectades.

Solidaritat internacional
La tragèdia va produir una onada de mostres de solidaritat internacional sense precedents en l'Espanya franquista. Una de les més rellevants va ser el minut de silenci que es va guardar a la seu de les Nacions Unides el 27 de setembre, fet que va provocar una munió de missives al Generalísimo de caps d'estat i de govern de tot el món. Algunes d'aquestes condolences van ser àmpliament difoses, com les del president nord-americà, John Fitzgerald Kennedy; el canceller alemany, Konrad Adenauer; el secretari general de l'ONU, U Thant; el rei del Marroc; la reina Elisabet II d'Anglaterra; els reis de Bèlgica; el príncep de Mònaco; els presidents del Brasil, Portugal o França, entre altres, o el papa Joan XXIII.

Les mostres de condol de països no afins van ser silenciades, igual que les dels membres del Casal Català de París, ple d'exiliats. De fet, la ràdio i la televisió franceses van obrir una línia de subscripció de crèdit a través del programa SOS Catalogne que va permetre, posteriorment, la construcció a Terrassa del Col·legi França. Algunes entitats esportives també van promoure partits de futbol o d'hoquei per recaptar fons i diversos prohoms d'arreu del món van abonar donatius abundants.

Però una de les mostres més curioses de solidaritat va ser la dels artistes més aclamats del moment. La diputació provincial de Barcelona va organitzar una exposició a l'antic Hospital de la Santa Creu de 197 obres entre pintures, dibuixos i escultures, que es van subhastar en benefici dels damnificats. Entre aquestes hi havia obres de Picasso, Dalí, Miró, Fernand Léger, Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Antoni Clavé, J. Hernández Pijoan, Antoni Cumella, Marc Chagall, Eduardo Chillida, Josep M. Subirachs o Llorens i Artigues. Només la valoració dels quadres dels tres primers artistes, segons ‘La Vanguardia', arribava als deu milions de pessetes.

Les lliçons de l'aiguat
L'aiguat va permetre el descobriment dels "altres catalans" —manllevant les paraules amables de Paco Candel— que als ulls dels ciutadans d'aleshores eren els milers de refugiats i damnificats, molts d'ells immigrants, que s'havien establert a les ciutats sense les mínimes condicions i ho havien perdut tot. Si una de les conseqüències immediates va ser la generositat ciutadana, una altra va ser el reconeixement dels nous barris per part de les ciutats. En indrets com les Arenes, la riuada va permetre una ínfima coordinació entre afectats que seria el preludi de l'associacionisme veïnal. Malgrat que la reparació dels barris i la construcció dels nous habitatges va ser lenta, de mica en mica les ciutats del Vallès van veure canviar la seva fisonomia amb la construcció dels polígons d'habitatges. Aquests servirien, en primer lloc, per reubicar les famílies i per donar cabuda a l'augment de població que durant els anys 60 faria augmentar en 50.000 i 40.000 habitants Sabadell i Terrassa, respectivament. En segon lloc, servirien per diversificar l'economia cap al sector de la construcció. Amb pocs recursos, es començaria també el condicionament de les rieres i la construcció de col·lectors.

L'aiguat, però, va deixar la sensació popular que els grans beneficiats en van ser les indústries tèxtils i els seus propietaris. L'objectiu del règim va ser tant la recuperació industrial com la necessària posada al dia de la indústria per fer front a la competència estrangera. Es va conèixer com el ‘festival del ferro', tal com el va anomenar Josep García Barragan, president de l'Institut Industrial de Terrassa, referint-se a la quantitat de maquinària nova que es va instal·lar a les fàbriques. Una posada al dia del motor industrial que servia, alhora, per silenciar aviat la catàstrofe i evitar depurar responsabilitats.