L'any 1899, mentre Gandhi encara era a Sud-àfrica i les sufragistes tot just feien els seus primers passos, Espanya vivia la depressió profunda de la pèrdua de les seves colònies d'ultramar. Cuba, Puerto Rico i les Filipines ja eren lliures, mentre que Catalunya s'envania de la seva "febre d'or".

Per tal de compensar la fallida econòmica de la crisi colonial, al ministre d'Hisenda espanyol, Raimundo Fernández Villaverde, se li va acudir una recepta infal·lible: treure's de la màniga nous impostos, un dels quals gravava amb especial duresa els rendiments del treball. Per acabar-ho d'adobar, els tipus d'interès bancaris eren més alts a Barcelona que a Madrid. La resposta d'industrials i comerciants catalans va ser unànime: l'anomenat Tancament de Caixes, que va tenir lloc el 13 d'octubre de 1899 i que va consistir a donar de baixa botigues i indústries per no haver de pagar la contribució extra.

La mesura es va estendre ràpidament per altres ciutats i va tenir conseqüències greus: diversos comerciants morosos van anar a la presó i l'alcalde de Barcelona, el Dr. Bartomeu Robert, va dimitir del càrrec. Aleshores es van concertar vagues i el govern va decretar la suspensió de garanties constitucionals a la província. 
L'afer no tenia una solució fàcil i va posar en evidència la distància que hi havia entre unes institucions econòmiques dinàmiques i la intransigència de l'Estat.

Les primeres van presentar projectes de concert econòmic, van publicar un manifest contra el govern i van entrar en contacte amb els moviments regionalistes de Prat de la Riba. El govern es va limitar a titllar-ho tot plegat de revolta separatista. El Tancament de Caixes no ho havia estat ni de bon tros, però pot considerar-se'n el primer pas.

Mig segle després, i quatre anys abans de l'episodi de Rosa Parks, la primera protesta contra el règim franquista va començar a Barcelona quan la Companyia de Tramvies va apujar el preu del bitllet, cosa que representava un altre greuge comparatiu amb Madrid, on les tarifes es van mantenir.

La resposta, espontània i massiva, va ser un boicot a l'ús del transport públic que va començar l'1 de març de 1951 i va seguir durant dues setmanes, en què la gent es va desplaçar a peu per tota la ciutat. Darrere de tal protesta cal llegir-hi el profund malestar d'una població abocada a la misèria per culpa de l'autarquia i la repressió franquistes. Tot i la simplicitat del gest, es van viure episodis molt tensos quan les onades de barcelonins caminant pel carrer van convertir-se en manifestacions i es va cremar un tramvia. El ressò internacional va fer que, una setmana i mitja més tard, es decretés tornar a les tarifes antigues.

La petita victòria moral de la protesta va comportar que es convoqués una vaga per al 12, 13 i 14 de març. La quasi totalitat de les fàbriques de la província de Barcelona van quedar aturades; hi van participar més de 250.000 obrers. El governador civil de Catalunya, l'alcalde de Barcelona, el cap superior de policia i els delegats de treball i del sindicat vertical van ser cessats. L'oposició antifranquista va aprendre com combatre el règim des de dins. La dictadura va començar a plantejar-se un canvi en l'estratègia econòmica que duria al lleu oberturisme iniciat el 1955.

Un cop caigut el franquisme, però enmig d'una Transició que ningú no sabia cap a on duria, l'Assemblea de Catalunya, que s'havia constituït el 1971 i havia promogut diversos actes els darrers anys de vida del dictador, va donar suport a una idea de Pax Christi per reclamar l'amnistia de presos polítics, la llibertat com a norma de convivència —l'assumpció dels drets humans— i l'acceptació de l'Estatut del 1932, que implicava la recuperació de la Generalitat prohibida pel règim. El lema, positiu i amb voluntat pacífica, va sorgir en una trobada a Montserrat el desembre del 1975: "Poble català, posa't a caminar". Consistia en un conjunt de marxes no violentes que havien de sortir des de diferents punts dels Països Catalans amb l'objectiu de confluir a Poblet. Manuel Fraga, ministre de Governació, va prohibir la Marxa, però l'acció va tirar endavant. A la primeria de juliol, quan les columnes de caminants, batejades amb noms patriòtics, van posar-se a caminar des de l'Escala, Oliana, Esterri d'Àneu, la Sénia, Girona i Guardamar del Segura, en paral·lel es va endegar la repressió.

En dos dies van detenir 150 persones i 123 van acabar a la presó. Però els caminants no van aturar-se i se les van veure amb més actuacions policials i amb aparicions de grups d'extrema dreta alhora que rebien adhesions de personalitats exiliades, d'intel·lectuals i d'eclesiàstics, i que s'iniciaven vagues de fam per donar-hi suport. Malgrat la violenta oposició dels hereus de Franco, unes tres-centes persones van arribar a Poblet el 12 de setembre, l'endemà de la primera Diada Nacional de Catalunya, a Sant Boi, organitzada per l'Assemblea i el Consell de Forces Polítiques, permesa pel govern.

L'any següent, el crit de "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" va convertir-se en el leitmotiv de la famosa manifestació "del milió de persones", l'11 de setembre del 1977, que va contribuir al restabliment de la Generalitat el dia 29 d'aquell mes, i a impulsar l'Estatut, aprovat el 1979. Al capdavall, per més que la llei més dura sigui llei, qualsevol nova llei que s'escriu deroga l'anterior i passa a tenir la mateixa validesa. O, com va dir l'emperador Justinià: "Lex posterior derogat priori".


Sota el lema de "Som una nació. Nosaltres decidim", el 10 de juliol del 2010, desenes de milers de persones van sortir al carrer per protestar contra la sentència sobre l'Estatut de Catalunya de juny del 2010, en què el terme 'nació' quedava desposseït de validesa jurídica. La resolució va marcar l'inici d'una nova era política.

El 14 d'octubre de 2019, un dia abans del 79è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, es feia pública la sentència del Procés. El Tribunal Suprem condemnava a penes d'entre 9 i 13 anys de presó als líders independentistes, alguns dels quals ja portaven quasi dos anys de presó preventiva. La resposta van ser les Marxes per la Llibertat, una acció convocada per Òmnium i l'ANC, que van tenir lloc del 16 al 18 d'octubre. Durant aquests dos dies, es van formar cinc columnes (marxes), que van sortir de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i van anar passant de poble en poble fins a arribar a Barcelona. Aquí en teniu un mapa interactiu en què comparem les Marxes del 2019 amb la Marxa de la Llibertat del 1976.