Corrien els primers anys del segle IV quan l'emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que amenaçava el culte a l'imperi Romà. L'any 304 va enviar a Barcelona el governador Dacià perquè s'encarregués de la missió a la península Ibèrica. Diu la llegenda que als encontorns de Barcelona, a la vila de Sarrià, una jove cristiana anomenada Eulàlia va decidir rebel·lar-se contra les dures repressions a què Dacià sotmetia la comunitat cristiana. Amb només 13 anys, es va dirigir a Barcino per persuadir el governador amb els seus dots d'oratòria, presentant-se com una servidora del Senyor. La reacció va ser terriblement perversa. Acusada de contradir les disposicions imperials amb insolència, Eulàlia va ser detinguda i condemnada a sofrir tantes tortures com anys d'edat tenia.

Assotada pels carrers de la ciutat
Després de ser assotada pels carrers de la ciutat, els homes de Dacià li van arrencar la pell amb garfis i li van marcar el cos amb ferros roents, la van obligar a mantenir-se dempeus sobre un braser, li van tallar els pits, li van gratar les natges amb pedres i li van ruixar les ferides del cos amb oli bullent. A continuació la van ruixar amb plom fos i la van intentar cremar. Però com més càstigs li aplicaven, més impotència acumulaven els agressors, perquè les pregàries contínues de la noia l'ajudaven a aguantar amb dignitat el martiri. Sorprenentment les flames es van apartar d'ella i es van girar contra dels torturadors.

El més conegut dels turments que va idear Dacià va ser introduir la noia en una bóta plena de vidres trencats i estris punxants, com ganivets o claus, i llançar-la 13 cops rodolant carrer avall per un pendent que marcava el límit de la ciutat romana. La jove també va ser tancada totalment nua en un calabós ple de puces, a l'actual carreró de l'Arc de Santa Eulàlia, i finalment va ser crucificada nua en una creu amb forma d'aspa perquè morís en una postura indigna. De nou, un miracle es va produir. Hi ha qui diu que els cabells li van créixer fins a tapar-li els pits i el sexe, i d'altres diuen que va ser una inesperada i forta nevada la que va cobrir el seu cos i el va protegir de les mirades lascives dels ciutadans. El turment que feia 13 va posar fi finalment a la vida de la jove màrtir, i davant els ulls sorpresos dels presents la seva ànima va volar cap al cel en forma d'un preciós colom blanc que va sortir de la seva boca.

Segles més tard, el seu cos va ser desenterrat i amagat per evitar que els musulmans el profanessin. A partir d'aquest moment es va perdre la pista de la seva localització fins al 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar el seu sepulcre sota una llosa a l'església de Santa Maria de les Arenes, on avui hi ha Santa Maria del Mar. Les seves despulles es van traslladar al sepulcre gòtic de la catedral de Barcelona, on van romandre fins que van ser saquejades durant la Guerra Civil.

Canonitzada i nomenada patrona de Barcelona
La tràgica història de Santa Eulàlia va commoure el poble cristià de Barcelona, i aviat la noia es va convertir en una heroïna. Després de ser canonitzada i nomenada patrona de Barcelona, va esdevenir una icona de la ciutat i va crear devoció entre molts creients. Durant la guerra de Successió, la valentia de Santa Eulàlia va servir de font d'inspiració. La patrona donava nom al penó de la ciutat, la bandera pròpia de les milícies de ciutadans, i només es mostrava a la ciutat en moments de crisi extrema. En la fase crucial de la batalla de l'11 de setembre del 1714, la bandera de Santa Eulàlia va sortir a encoratjar la feroç lluita de les tropes catalanes, de la mà del conseller en cap, Rafael Casanova. Era tanta la fe en la patrona que la presència de la bandera va animar els assetjats a envestir els atacants amb una força brutal, fins a fer-los retrocedir.

La cripta de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona

Malgrat la devoció dels barcelonins a Santa Eulàlia, el 1687 li va sortir competència. Tot Catalunya es va veure atacada per una terrible plaga de llagostes i la població de Barcelona, desemparada, es van encomanar a la Mare de Déu de la Mercè. La història d'aquesta advocació es remunta al segle XIII, quan una nit d'agost del 1218 la Mare de Déu es va aparèixer en somnis simultàniament al rei Jaume I, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort, i els va encomanar que fundessin un orde religiós destinat a rescatar els presoners cristians dels sarraïns. El mateix any es va fundar l'orde de la Mercè, que es va conèixer popularment com 'els mercedaris'.

Quan la plaga va caure sobre Barcelona, el Consell de Cent es va comprometre a nombrar patrona de la ciutat la Mare de Déu de la Mercè si alliberava la seva població de les llagostes. I així ho va fer, però aquest patronatge no va rebre l'aprovació papal fins al 1868, quan Pius IX va ratificar la decisió presa dos-cents anys abans. La Mare de Déu de la Mercè passava a ser la patrona oficial de la ciutat, títol que fins aleshores tenia Santa Eulàlia en solitari.

Santa Eulàlia és nomenada copatrona de Barcelona
Però els barcelonins no oblidaven la gran devoció que durant tants segles havien dirigit a l'heroïna màrtir, i un grup de devots de Santa Eulàlia van acudir a l'església de la Mercè i van apedregar les autoritats durant la celebració. Davant aquesta acció popular, es va decidir que ambdues patrones compartissin el títol, i Santa Eulàlia va ser nomenada copatrona de la ciutat. Més endavant, durant l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, també es va declarar la Mare de Déu de la Mercè patrona de la diòcesi de Barcelona.

La festa de la Mercè comença a prendre volada
A partir d'aquell moment, la festa de la Mercè va començar a prendre volada i aviat, a partir de l'arribada del segle XX, va adquirir el caràcter de festa major de Barcelona que coneixem avui. A Barcelona, caracteritzada per les festes majors dels barris que abans eren pobles independents, li calia una gran celebració conjunta. A més, la diada de Santa Eulàlia queia pels volts del 12 de febrer, per això aquesta celebració es va convertir en la festa major d'hivern.

Amb la gran popularitat de què gaudeix avui la Mercè i els seus festejos, no és estrany que Santa Eulàlia se senti oblidada i plori cada 24 de setembre sobre els carrers de Barcelona. O potser es tracta d'una venjança per espatllar amb la pluja els festejos a la seva rival?