Catalunya

Santa Maria del Mar, la 'catedral' dels mariners

L'església es va construir en poc més de cinquanta anys fent visible, d'aquesta manera, el poder dels gremis del barri del Mar de la Barcelona del segle XIV

Joan Esculies (text), Joan-Albert Adell (assessorament)
24 de maig de 2017
Santa Maria del Mar, interior de la nau central -  Wikimedia Commons
Santa Maria del Mar, interior de la nau central - Wikimedia Commons

 

Al segle XIV, la puixança econòmica del barri del Mar de Barcelona va ser espectacular, i aviat va esdevenir el quarter més densament poblat de la ciutat. Quan els seus gremis necessitaren fer visible el poder que tenien i donar cabuda a tots els fidels, Santa Maria del Mar fou una realitat. El temple es va edificar en només 54 anys.
A la primeria del segle XIV el quarter de Mar de Barcelona, l'actual barri de la Ribera, bull d'activitat. La Corona catalanoaragonesa viu el seu moment de màxima expansió per la Mediterrània. Fora de les muralles de la ciutat vella, vora el camí que condueix al nord, el comerç marítim impulsa el creixement del quarter, fins ara mariner i pescador. L'arribada de les naus amb les mercaderies prop de la platja, perquè encara no s'hi ha construït el port, el converteix en el quarter més dinàmic de la nova Barcelona. Els gremis s'agrupen al voltant del rec Comtal, que duu aigua a la ciutat, per a desenvolupar els seus oficis. N'hi ha de tota mena, del ram tèxtil i de la pell, de fusters, d'argenters... El quarter aviat esdevé el més densament poblat. Els mercaders, els ciutadans, i també els nobles, que edifiquen els seus palaus, s'instal·len en un barri on es cova la puixança. I també l'enveja.

L'any 1324 fa un quart de segle que ha començat la construcció de la catedral de Barcelona. El Bisbat aixeca un temple amb rèdits propis i donacions. Les obres avancen, però la catedral eixuga els diners més ràpid que no sembla. Des de fora les muralles, els nobles, els artesans i els mercaders del quarter de Mar, que veuen de molt a prop els avenços arquitectònics, no poden acceptar-ne el progrés mentre en la seva parròquia gairebé no hi caben. També volen un temple que s'avingui al seu tarannà i que mostri la prosperitat del barri.

Bernat Llull, canonge de la Seu i vicari general i oficial de la Diòcesi, no està content amb el títol de capellà major de Santa Maria, i prega al bisbe, Pons de Gualbes, que creï l'Ardiaconat de Mar. Llull, procedent de família noble, té fama pública i molta influència entre els consellers i personalitats de la ciutat. El bisbe, doncs, hi accedeix. I l'enveja i el poder s'uneixen a la devoció dels feligresos, que demanen permís per a edificar un temple nou. I el bisbe hi torna a accedir, però amb condicions. El Bisbat té prou despeses amb la construcció de la catedral i demana als parroquians que es facin càrrec del cost de l'obra i l'església els pertanyerà exclusivament.

De Manresa a Barcelona
A la primeria del 1329 el mestre d'obres Berenguer de Montagut és a Manresa seguint de prop la construcció de l'església de Santa Maria de l'Aurora. Fa set anys que va signar contracte per a dirigir-la, però fins fa poc no se n'ha posat la primera pedra. Montagut és un mestre d'obres conegut en aquesta ciutat. Des de fa vuit anys que també s'encarrega de la construcció de l'església del Carme. Però ni en l'una església ni en l'altra, les obres no avançaven a bon ritme. No hi ha diners i la construcció es fa a batzegades.

Avui, però, ha rebut un encàrrec inusual. Li han demanat que sigui el mestre d'obres de la nova església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Això sí, s'ha de comprometre a no dirigir cap altra construcció mentre treballi en aquesta. Berenguer de Montagut fa un cop d'ull a l'església manresana, conscient que els nous mestres d'obres d'art que vindran hauran de seguir els seus plànols per acabar-la. Coneix la puixança del quarter de Mar i sap que allà no tindrà problemes de finançament per a demostrar la seva vàlua. Un encàrrec així no es pot deixar escapar.

El 2 de març del 1329, els mestres d'obres Berenguer de Montagut i Ramon Despuig signen els capítols amb els 'obrers' (els finançadors) de Santa Maria del Mar per a construir, conjuntament o per separat, l'església. Cadascun rebrà un jornal de 2 sous i 6 diners, a més de 100 sous l'any en concepte d'ajuts de vestir. S'han de comprometre, però, a ser a peu d'obra tots dos, o almenys un, fins que se n'acabi la construcció. Berenguer de Montagut, com la majoria d'arquitectes gòtics, té un quadern d'esbossos que ha mostrat als obrers perquè escollissin la mena d'edificació que volien. Després en fa els plànols i tot està a punt per a començar.

 

 

 

 


Els anys de construcció
A Manresa havien trigat set anys a iniciar l'obra des de la signatura del contracte. Aquí triguen vint-i-tres dies. El 25 de març, el rei Alfons III de Catalunya, 'el Benigne', que acaba de tornar victoriós de la conquesta de Sardenya, juntament amb l'ardiaca Bernat Llull, posa la primera pedra de l'església. A partir d'ara la construcció va a preu fet.

La figura dels mestres d'obres d'aleshores agrupava tres tasques diferenciades actualment: contractista, enginyer i arquitecte. Amb tot, no calia que coneguessin les bases teòriques d'allò que feien, ni que demostressin que les solucions matemàtiques eren correctes. Només els calia saber com usar les figures i dissenys per a aconseguir el resultat desitjat.

En una obra podia treballar més d'un mestre d'obres. A vegades fins n'hi havia tres que s'encarregaven d'alçar l'edifici alhora, si el finançament ho permetia. Sovint, però, en moltes catedrals es vivien males èpoques i se n'havia d'acomiadar algun. En la construcció de l'església de Santa Maria del Mar és probable que Berenguer de Montagut i Ramon Despuig treballessin plegats fins al final, per la bonança econòmica, però no es pot afirmar.

És difícil saber com van iniciar-se els fonaments de l'església. Se sap, però, que van aprofitar-se parts de l'antic temple. Montagut i Despuig van fer assenyalar els límits de la construcció i les seves divisions interiors amb estaques i cordes seguint les línies mestres dels plànols. I a mesura que arribaven les pedres de les pedreres, s'alçaven els murs, que s'acabaven de treballar juntament a l'obra, en una mena de cobert des d'on els mestres d'obres seguien l'evolució de la feina. Els picapedrers deixaven les seves marques a la pedra en forma d'estels o triangles, entre altres figures, per a evidenciar el seu treball i cobrar-lo.

De fet, el mètode de construcció no diferia gaire de l'actual. El morter, que s'aplicava amb paletes, també es preparava a la mateixa obra i es feien servir escales, politges i bastides per a elevar les pedres i les esquadres, i les plomades servien per a calcular la vertical. Moltes esglésies i catedrals gòtiques es començaven de l'exterior a l'interior, i sovint per l'oest, amb la finalitat que la part més important de l'edifici, des del punt de vista litúrgic, fos la primera a acabar-se. Amb tot, aquest aspecte només era una tendència i alhora una suposició en el cas de l'església de Santa Maria del Mar.

Les finestres i portes o vidrieres es feien seguint patrons dibuixats o de fusta, i quan els murs eren alts es posaven els arcs i les voltes de fusta que després anirien recobertes. Un fet molt important perquè, a part de ser fonamentals per a sostenir l'estructura, protegien els obrers de les inclemències del temps. A l'hivern s'usaven cobertes de palla o de canya per a protegir l'obra sostinguda en aquestes fustes. Però si les obres s'aturaven massa temps, tampoc ho salvava del deteriorament.



Un record gòtic
Cap el 1341 no queda cap resta de l'església primitiva. Les capelles de Sant Llorenç i Sant Hipòlit, al costat esquerre del portal major, són acabades. També ho són les de Santa Agnès i Santa Anna a la dreta del portal dels Sombrers: la de Sant Francesc i Santa Clara prop del presbiteri; i la de Sant Iu i Santa Eulàlia de Mèrida. Quatre anys després també s'han enllestit les capelles de Sant Pau i Santa Pràxedes.

Però l'impuls definitiu el dóna Pere III, 'el Cerimoniós', que el 1336 va succeir Alfons III. Per a agrair el suport econòmic dels parroquians a l'hora d'afrontar les despeses dels seus conflictes, sobretot contra Perer I de Castella, el rei Pere els concedeix el 1368 el permís d'extracció de matèria pedrera de Montjuïc.

Aquest fet és aprofitat pels carregadors i bastaixos, que volen destacar de la resta pel seu esforç i dedicació a la construcció de l'església. Aquests treballadors, entusiasmats en l'edificació del temple, són un puntal del quarter de Mar, ja que descarreguen les mercaderies de les naus que s'apropen a la platja. Al principi la tasca la feien els esclaus emancipats, també anomenats 'macips', però a mesura que agafa volada la feina, el gremi esdevé més restrictiu. Ara, els bastaixos es proposen per a transportar, de franc, la pedra des de Montjuïc. Cavallers, mercaders, macips... gràcies a la col·laboració de tots, l'església és possible, motiu pel qual la porta principal, l'altar i els capitells de Santa Maria del Mar recullen representacions de la feina dels gremis de mar. Amb aquest darrer impuls, cap a l'any 1370 s'inicia la construcció de les voltes de la nau major, el tram final de l'església.

Però quan sembla que res no pot aturar l'obra, succeeix l'inesperat. El dia de Sant Esteve del 1378 un incendi crema la fusta apilada per a la construcció i redueix a cendres la sagristia, el cor, l'altar i malmet les voltes, les arcades i les pedres de les parets. Sort n'hi ha que, dos anys més tard, Pere III, devot de santa Maria, fa donació de 100 florins per a reparar la clau de volt del tercer tram, destruïda pel foc.

No sabem si Berenguer de Montagut i Bernat d'Espuig van acabar l'obra, si havien mort, o si algun d'ells l'havia deixada. Només que el 1381 un tal Guillem Metge mor essent mestre d'obres de l'església. Però el cert és que el 3 de novembre del 1383 es posa la pedra de clausura de la darrera volta, la de Santa Maria, malgrat que segueix treballant en la imatgeria i la decoració. Finalitza així la construcció de Santa Maria del Mar, la més ràpida (54 anys) d'entre les esglésies gòtiques catalanes.

Entretant, l'obra manresana de la Seu encara ha de patir molts entrebancs fins que es doni per acabada, al voltant de l'any 1488. En total, 160 anys. La catedral de Barcelona, iniciada el 1298, es considera enllestida el 1463, això és 165 anys, vuitanta és tard que la de Santa Maria. La Seu de Girona trigarà 292 anys, entre 1312 que ja és començada i la col·locació de la darrera pedra el 1604. La Seu de Tortosa es finalitza cap al 1757, prop de 400 anys després de l'inici. I mentre arreu els bisbats tenen maldecaps per a enllestir els temples, el quarter de Mar mostra a tothom la seva puixança. La primera missa a l'església de Santa Maria del Mar se celebra durant la festivitat de l'Assumpció, el 15 d'agost del 1384.

 

 

 

 

 

 


Aquest reportatge es va publicar al número 15 de SÀPIENS (gener de 2004)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto