Subscriu-t'hi
Catalunya

"Si Pau Casals hagués entrat en l'arena política, avui la seva figura no seria tan idealitzada"

Entrevistem l'historiador Joan Esculies, autor de ‘Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto'

Víctor Farradellas
Portada del llibre 'Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto'
Portada del llibre 'Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto'

Durant els 40 anys de dictadura franquista, la Generalitat va seguir operant a l'exili. Quan Irla va comunicar la seva decisió d'abandonar el càrrec, es va obrir un procés per triar successor en el qual va prendre força la candidatura del violoncel·lista Pau Casals. Joan Esculies, que porta anys investigant l'Arxiu Tarradellas, analitza aquell moment històric en el seu nou llibre, 'Pau Casals. La carta secreta de Tarradellas i Prieto' (Editorial Base), on s'entreveuen les maniobres de Tarradellas per aconseguir el poder.


De la tesi del llibre es desprèn que Tarradellas era un polític hàbil quan es tractava d'aconseguir allò que volia. Per què va donar suport a la candidatura de Pau Casals per presidir la Generalitat el 1954?
Josep Tarradellas tenia, en efecte, una visió política poc usual. En el moment de cercar un candidat per rellevar Josep Irla —que era president interí de la Generalitat de Catalunya des de l'afusellament de Lluís Companys l'octubre de 1940— és ben clar que desitjava ocupar el seu lloc. Per una qüestió d'ambició política, sí. Però també perquè qui havia dirigit la política catalana a l'exili des del moment de creuar la frontera havia estat ell. Tot passava per Tarradellas. Irla feia un, màxim dos, viatges al mes des de la Costa Blava fins a París, però era a la capital francesa on es feia política ja acabada la Segona Guerra Mundial. Tarradellas considerava, per tant, que era lògic que la política catalana continués passant per les seves mans amb ell en el màxim rang i sense persones interposades.

L'opció de Pau Casals a l'agost de 1954 la van posar damunt la taula les persones que precisament no volien Tarradellas al capdavant de la Generalitat perquè veien inexorable la seva tria. Passa que Casals era un gran intèrpret i vivia absolutament dedicat a la música, però la política l'entenia des d'una visió molt idealitzada. Res a veure amb la realitat. Quan es va proposar el nom de Casals, que era un referent sobretot per l'ajuda econòmica i moral que havia donat als exiliats, Tarradellas ho tenia difícil per oposar-s'hi. Comptava, però, amb una experiència prèvia, que és el que revela el llibre, i és que l'any 1950 havia sondejat Casals per convertir-lo en president del govern de la República Espanyola a l'exili. El resultat havia estat negatiu i Tarradellas havia vist ja les dificultats del músic per moure's en política. El 1954 era conscient que com més pressionés Casals per acceptar la presidència de la Generalitat, més s'atabalaria el músic i més aviat diria que no, deixant-li el pas lliure.


Casals ja havia refusat prèviament presidir la República Espanyola. En aquella ocasió també havia estat proposat com a figura de consens en un moment delicat. Per què va sortir el seu nom? Es tractava de fer fora Albornoz al preu que fos? I quina era la motivació de Tarradellas, millorar el finançament que rebia la Generalitat, actuar per l'acostament dels EUA a Franco...?
Albornoz va ser un president del govern de la República Espanyola a l'exili nefast pels interessos catalans. No només perquè es va trobar en un moment amb els comptes republicans gairebé esgotats i, per tant, les transferències a la Generalitat eren molt de tard en tard i sempre insuficients. També perquè a l'hora de formar govern no havia tingut en compte ni els nacionalistes bascos ni els catalans. La seva concepció republicana era una altra. Era vist també com una figura de temps pretèrits amb poca habilitat per moure's per les cancelleries.

Per tant, substituint Albornoz per un català com Casals se solucionaven diversos aspectes d'una tacada: les transferències es podrien millorar i regularitzar; les potències aliades reconeixerien algú de prestigi indubtable al capdavant del govern espanyol; els nacionalistes bascos del PNB el veien bé, i el líder socialista Indalecio Prieto, que havia estat fins a les acaballes dels anys quaranta maldant per pactar amb els monàrquics una via conjunta per fer fora Franco, tenia debilitat per Casals i sabia que era millor que aquest fos president o una figura com un gran ambaixador plenipotenciari de totes les forces opositores i que, a més, no li demanaria que retés comptes de la seva gestió al capdavant de la JARE. I, per arrodonir-ho, Casals tenia bona relació amb la família reial perquè la mare d'Alfons XIII l'havia ajudat en la seva trajectòria com a intèrpret. Per acabar-ho d'adobar, Casals —malgrat interpretacions posteriors simplificades basades en el famós 'I'm a Catalan' a l'ONU— tenia la República al cap, no només una part, Catalunya. Complia molts requisits i Tarradellas i Prieto n'eren conscients. Els complia tots excepte el més bàsic: li mancaven les ganes d'entrar en el joc polític.



Pau Casals durant el seu concert a la seu de les Nacions Unides.


La gestió posterior de la carta que es va enviar al president Truman va deixar clar que Casals no podia ser un bon candidat? Creu que la pressió que va exercir Francesca Capdevila va ser determinant?
Casals no volia que es fes públic que ell havia enviat una carta a Truman si aquesta no donava resultat. Era conscient de la seva pròpia imatge pública i no la volia malmetre. Si es va conèixer l'enviament va ser perquè algú més aviat de l'òrbita comunista o fins i tot de la CNT ho van filtrar. No van ser ni Tarradellas ni Prieto. La senyora Capdevila sembla que era molt gelosa d'aquesta projecció pública de l'intèrpret. En qualsevol cas, que no fos un bon candidat per presidir el govern de la República a l'exili és una cosa que va decidir Casals.


Per què es refreda la relació entre catalans i bascos el 1950?
De fet, la relació, com a mínim amb Tarradellas, no havia estat mai calenta. Tarradellas, com Macià abans, no patia d'allò que ara en diem ‘basquitis', no veia en el nacionalisme basc res a imitar. Era molt conscient que el nacionalisme català i basc tenien uns fonaments ben diferenciats malgrat trobar-se compresos en el mateix Estat. Macià va morir veient només l'autonomia catalana, Tarradellas va viure amb normalitat en una República amb una única autonomia, la catalana. Els bascos no van tenir un Estatut fins començada la Guerra Civil Espanyola i sense haver-lo sancionat per un Parlament escollit per la població com en el cas català. Això era bàsic per entendre que Tarradellas sempre va tenir clar que si hi havia una força dominant en la política republicana era la catalana.

A les acaballes de la Guerra Civil, gener-febrer de 1939, a Catalunya, Negrín va obligar Companys a transferir-li els diners de la Generalitat. Tarradellas s'hi va oposar, però finalment Companys hi va accedir. Tampoc no tenien alternativa: Negrín els va amenaçar amb aconseguir els fons per la força. El fet que la Generalitat quedés sense diners i amb dependència total dels lliuraments de Negrín va ser el pecat original de l'exili català. Encara que havien dut a França una provisió de fons, aquest aspecte no s'havia treballat tant com sí que havia fet el PNB. Els d'Aguirre tenien diners propis a l'estranger i acords amb els Estats Units per rebre'n tot fent d'informadors.

Aquesta posició preponderant basada en els diners molestava en gran manera Tarradellas, que veia com la Generalitat i ERC havien d'anar a remolc de l'ajut no només de la República, sinó també dels bascos. I els d'Aguirre usaven aquesta necessitat de diners en benefici propi, per fer servir Irla i, en especial, Carles Pi i Sunyer, com una eina de la seva política enfront dels partits republicans i els socialistes. Els feien seguir la seva política de pèndul —ara cap a l'autodeterminació, ara cap a l'autonomisme—. L'any 1950, Tarradellas i la resta de comitè directiu d'ERC s'assabenta que mentre els d'Aguirre els han negat diners, en deixen a la República. És la gota que fa vessar el vas i Tarradellas explota. Tal com admetien els delegats bascos, la política catalana a l'exili era ERC, i ERC era Tarradellas. Sense Tarradellas no hi havia interlocució possible.



Josep Tarradellas i Adolfo Suárez a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Les declaracions de Tarradellas de l'any 1979 sobre Casals són un epíleg revelador. Com les valora? Realment "no se enteraba de nada?"
Casals tenia una visió idealitzada de la política, com hem dit. N'és la mostra clara quan el 1946 decideix deixar de tocar públicament davant la posició britànica envers Franco. La decisió l'honora i contribueix a la seva vàlua moral, però si el silenci no s'hagués trencat el 1950 amb el Festival Bach podria haver mort en silenci perquè els britànics no van canviar la política pel gest d'un músic. El 'totoresisme' en política no duu enlloc. És en aquest sentit que Tarradellas deia que Casals no s'assabentava de res. I ho deia, òbviament, perquè ell no va aconseguir col·locar-lo de president del govern de la República a l'exili. Cal pensar que si el 1950 o el 1954 Casals hagués entrat en l'arena política, avui la seva figura no seria tan idealitzada. Arremangar-se té un cost. Casals això sí que ho veia, i per això no hi va accedir. La ironia en aquest sentit rau en el fet que figures com Manuel Serra i Moret, que el 1950 consideraven que Casals no estava fet per a la política, volguessin usar-lo després, el 1954, per oposar-lo a Tarradellas.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 225 (desembre 2020)

Elionor d'Aquitània, la reina més poderosa

Fem un recorregut per la biografia d'una dona que va tenir una vida de novel·la

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto