Dones

Conxita Badia, la mestra de la lírica

La passió que tenia per la músca des de petita va portar la cantant a envoltar-se dels millors cantants

Agnès Rotger
2 de maig de 2019
Fotografia de Conxita Badia durant un concert europeu el 1939
Fotografia de Conxita Badia durant un concert europeu el 1939 Wikimedia Commons

"Vine tu i les cançons!" Això deia Enric Granados a la joveníssima Conxita Badia quan volia que l'anés a veure. Ella li 'deixava' la seva veu de soprano perquè el mestre pogués veure com funcionaven les noves composicions, i ell la va acompanyar sovint al piano i li va dedicar obres, com algunes de les seves 'Canciones amatorias'.

Ja des de petita, la Conxita es va adonar que la música era molt més que una passió: era la seva vida. Els dits se li movien sols damunt del piano —que va aprendre a tocar a l'Acadèmia Granados—, i sentia una irresistible necessitat de cantar. La identificació amb la música era tan gran que Xavier Montsalvatge va dir d'ella que quan parlava "semblava esforçar-se a no donar a la seva entonació un espontani, un incontenible vol líric, perquè la música semblava emanar del més íntim de la seva identitat".

Nascuda a Barcelona el 1897, filla d'una llevadora i d'un imatger religiós, ja des de petita va deixar bocabadat el món artístic. Va debutar amb només 11 anys, i als 16 ja va actuar professionalment al Palau de la Música al costat de Ricard Viñes. Coneguda sobretot com a intèrpret de 'lieds', la van admirar els principals músics de l'època, i molts compositors van escriure obres pensant en ella (Gerhard, Casals, Toldrà, Pedrell, Vives, Villa-Lobos...). S'explica que l'austríac Arnold Schönberg, sentint-la interpretar una de les seves composicions, va exclamar: "I pensar que he hagut d'anar tan lluny per trobar algú que sabés cantar melodies!".

L'exili i el retorn a Barcelona
Compromesa amb el país i amb la República, la guerra civil va canviar el rumb de la seva vida. Amb la família va deixar Barcelona, i després d'una gira europea —propiciada en part per músics que havia conegut als festivals que organitzava Pau Casals al Vendrell— se'n va anar a l'Argentina. Allà va ser acollida pels músics sud-americans més rellevants, i també pels exiliats com ella —sobretot per Manuel de Falla— i va treballar amb un grandíssim reconeixement públic.

El 1946 va tornar a Barcelona, on va poder tornar a actuar i on va convertir casa seva —i les aules del Conservatori— en un imant per a estudiants de tot el món que la volien de mestra. Montserrat Caballé en va ser una, i sempre li ho ha agraït: "Si he arribat on he arribat —explica— és gràcies a Conxita Badia".

Subscriu-t'hi

Portada del número 208 del SÀPIENS (juliol 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto