No fa pas tant, a tots els països occidentals, el dret de vot estava reservat als homes. Però aquesta injustícia va començar a declinar el dia que va néixer el moviment de les dones conegudes com a 'sufragistes'. Malgrat l’aparent innocència de la reivindicació, el cert és que la campanya per fer-la realitat va ser molt dura i prolongada. Les dones britàniques van ser les pioneres en la lluita per la igualtat. Així, l’any 1866, el diputat John Stuart Mill va presentar una moció al Parlament demanant el dret femení al vot, que va ser rebutjada.

En aquest punt va aparèixer Emmeline Pankhurst, dona d’un dels fundadors de l’Independent Labour Party i, juntament amb les seves filles Christabel i Sylvia, impulsora i catalitzadora del moviment sufragista. Quan va morir el seu marit, el 1898, Emmeline comminà els dirigents de l’ILP a pronunciar-se a favor del sufragi universal, però davant la negativa dels companys de partit (“l’ILP no es va crear per promoure les dones, sinó per fer la guerra al capitalisme”, fou la resposta), Pankhurst va abandonar el partit i temps després va fundar una nova organització: la Women’s Social and Political Union (1903).

Un dret reconegut
Paradoxalment, però, el moviment triomfà abans en altres països europeus. A Finlàndia, el 1907; a la Unió Soviètica, a conseqüència de la Revolució, el 1917, i a Suècia, el 1918. Després de desenes d’accions (pacífiques i violentes), aquell mateix curs les sufragistes britàniques aconseguiren el dret de vot per a les dones de més de 30 anys. Aviat van seguir l’exemple Alemanya, Hongria, Àustria i Itàlia. A Espanya les dones no van poder votar fins al 1931, i a França fins al 1946.

La mediatització del moviment sufragista
En un moment en què la fotografia es va incorporar als diaris, al tombant entre el segle XIX i XX, les sufragistes van saber aprofitar a fons les possibilitats mediàtiques de l’invent: abans de cada acció, n’informaven els mitjans, i així la reivindicació feminista es va fer present en l’agenda política de la Gran Bretanya. Però l’èxit el va fer possible, sobretot, la tossuderia de dones com Emmeline Pankhurst, que va dedicar la seva vida a la lluita per la igualtat. Emmeline fou empresonada tres vegades i va morir poques setmanes abans del reconeixement del dret de vot per a totes les dones britàniques el 1928.