Dones

L’ofici de les dides al llarg del temps

L’hàbit de contractar dones per alletar els fills no es va generalitzar fins al segle XVII, i alletaven des de nens aristòcrates fins a infants orfes i abandonats

Cristina Masanés i Teresa Bau (text), Miquel Borrell (assessorament)
29 de juliol de 2019

Menjar. Aquesta és la nostra primera relació amb el món. És el que fem només arribar. L’estómac és el rellotge de la gana. Una necessitat imperiosa que reclama la mare o el biberó. Abans del biberó, però, hi hagué una figura indispensable que avui, com a mínim al primer món, ja forma part del passat: la dida.

1 Al segle XVIII, la societat concebia els fills com una càrrega i això propicià l'aparició de les dides
Una dida alletant un nadó, fotografia de Paul Nadar
Una dida alletant un nadó, fotografia de Paul Nadar Wikimedia Commons

De dides, probablement n’hi ha hagut sempre. Tanmateix, i encara que es coneixen des de l’antiguitat clàssica, l’hàbit de contractar una dona perquè alletés els fills propis no es va generalitzar fins a l’edat moderna. Abans del segle XVIII, eren les classes nobles les qui confiaven la cura dels fills al servei domèstic. Entre les pràctiques i els gustos aristocràtics, la infància no hi entrava. Era una nosa. De fet, la mateixa vida familiar era un concepte inexistent. A les dones els interessava més la vida social i per als homes els fills només existien com a possibilitat de futur, és a dir, com a mercaderia per a estratègies matrimonials i valors de patrimoni. Així, doncs, per als fills de la noblesa, família volia dir llinatge i la mare era una figura distant que els saludava de tant en tant. 

De professió, dida
Fou al segle XVIII quan la classe emergent, la burgesia, va imitar els gustos dels aristòcrates i entre ells, l’hàbit de contractar una dona per alletar els infants. I després dels burgesos, ho van fer els menestrals. En aquests anys es va generar un ampli mercat de dides, un vertader circuit amb agències on anar-se a oferir i on anar a contractar. Va ser contra aquest hàbit que s’haurien d’enfrontar els nous corrents il·lustrats. De moment, però, el que es portava quan, cada tres hores, un nadó reclamava el menjar, era que l’alletés una dida.

2 Com havia de ser una dida?
'La dida', del pintor Jean-Auguste Dominique
'La dida', del pintor Jean-Auguste Dominique

Als Estats Units acostumaven a ser dones negres, i a Anglaterra eren mares solteres que havien parit i tenien llet per oferir. A França i a Catalunya preferien dones del camp. En aquest sentit, els manuals mèdics i morals reunien una llarga sèrie de recomanacions a l’hora de buscar una dida.

Oportunitat per sortir de la misèria
Calia assegurar que disposessin de bona salut i que tinguessin un caràcter convenient. També calia anar amb compte amb el seu origen, ja que, com llegim en un manual, “la leche de baxa esfera no cría generosa sangre”. I el jesuïta Lorenzo Hervás recomanava “conèixer la dida en l’ordre moral: no pot ser colèrica, atès que les passions, bones o dolentes, exciten l’humor colèric que vicia la llet”. En bona part dels casos, la dida es traslladava a viure a casa del nadó. Per a moltes noies que havien perdut un fill o que havien abandonat el seu per alletar-ne un altre, era una possibilitat de sortir de la misèria. Entrar a treballar a casa del burgès volia dir menjar bé. A la nova casa, la dida no dormia amb la resta del servei, disposava de cambra pròpia. Se li donaven robes bones, se li oferia una cura especial i sovint se l’acabava considerant de la família. Eren les ‘dides d’argent’. 

Un recurs per a les classes baixes
No solament hi havia dides a les cases burgeses. També a les llars menestrals. La botiga, l’obrador o el taller requerien la mà d’obra familiar i dedicar-se als fills era, per a la dona d’un argenter, un sabater o un flequer, un risc que no es podia permetre. Mentre la feina era segura, la vida del nadó, no. Així que, acabat de néixer, el deixaven a casa d’una dida, que acostumava a ser una dona de pocs recursos i poca higiene. En aquests casos, la mortalitat infantil era molt alta.

3 L’assistència de les ‘dides d’hospital’ a nens orfes i expòsits
Acudit pubicat a la revista 'Papitu' el 10 de març de 1909 amb el títol "Corrupció de menors"
Acudit pubicat a la revista 'Papitu' el 10 de març de 1909 amb el títol "Corrupció de menors"

Però la indústria de l’alletament no solament comptava amb les classes altes, la burgesia i els menestrals; calia alimentar també els orfes i els infants abandonats. Eren molts i algú n’havia de tenir cura. Ho feien les anomenades 'dides d’hospital'.

Per una lliura

Una lliura mensual era el que cobraven les dones que anaven a oferir-se als hospitals d’orfes i de nens expòsits. En concret, així ho feia al principi del segle XIX l’Hospital General de Barcelona: una lliura mensual durant 18 mesos, el temps habitual d’alletament en els infants que depenien de la precària xarxa assistencial del país.

Si tenim en compte que la reproducció s’entenia com un designi més enllà de la voluntat pròpia (“qüestió del destí”, “perquè Déu ho vol”), l’infanticidi i l’abandonament eren pràctiques habituals que es vivien sense culpa. Si a això hi sumem la mortalitat femenina en el part, els infants orfes representaven una considerable bossa social que calia alimentar. 

Les condicions eren dures: els nadons a vegades tenien un mes o dos de vida quan se’ls recollia i es duien a l’hospital. Arribaven desnodrits. Llavors es buscava una dida. Dones llogades i pagades per la institució que alimentaven els infants trobats —sovint havien d’alletar sis o set nadons alhora— i que complien una vertadera funció de sistema assistencial. Els ‘llibres de dides’ dels hospitals eren, en aquest sentit, una molt bona font d’informació.

Qui feia de dida?
Als hospitals, hi arribaven les dones de llet que altres no havien volgut. Eren les 'sobralles' del mercat. En molts casos, s’acabaven de deslletar un fill propi o l’acabaven de perdre. Un o dos, o tres, o cinc fills morts. A vegades eren les mateixes noies solteres que parien a l’hospital i es quedaven a alimentar els abandonats que arribaven. D’altres, eren les dones del món rural que anaven a la ciutat a buscar ingressos. S’enduien un nadó al poble, en molts casos sense passar cap control mèdic ni sanitari. Eren nens dèbils, malalts, i molts es morien. Cada mes o dos el portaven a l’hospital per demostrar la seva feina. I per cobrar. 

Altruisme, però menys
Quan acabaven l’alletament, el tornaven a l’hospital: passarien a engreixar les sales de nens amb poques possibilitats de sobreviure. Alguna se’l quedava, però eren casos excepcionals, ja que les dides acostumaven a estar vinculades a la pobresa. De fet, en molts casos hauria estat un mossèn qui hi hauria intervingut. Des de la parròquia, hauria pressionat perquè en aquelles cases on s’acabava de perdre un fill en edat d’alletament, la dona entrés a fer de dida. Encara que revestit d’altruisme, el mateix mossèn sabia que la caritat no estava feta per a les classes pobres i que fer de dida era una manera d’augmentar els ingressos.

4 La higiene i el biberó van fer que l’alletament passés a ser una tasca afectiva de les mares
La primera edició de 'L'Emili' de Rousseau, del 1782
La primera edició de 'L'Emili' de Rousseau, del 1782

El concepte actual d’infància és un producte tardà. Als segles XVII i XVIII es va anar gestant a les classes altes però encara va trigar a arribar al poble. En el debat il·lustrat, filòsofs, metges i periodistes discutien sobre la higiene, la moral i l’alimentació de la primera infància. Les noves teories higienistes es preocupaven per l’alta mortalitat infantil, que relacionaven amb les dides. Els moderns corrents ideològics (‘L’Emili’, de Rousseau, és del 1762) promocionaven el sentiment burgès de família i la idea intimista de la llar.

El naixement de la família
La dona del comerciant i del funcionari, que no treballava fora de casa i que quasi no duia vida social, aviat incorporaria les idees de Rousseau. Entenia la llar com el seu reducte i començava a viure el nen no com una nosa sinó com un ésser tendre capaç de ser educat. L’utilitzava com a símbol del seu domini: la família. Així va néixer la noció actual de família nuclear. Es desfaixava el nadó i la mare hi jugava, l’acariciava... i passava a tenir un valor en ell mateix. Havia nascut l’amor maternal, una modalitat que primer coneixerien les elits i amb els anys es popularitzà.

A les acaballes del XIX es va viure la doble revolució de l’alimentació infantil: la higiene (des dels controls mèdics fins a la millora en les condicions domèstiques) i el biberó. Quan els principis pasteurians van permetre eliminar microbis i infeccions, els metges van animar a utilitzar el biberó i entrant el segle XX se'n va escampar l’ús. Des de llavors, l’alletament es va revestir d’una valoració afectiva: la dona que alletava el seu fill ja no era un mamífer complint amb la seva natura, sinó una mare tendra. I, en tot cas, abans de donar-lo a una estranya, preferia el biberó.

Tanmateix, fins ben entrat el segle, i en contextos molt concrets o en temps de guerra, va persistir l’ofici de les dides. Encara avui hi ha qui recorda un vincle certament singular: aquell que va establir amb el seu ‘afillat’ o ‘fill de llet’. De fet, i no és en va, a les dides sempre se les ha anomenat les ‘mares de llet’. 

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto