L’any que va néixer Gandhi, el 1869, l’estat nord-americà de Wyoming va ser el primer a aprovar el “sufragi igual”, que permetia que les dones blanques votessin. Va ser una batalla que va tenir lloc arreu del món i que es va perllongar tot el segle XX. A Suïssa, per exemple, no es va aprovar fins al 1971, mentre que a Finlàndia, que formava part de l’imperi rus, es va aprovar el 1907.

Una lluita iniciada per les esposes dels líders abolicionistes americans
La lluita l’havien començat les esposes de líders abolicionistes americans, que van plantejar si, a més de la igualtat de races, no era pertinent posar en escena la igualtat de gèneres. El juliol del 1848 havia tingut lloc la convenció de Seneca Falls, a Nova York, que va acabar amb una declaració a favor dels drets de les dones. La proposta d’aquest feminisme incipient era vindicar qualitats positives com la temperància, la vida pietosa o l’abstenció de beure alcohol, virtuts que atorgaven a la dona una capacitat de raciocini i de participació a la vida pública tant o més qualificada que la masculina.

Es demanava el permís de votar i també la possibilitat de tenir béns propis, d’accedir a estudis superiors o d’obtenir la custòdia dels fills en cas de divorci —en aquella època es concedia automàticament al pare. No s’ha de pensar que el moviment fos naïf, ja que les protestes d’aquestes dones van ser ben enèrgiques: encadenar-se en llocs públics, fer vagues de fam o jugar-se la vida llançant-se als peus del cavall del rei durant una cursa.

Emmeline Pankhurst
A Anglaterra, la líder del moviment fou Emmeline Pankhurst, que va fundar la Lliga en Favor del Dret de Vot de la Dona el 1892. Després de la mort del seu marit, va radicalitzar el seu missatge i, amb les seves seguidores (entre les quals hi havia la germana i les filles), liderava protestes que consistien a trencar vidres d’aparadors i agredir policies, cosa que la va dur a la presó força vegades. Dones de diferents classes van sumar-se als crits de les Pankhurst i, tot i que negativament, el sufragisme es va fer força popular arreu del Regne Unit. 

Sufragisme espanyol
Aquesta visió va capgirar-se quan van cessar les activitats en començar la Primera Guerra Mundial, i van demanar a totes les dones angleses que ajudessin en la producció industrial i fessin costat al govern contra el “perill germànic”. Quan es va acabar el conflicte, el 1918, el Parlament va acceptar que les dones més grans de 30 anys poguessin votar. Als Estats Units, la 19a esmena de la Constitució, del 1920, va estipular que no es pot denegar el dret a vot a cap ciutadà per raó de sexe.

Els moviments sufragistes anglosaxons van despertar la consciència de dones d’altres indrets. Espanya, per exemple, va ser dels primers estats a apuntar-se al sufragi femení, tot i que es va haver de superar un debat curiós protagonitzat, sobretot, per dues dones: Clara Campoamor (a la imatge) i Victoria Kent, que havien estat escollides diputades el 1931, en unes eleccions que permetien la presència femenina a les llistes. Kent, del Partit Radical, va argumentar en contra del sufragi femení en els debats constituents assumint les tesis dels partits d’esquerres, que creien que les dones votarien en massa a la dreta per fer prevaldre els valors de l’Església. Els arguments de Campoamor, però, van aconseguir que s’aprovés el sufragi femení per 161 vots a favor i 121 en contra.

Clara Campoamor