A l'edat mitjana, una època marcada per les guerres contínues, es va desenvolupar a l'interior dels castells una cultura de música, poesia i joc que va esdevenir especialment rica a Occitània. Si tenim en compte els testimonis que s'han pogut recuperar, aquell territori va destacar, al segle XII, per un bon nombre de trobadors que, com en altres indrets, feien composicions poeticomusicals en què l'amor era, gairebé sempre, el tema central. La història, però, ha oblidat un bon nombre de poetesses occitanes d'aquell segle, que eren conegudes com a 'trobairitz', i que han deixat poesies amoroses (sovint dedicades als seus amants) que sorprenen pel seu realisme i les referències directes a l'amor carnal. 

Les 'trobairitz' expressaven els seus sentiments cap als cavallers
Com explica Teresa Vinyoles a 'Estimar a l'edat mitjana' (dins de 'La vida quotidiana a través dels segles'), en els ambients nobles occitans cristal·litza l'anomenat 'amor cortès': els trobadors canten a les dames i les 'trobairitz' expressen els seus sentiments cap a altres cavallers (o fins i tot també cap a servents) sense amagar-se'n gens. Una altra mentida de la història és que l'amor cortès expressava un sentiment platònic. Vinyoles destaca que les cançons de les 'trobairitz' eren ben explícites i, certament, la més famosa d'aquestes poetesses occitanes, la comtessa Beatriu de Dia, nascuda cap al 1140, casada amb Guilhem de Peitieu però enamorada de Riambau d'Orange, un altre trobador, no parla amb embuts: 

"Bé voldria mon cavaller

tenir un vespre en els meus braços

que el es tingués per feliç

sols que li fes de coixí...

Bell amic, amable i bo,

quan us tindré en el meu poder?

I que jagués amb vós un vespre

que us donés un bes amorós.

Sapigueu que tindria un gran desig

que us tingués en lloc de marit.

Tan sols que em concedíssiu 

de fer tot el que jo voldria."

La situació de les dones a Occitània era millor que en altres indrets d'Europa
Alguns autors assenyalen que el fenomen de les 'trobairitz' només es donà a Occitània perquè la situació de les dones era millor que en altres indrets d'Europa gràcies a la pervivència de dos codis, el Justinià i el Teodosià, que reduïen els drets del marit i permetien a les dones tenir possessions. És per això que, al segle X, moltes dones eren propietàries dels senyorius feudals de Beziers, Carcassona, Nimes o Montpeller. Tot i que això, habitualment, no implicava que fossin les dones les que gestionessin els seus senyorius, la marxa de molts senyors feudals a les croades va facilitar que, realment, elles passessin a controlar les seves terres.

La comtessa de Dia no és l'única' trobairitz' documentada. La llista, amb noms tan literaris com Alamanda, Azalaïs de Porcairagues o Na Guilhema de Rosers, n'inclou 17 de conegudes i 26 d'ànònimes. Una xifra d'autores medievals massa llarga per restar en l'oblit. Potser hi té alguna cosa a veure el fet que escrivien en occità (una de les llengües minoritzades per l'Estat francès) i que, a sobre, eren dones.