L'èxit i la penetració popular de la revista ‘TBO' van fer que la paraula ‘tebeo' es fes servir en castellà per denominar qualsevol revista amb dibuixos destinada als infants, que per influència americana també es diuen ‘còmics'. El 1968, la Real Academia de la Lengua Española acceptava el mot en qüestió, amb la descripció "Revista infantil de historietas cuyo asunto se desarrolla en series de dibujos", si bé en el diccionari imprès no hi apareixeria fins a l'any 1981. En català, la mateixa paraula ‘tebeo' –i no pas ‘tebeio', que també s'emprava– va ser acceptada per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i apareix al DIEC de 1995 amb la definició "Revista infantil il·lustrada". Abans, però, i sense permís dels diccionaris, s'havia fet servir el mot ‘patufet' per denominar en català les revistes per a infants, a causa de l'èxit i la penetració d'‘En Patufet ‘(1904-1939), predecessora del ‘TBO'.

Durant molts anys es creia que l'aparició del primer número d'aquesta revista havia estat el 17 de març de 1917. Els primers exemplars de la revista no porten cap indicació pel que fa a la data. Aquesta data la va proporcionar Albert Viña, director del ‘TBO' l'any del cinquantenari de la publicació, però resulta que es va equivocar en el càlcul, i així es va creure durant molt de temps, fins a l'any 1992, en què una tesi doctoral de Juan José Cortés dedicada a la publicació descobria l'error i apuntava una nova data, una setmana abans: l'11 de març. Per acabar-ho d'embolicar, posteriorment alguns investigadors van apuntar que l'11 no podia ser, ja que era diumenge, i el ‘TBO' sortia els dissabtes... però en realitat el ‘TBO' que sortia els dissabtes era el de després de la guerra, i abans havia sortit els diumenges, que era el dia que els infants podien dedicar al lleure.

Es pot dir que el ‘TBO' va néixer per casualitat. L'escriptor Joaquim Arques, que treballava per a l'impressor Artur Suárez, li va proposar d'editar una revista infantil per amortitzar millor la maquinària. Així, ben bé amb la intenció d'aprofitar el paper sobrer i la tinta esmerçada en altres revistes, naixia aquella publicació, a l'estela de la revista ‘En Patufet', que era seguida per milers de lectors, o de ‘Charlot' (1916-1924), que sortia de la màquina del mateix impressor, i va veure que tan sols calia pagar els dibuixants, ja que les col·laboracions espontànies dels lectors amb ínfules literàries li permetrien omplir bona part de la publicació. Els primers nou números són completament diferents del ‘TBO' que després es va fer popular; de mida més petita i imprès en una tinta d'un blau verdós, destina força espai a petits textos, poemes i creacions literàries. Per 3.000 pessetes, Suárez va vendre la capçalera a Joaquim Buïgas, un jove escriptor que venia de passar uns anys a l'Argentina, i Buïgas –que un parell d'anys més tard es va casar amb la filla de Suárez– va donar un tomb a la revista, que aviat assoliria importantíssimes xifres de venda.

Joaquim Buïgas i Garriga (1886-1963) va ser un barceloní il·lustre, la veritable ànima de la revista ‘TBO'. Va comprar la revista en el número 7, en el qual ja apareix un anunci que avisa dels propers canvis, que es materialitzen ben aviat, en el número 10. A partir d'aquell moment, la revista s'allunya del model inicial, que imitava ‘En Patufet', i esdevé més lúdica, amb més dibuixos i menys pretensions pedagògiques, potser inspirat per revistes il·lustrades de l'altra banda de l'oceà. Buïgas controlava tot el que es publicava a ‘TBO' i va ser l'autor dels guions de gran part de les historietes que s'hi van publicar, malgrat que mai els va signar. Durant 45 anys, Buïgas va menar el ‘TBO' i el va convertir en una revista d'èxit. El seu avi Miquel va ser arquitecte i urbanista i va projectar, entre d'altres, el Gran Teatre del Liceu. El seu pare, Gaietà, també arquitecte, va dissenyar el passeig i el monument a Colom, i el seu germà Carles, enginyer, va construir la Font Màgica de Montjuïc i va projectar la il•luminació del Palau Nacional i el recinte de l'Exposició de 1929. Buïgas va morir d'un atac de cor el 1963, i la revista va passar a ser dirigida per Albert Viña, fill del soci de Buïgas, que havia estudiat periodisme, justament per obtenir el carnet obligatori per dirigir qualsevol publicació durant el franquisme.

En el panorama de la premsa per a infants, quan el 1917 apareix ‘TBO' no hi ha hagut cap revista en castellà que hagi aconseguit concitar l'interès d'un gran nombre de joves lectors. Publicacions com ‘The Monigoty' (1897), ‘Monos' (1904-1908) o ‘Dominguín' (1915) havien estat més o menys breus intents per aconseguir en llengua castellana el que ‘En Patufet' havia aconseguit en llengua catalana: una enorme difusió i penetració entre els infants, amb un tiratge mitjà situat sobre els 40.0000 exemplars. ‘En Patufet' era una revista atractiva sobretot gràcies als extraordinaris dibuixos de Junceda, Cornet i Llaverias, així com a la prosa de Folch i Torres, que va saber connectar molt bé amb el seu públic, però amb el pas dels anys també es va anar quedant antiquada i carregada de ‘moralina', mentre que les noves publicacions eren cada cop més lúdiques. Una revista extraordinària que només va treure 20 números va ser ‘Dominguín', que publicant historietes en color i gran format d'autors com Opisso, Apa o Junceda va intentar sense èxit importar el model dels suplements dominicals dels diaris americans. En canvi, l'aparició i la ràpida consolidació de ‘TBO' va marcar el camí de la premsa infantil, i ràpidament van proliferar les publicacions que intentarien imitar-lo.

El nom de ‘TBO' s'associa a un tipus d'humor blanc, familiar, intranscendent i, fins i tot, una mica carrincló. I això és així perquè les pàgines d'historietes que va publicar en els anys més grisos del franquisme eren així, i perquè més endavant, encara que la societat va anar canviant, la revista es va resistir a canviar el seu model. Però les primeres dècades de vida de la revista no es van publicar pas historietes tan innocents. Tot i ser per a infants, a les seves pàgines hi trobem antropofàgia, dessagnaments, esquarteraments, trepanacions i altres salvatjades que fins i tot avui en dia ens resultarien políticament incorrectes. En aquell ‘TBO' d'abans de la guerra normalment Opisso s'ocupava de la coberta amb el seu dibuix elegant i expressiu, mentre que Méndez Álvarez, més bèstia i eixelebrat, signava la contraportada. Va ser amb la censura franquista i la taxativa legislació sobre premsa infantil i juvenil que ‘TBO' esdevindria blanc i pueril. També en els seus últims anys ‘TBO' va variar el seu estil d'humor, primer amb la secció ‘La Habichuela', on va integrar un humor modern i surrealista fet per joves com Paco Mir o Joan Tharrats.

A finals dels anys vint hi ha una ferotge competència en el camp de la premsa per a infants, amb tres grans publicacions lluitant per aconseguir lectors: la més antiga, en català, ‘En Patufet', amb uns 40.000 exemplars; el líder indiscutible, ‘TBO', amb 150.000 exemplars, i ‘Pulgarcito', de l'editorial El Gato Negro, la futura Editorial Bruguera, amb 50.000 exemplars. Els treballadors de Bruguera, ja després de la Guerra Civil, tenien prohibit dir la paraula genèrica 'tebeo' per referir-se a les seves revistes d'historietes. Anys abans, els editors d'‘En Patufet' van inventar-se la revista ‘Virolet' (1922-1931), de format més gran i amb historietes, per arrabassar els lectors que potser se sentien temptats per l'esperit més lúdic de la revista de Buïgas. Després de la Guerra Civil ‘TBO' acabaria imprimint-se a la rotativa dels germans Baguñà, els antics editors d'‘En Patufet'. I al final de la vida de ‘TBO', el seu propietari va acabar venent la capçalera i l'arxiu de la revista justament al seu principal competidor, l'Editorial Bruguera, que seria el darrer editor de la revista, que va intentar infructuosament revitalitzar-la el 1986.

Durant molts anys, ‘TBO' no va potenciar especialment les sèries protagonitzades per un mateix personatge. En les primeres dècades Urda va crear un nen, que es va anomenar el ‘Niño TBO', que va protagonitzar algunes historietes i les cobertes d'extres i almanacs, però no és fins després de la guerra que el ‘TBO' comença a tenir personatges amb entitat pròpia. ‘La familia Ulises', amb guions de Buïgas i dibuixos de Benejam, apareix per primer cop el 1944, i ‘Eustaquio Morcillón y Babalí', dels mateixos autors, el 1946. ‘El professor Franz de Copenhague' va aparèixer per primera vegada l'any 1935, dibuixat per Serra Massana, però va anar canviant de fesomia segons l'artista que el dibuixava, fins que Sabatés i Tínez el perfilarien com el coneixem durant els anys 40. ‘Josechu el Vasco' va ser una creació de Muntañola que s'havia de dir ‘Olegario', i va protagonitzar la seva primera aventura l'any 1963. Altres autors insignes del ‘TBO', en canvi, com Coll o Urda, no van tenir mai una sèrie amb personatges fixos.

Acabada la Guerra Civil, únicament les publicacions que formaven part del monopoli franquista van obtenir permís per editar-se regularment. Entre 1941 i 1952, quan el ‘TBO' va obtenir el permís per editar-se regularment, els seus editors tan sols podien obtenir permisos per a publicar fulletons o monografies, i van utilitzar el subterfugi d'anar fent la mateixa revista amb periodicitat gairebé quinzenal però modificant lleugerament la capçalera (de manera que van editar ‘Hojas alegres de TBO', ‘Páginas festivas de TBO', ‘Historietas y chistes de TBO'...) i sense numerar, la qual cosa ha portat molts anys de corcoll als col•leccionistes per tal d'ordenar i classificar les revistes d'aquest període. Però, tot i les dificultats, el ‘TBO' va revalidar i potser fins i tot va augmentar l'èxit d'abans de la guerra, gràcies al talent d'autors com Benejam, Coll, Urda, Tínez, Moreno, Muntañola o Castanys.

L'idioma en el qual es va publicar el ‘TBO' va ser sempre el castellà. Però la revista era feta a Barcelona i gairebé tots els seus autors hi vivien, cosa que es reflectia en moltes de les historietes, on apareixien, per exemple, els taxis grocs i negres, o emblemàtics edificis de la capital catalana. La catalanitat del ‘TBO' és molt més gran de la que hom creu. En realitat, el ‘TBO' era una revista feta i pensada en català, ja que Joaquim Buïgas escrivia en la nostra llengua tots els seus textos i guions, que després eren traduïts pel seu soci Emili Viña per tal de ser publicats. Entre 1976 i 1977, la revista va publicar quatre números extraordinaris en català aplegant material antic, on, curiosament es van haver de traduir al català algunes historietes que originàriament havien estat pensades en aquesta llengua.

Malgrat haver estat la revista infantil espanyola més venuda, amb el pas dels anys el model del ‘TBO' va anar quedant antiquat, i noves publicacions aconseguien el favor dels nous lectors. Alguns dels seus principals autors van morir a la dècada dels 60, i també la progressiva implantació de la televisió va anar desplaçant aquella revista dels interessos dels joves. Per revertir la situació, el 1972 la revista es va replantejar. Amb la capçalera ‘TBO 2000' incorporava noves firmes i nous autors, i va assajar l'edició d'alguns números en català. Tot plegat va ser debades: les xifres de vendes continuaven baixant en picat. Més endavant es va provar de regalar el ‘TBO' encartat amb el diari ‘El Correo Catalán', i després amb la revista ‘Lecturas', però per retallar despeses el material que es publicava no era original, sinó exclusivament recuperat dels arxius de la revista. Alguns números dels anys 80 contenen pràcticament en la seva totalitat pàgines d'autors morts feia cinc, deu, 15 o 20 anys... Finalment, a l'abril de 1983, el número 2.502 va ser l'últim del ‘TBO'.

L'Editorial Bruguera havia comprat la capçalera, però en realitat no sabia ben bé què fer-ne. Bruguera ja publicava un bon nombre de capçaleres amb els seus personatges –Mortadelo, Zipi y Zape, Carpanta, Pulgarcito...– i tenia els seus propis problemes econòmics, que la durien a fer fallida l'any 1982 i a fer-la desaparèixer quatre anys més tard. Com a últim cop d'efecte, però, Bruguera va intentar ressuscitar el ‘TBO', però ho va fer associada amb l'Editorial Complot, que havia editat la revista ‘Cairo', que en aquell moment estava revolucionant el còmic espanyol amb nous autors i noves fórmules d'estètica innovadora i continguts veritablement moderns. Així es va publicar un nou ‘TBO', amb dibuixants com Max, Gallardo, Micharmut, Mariscal, Pere Joan, Beltrán o Cifré, un ‘TBO' arriscat, jove, gairebé punk, que no tenia res a veure amb el vell i que no sabem si hauria quallat, perquè en el seu número 7 Bruguera va tancar definitivament ofegada pels deutes.

El Grupo Zeta, editor d'‘El Periódico de Catalunya' i ‘Interviú', va negociar amb el principal creditor de Bruguera, el Banc de Crèdit Industrial, l'adquisició de les marques i el fons de l'editorial. Això va fer possible que el 1988 es recuperés el ‘TBO' en format mensual, sota la direcció de Víctor Mora, que havia estat creador d'‘El Capitán Trueno'. Aquesta revista combinava material nou de dibuixants actuals i moderns amb un quadernet de material del vell ‘TBO' per als nostàlgics, i va assolir uns acceptables nivells de vendes que li van permetre arribar fins al número 105, a finals de 1998, moment en què l'editora va decidir potenciar llibres i altre material en detriment de les revistes per a canalla. S'acabava així, abruptament, la història d'una revista mítica, amb l'adéu definitiu d'unes historietes i uns personatges que van marcar profundament diverses generacions de lectors d'aquest país.