Presoner a Roma. Així se sent el papa Pius IX quan l'Exèrcit piemontès de Víctor Manuel II de Savoia, darrer rei de Sardenya i primer monarca de la Itàlia unificada, s'instal·la a la ciutat eterna. És el dia 20 de novembre del 1870 i les forces del naixent Estat italià franquegen les defenses de la muralla aureliana per la Porta Pia, mentre el pontífex es refugia a les estances vaticanes, protegit per la muralla i l'encara imponent castell Sant'Angelo, la fortalesa que ha servit de darrer bastió defensiu als successors de l'apòstol Pere des de l'edat mitjana. És, el del papa, un refugi -per ell, un captiveri- trist i amargament dolorós. La pèrdua de Roma representa el cop de gràcia definitiu als Estats Pontificis i, encara més, a una manera més que mil·lenària d'entendre la figura papal i, per extensió, la funció de l'Església.

L'origen dels Estats Pontificis
Els Estats Pontificis s'havien creat en la segona meitat del segle VIII, gràcies a la protecció dels dos primers monarques carolingis: Pipí el Breu i Carlemany. El primer assegurà al papa Esteve II la regió de la Romanya, part de l'Emília i una franja dels Apenins centrals que enllaçava aquestes terres amb la regió romana del Laci. El segon hi afegí noves possessions, conformant un conglomerat que travessava la península Italiana pel centre, des de la mar Adriàtica fins a la Tirrena, seguint una línia diagonal que incloïa també la regió d'Úmbria. Aquests territoris conegueren guerres i restitucions però navegaren per les centúries fins a arribar a la del 1800. El segle XIX resulta indigest per a l'Església catòlica, apostòlica i romana. El vendaval de la Revolució Francesa del 1789 la trasbalsa. Lenta i feixuga, trigarà a reaccionar i continuarà essent aristocràtica en un temps en el qual s'imposa la burgesia.

El nacionalisme, creador emergent de l'estat italià
A les primeres dècades del segle XIX, el nacionalisme és el credo emergent. Itàlia, en part envaïda per potències estrangeres i en part dominada pels usatges de l'Antic Règim, esdevé un escenari propici per a la difusió dels seus postulats. En la defensa del nacionalisme i de la unificació d'Itàlia, hi coincidiran des de l'esquerra republicana, laïcista i revolucionària, representada per personatges com Giuseppe Mazzini i Garibaldi, fins als burgesos conservadors, que tenen en el comte Cavour, primer ministre del rei Víctor Manuel II de Savoia, el seu màxim exponent. Tota aquesta amalgama plena de tensions conforma l'esperit i el moviment del Risorgimento, l'ideari que persegueix la unificació de la península i l'establiment d'una monarquia parlamentària.

Des de primera hora, l'existència dels Estats Pontificis apareix com un problema. El papat s'aferra als seus territoris i defensa l'absolutisme davant la modernització. Des de la càtedra de Pere no s'admeten canvis i es reprimeixen sense contemplacions les revoltes de caràcter liberal i patriòtic que sorgeixen als seus dominis. La mort del conservador i intransigent Gregori XVI, ocorreguda l'1 de juny del 1846, obre una nova etapa. El col·legi cardenalici, conservador però conscient de la realitat italiana, elegeix un pontífex amb la idea de procurar canvis, però no gaires. En un conclave inusualment ràpid -només dura dos dies- surt escollit el cardenal Giovanni Maria Mastai Ferretti, que adopta el nom de Pius IX.

El nou papa, home afable, de tarannà més mundà que el seu antecessor i del qual se sap que, com a frivolitat, consumeix rapè, és ben rebut pels sectors nacionalistes. Es valora que hagi estat capaç de parlar de nació italiana en alguns dels seus discursos i que no s'hagi oposat a la modernització material. Ell mateix, essent arquebisbe de Spoleto, havia promogut la construcció de la línia de tren que unia la ciutat amb Roma. I ho havia fet sota el govern de Gregori XVI, un papa que pensava, i així ho va dir a l'ambaixador francès, que els 'chemins de fer' (els ferrocarrils) més aviat havien de dir-se 'chemins d'enfer' (carrils de l'infern), puig que contribuïen a una difusió més ràpida de les idees perilloses.
Els primers passos de Pius IX fan que alguns creguin que és l'home escollit per aconseguir que el papat participi, d'una manera o d'una altra, en el 'Risorgimento'.

Pius IX nega el suport als nacionalistes

El temps, però, avança massa ràpid. La nova onada de processos revolucionaris del 1848 inspira a Itàlia una revolta contra els dominis austríacs del nord de la península que té el suport del Piemont. Malgrat l'entusiasme popular generalitzat, Pius IX es nega a donar suport als nacionalistes, adduint que no pot posar-se en contra d'un estat catòlic.
La postura papal defrauda els nacionalistes i el 24 de novembre d'aquell mateix any esclata una revolta a Roma i el papa es veu obligat a fugir precipitadament de la ciutat, disfressat de sacerdot.

Pius IX no tornarà a Roma fins al 12 d'abril del 1850. I ho farà gràcies a l'ajuda d'una potència estrangera: França, dominada per Lluís Napoleó. Partidari dels moviments unificadors italians per debilitar l'imperi Austrohongarès, Lluís Napoleó no vol que el papat se'n vegi afectat, donada la seva dimensió religiosa. França, ara simpatitzant amb la causa italiana, termena amb els dominis dels Savoia i pot esdevenir un enemic perillós. D'això, se n'és molt conscient a la cort piemontesa de Torí, i el Govern de Víctor Manuel II ha de procurar no indisposar-se amb l'estat veí.

El papa que torna a Roma no és el mateix que n'ha sortit quasi un any i mig abans. Ha perdut qualsevol rastre de simpatia pels nacionalistes i esdevé un enemic aferrissat de la unificació. La unificació, però, avança. Dirigida des del nord pel Govern burgès del Piemont i amb estranys aliats que desestabilitzen el sud —Garibaldi i els seus camises vermelles, revolucionaris i anticlericals—, anirà obtenint victòries militars i diplomàtiques que la faran inevitable, malgrat els humors (si és en plural, suposo que vol dir: Substància que se suposava que, amb tres més, entrava en la constitució del cos i determinava, segons les proporcions en què es combinaven entre elles, la salut i el temperament d'una persona. Els quatre humors del cos humà: sang, flegma, bilis groga, bilis negra. Si vol dir el caràcter, millor "malgrat l'humor" o "malgrat els canvis d'humor" de Pius IX.

La guerra entre el Piemont i Àustria i l'excomunió de Víctor Manuel II
Els anys 1859 i 1960 són decisius per a l'èxit unionista. El 1859, el Piemont declara la guerra a Àustria i amb l'ajuda francesa envaeix Milà i l'antic ducat de la Toscana. Al mateix temps, una revolta a la ciutat papal de Bolonya li serveix en safata el pretext per entrar-hi, amb l'excusa de reinstaurar-hi l'ordre. El nord dels Estats Pontificis es converteix en un vesper de nacionalistes i en diverses poblacions se celebren consultes en favor d'adherir-se al regne piemontès.

La resposta papal no es fa esperar. Pius IX reacciona de la manera més contundent possible: excomunica el rei Víctor Manuel II i el 18 de juny dóna a conèixer la furibunda encíclica 'Qui nuper'. Entre altres coses, el pontífex expressa la seva condemna a aquells que desitgen "convertir-se en súbdits d'aquest govern italià que en aquests darrers anys ha actuat com a adversari de l'Església i els seus legítims drets i sagrats ministeris". I encara més. El papa proclama que "el poder temporal és necessari per a aquesta Santa Seu, per tal que pel bé de la religió pugui exercir el poder espiritual sense cap obstacle". La furibunda resposta, però, no aconsegueix que els territoris retornin al control eclesiàstic.

El cercle al voltant dels Estats Pontificis s'estreny més, encara, el 1860. Aquell any, Garibaldi i els seus camises roges envaeixen el regne borbònic de les Dues Sicílies i els piemontesos repeteixen la mateixa estratègia de l'any anterior. Garibaldi, furibund anticlerical, volia expulsar el papa de Roma -"Roma o mort", arriba a pregonar. Víctor Manuel II, amb l'excusa de frenar-lo i protegir la seu pontifícia, envia els seus militars a territoris papals. A les regions d'Úmbria i les Marques s'han produït aldarulls nacionalistes que el rei de la casa de Savoia diu que pretén aplacar per protegir el papat.

Pius IX rebutja totes les explicacions i ordena al seu exèrcit que presenti resistència als invasors. Piemontesos i papals s'enfronten el 16 de setembre a Castelfidardo, població de les Marques propera a l'Adriàtic, amb un resultat advers per a les tropes del papa al camp de batalla. Després d'aquella jornada, els Estats Pontificis queden reduïts a Roma i els seus voltants. La mateixa ciutat eterna es manté sota control papal gràcies a la guarnició francesa que la defensa.

Víctor Manuel II és proclamat rei d'Itàlia
Mesos després, ja el 1861, Víctor Manuel II és proclamat rei d'Itàlia. Només Venècia, sota domini austríac, i Roma en queden al marge. El pacte entre el Piemont i Lluís Napoleó té en compte la garantia de la independència de la Santa Seu. La sort de Roma es lliga a la sort de Lluís Napoleó. I la sort no trigarà deu anys a fer-se adversa. El 19 de juliol del 1870 comença la guerra entre el regne de Prússia i França, que acabarà l'any següent amb la derrota dels francesos i l'abdicació i l'exili a Anglaterra de l'emperador Lluís Napoleó III. En iniciar-se aquest conflicte, França retira la guarnició que protegeix Roma i el nou Govern d'Itàlia, que el 1866 ha annexionat Venècia, veu que ha arribat el moment de completar definitivament la unió de l'Estat. Abans de passar a la força, s'intenta la diplomàcia. El 10 de setembre, un emissari piemontès ofereix un pacte al papa segons el qual podia conservar el domini de l'anomenada ciutat lleonina; és a dir, la zona murallada que s'estén des del Vaticà fins al castell de Sant'Angelo i el Tíber. L'acord també inclou una compensació econòmica per rescabalar el papa dels territoris perduts. Pius IX no solament rebutja l'oferiment, sinó que s'enutja de tal manera que neguiteja el delegat italià, el qual, en marxar, nerviós i tribulat, és a punt de caure per una finestra.

Roma esdevé, oficialment, la capital de la Itàlia unificada
Deu dies després, les tropes italianes prenen Roma i a mitjan mes d'octubre la ciutat esdevé, oficialment, la capital de la nova Itàlia unificada. El Govern decideix convertir el palau del Quirinal en residència del rei. El palau és propietat papal i Pius IX es nega a lliurar-ne les claus, en una mostra més de la seva iracunda oposició. Sense que el papat vulgui entrar en cap tipus de negociació, el Govern italià redacta, el desembre del 1870, l'anomenada llei de garanties. Tot i que s'hi declara que el Vaticà és propietat estatal i es donen per extingits els Estats Pontificis, s'estableix que el papa tingui el tractament d'un sobirà, disposi de guàrdia personal i pugui ocupar els palaus del Vaticà i el Laterà —oficialment, la basílica de Sant Joan del Laterà és la catedral de Roma— i la residència estival de Castel Gandolfo. La mateixa llei ofereix una pensió anual al papa de tres milions i mig de lires que no és acceptada, ja que la postura oficial de l'Església passa per no reconèixer la legitimitat del nou regne d'Itàlia.

Pius IX mor al Vaticà el 1878, sentint-se presoner. Ni ell ni els seus successors immediats -Lleó XIII, Pius X i Benet XV-acceptaran la nova realitat política italiana i la pèrdua dels Estats Pontificis, allargant fins al 1929 la denominada qüestió romana; és a dir, l'encaix entre el poder terrenal de l'Església i el nou Estat italià. La batussa entre el papat i la jove monarquia italiana origina situacions rocambolesques. Així, durant el pontificat de Lleó XIII, que ocupa el soli pontifici del 1878 al 1903, el papat continua pagant la factura d'aigua del palau del Quirinal, seu de la monarquia, per disposar d'un argument a l'hora de reclamar-ne la propietat.

En aquest temps, l'Església no solament prohibeix als catòlics participar en el Govern italià, sinó que el papa posa traves, l'any 1900, per donar cristiana sepultura al segon rei del país, Humbert I. Uns anys després, el 1919, el seu successor, Víctor Manuel III, amenaça amb l'abdicació si el Govern es disposa a negociar la qüestió romana amb el Vaticà, en un moment que des del papat ja es veu que l'única sortida a la qüestió passa per arribar a un acord. Per al papat, el problema és, ara, que l'enfrontament amb Itàlia, nació reconeguda, l'aïlla del context internacional. D'altra banda, l'emergència del socialisme fa que l'Església trobi un enemic més poderós que la monarquia parlamentària i burgesa de la casa reial de Savoia.

Pius X aixeca la prohibició als catòlics de participar en la vida política italiana
A les acaballes del seu pontificat, l'any 1914, Pius X fa un gest: aixeca la prohibició als catòlics i els permet participar en la vida política italiana. Però la qüestió romana continua sense resoldre's i l'Església en paga un preu elevat. En acabar la Primera Guerra Mundial, el Vaticà es troba aïllat.  El papa Benet XV, clergue format en la diplomàcia i pontífex des del 1914, cerca punts de concòrdia. No solament aprova la participació dels catòlics en la vida política italiana, sinó que, a partir del 1919, també fomenta la creació d'un partit -Partito Populare Italiano- que es trobarà en l'origen de la Democràcia Cristiana.

Benet XV mor el gener del 1922. El conclave per escollir el seu successor és especialment enrevessat. Bona part dels cardenals consideren que el difunt era massa liberal i intenten forçar un canvi de rumb conservador. Finalment, però, surt elegit l'arquebisbe de Milà, Achille Ratti. Aquest antic prefecte de la Biblioteca Vaticana, clergue avesat a les intrigues i els silencis, adopta el nom de Pius XI. I només iniciar el seu pontificat fa gestos per demostrar un caràcter conciliador: per primera vegada des del 1870 un papa surt al balcó de la basílica de Sant Pere per oferir la benedicció 'urbi et orbe' -a la ciutat i al món.

La creació de l'estat del Vaticà, el més petit del món
Si Pius XI arriba al soli pontifici el febrer del 1922, l'octubre del mateix any Benito Mussolini és nomenat cap del Govern italià. El primer vol resoldre definitivament la situació terrenal i temporal dels seus dominis, i el segon busca la manera d'obtenir l'aquiescència eclesiàstica per desenvolupar el feixisme. L'acord triga uns anys, però es concreta el febrer del 1929, i queda escrit en el tractat del Laterà. Per aquest acord es crea l'estat més petit del món, el Vaticà. La seva extensió és de 43 hectàrees al voltant de la basílica de Sant Pere i inclou les altres tres basíliques majors: Sant Joan de Laterà, Sant Pau Extramurs i Santa Maria Major, i també la residència estival de Castel Gandolfo i diverses institucions vinculades a la formació doctrinal.

El tractat del Laterà també inclou una compensació econòmica xifrada en 1.750 milions de lires, més de la meitat de les quals s'abonen amb deute del mateix Estat italià. Cinquanta-nou anys després que Pius IX se sentís presoner a Roma, el seu successor, Pius XI, establí l'acord definitiu sobre el qual s'ha bastit el Vaticà que avui coneixem.

Pius IX
El cardenal Giovanni Maria Mastai Ferretti (Senigallia, 1792 - Roma, 1878) havia format part de la cúria vaticana i era distingit per un tarannà moderadament obert. Comprensiu amb el nacionalisme italià i procliu a introduir reformes als Estats Pontificis, fou elegit papa amb el nom de Pius IX el 16 de juny del 1846. Canvià radicalment de postura quan, el 1848, es veié obligat a fugir de Roma disfressat de simple capellà. Com a pare de l'Església, establí el dogma de la immaculada (la Mare de Déu va néixer sense pecat original) i el de la infal·libilitat papal (el papa no s'equivoca). L'any 2000, Joan Pau II el beatificà.

Víctor Manuel II
El darrer rei de Sardenya i primer d'Itàlia nasqué a Torí el 1820 i morí a Roma el 1878. Home de tarannà conservador i tradicionalista, s'avingué a jugar les cartes de la unitat italiana i el constitucionalisme a causa del seu bon nas per la política. Destacà per la seva valentia militar i per saber adaptar-se als designis del seu primer ministre, el comte Cavour. Defensor del seu passat familiar, en ésser nomenat rei d'Itàlia no va voler passar a la història com a Víctor Manuel I i mantingué la cronologia del regne de Sardenya, cosa que desagradà a molts unionistes.

Napoleó III
El nebot de Napoleó Bonaparte transità entre el republicanisme revolucionari i la grandesa de l'imperi. Nascut a París el 1808, a la dècada dels trenta del segle XIX participà en les revoltes dels Estats Pontificis. Es féu conservador, i aconseguí la presidència de la República Francesa el 1850 i fou nomenat emperador dels francesos el 1852. Casat amb l'espanyola Eugenia de Montijo, esdevingué el darrer protector militar del papat. Morí a l'exili a Anglaterra, el 1873, després d'haver abdicat com a conseqüència de la derrota francesa en la guerra amb Prússia que donà lloc al naixement de l'imperi Alemany.

Pius XI
El cardenal Achille Ratti (Desio, 1857 - Roma, 1939) fou escollit papa el 1922, en una elecció difícil i qualificada de sorprenent. Home de personalitat complexa, és recordat tant per la seva afabilitat com pels iracunds atacs d'ira amb què responia a aquells que el contradeien. Allunyat de la política vaticana, només ésser elegit adoptà actituds tendents a la reconciliació i imposà, malgrat l'oposició de bona part de la cúria vaticana, el tractat del Laterà pel qual es creà el Vaticà.

• 24 de novembre de 1848. Una revolta obliga Pius IX a fugir de Roma disfressat de simple sacerdot. Per aquest motiu, el papa sempre es negarà a reconèixer els nacionalistes italians.
• 18 de juny de 1959. Una encíclica papal condemna els catòlics que vulguin convertir-se en súbdits de la nació italiana, després d'haver excomunicat el rei Víctor Manuel II.
• 16 de setembre del 1860. En la seva darrera batalla, l'Exèrcit papal és derrotat a Castelfidardo. Els Estats Pontificis queden reduïts a Roma i la seva regió.
• 1861. Víctor Manuel II de Saboia és proclamat rei d'Itàlia.
• 20 de novembre de 1870. L'Exèrcit piemontès entra a Roma i el papa Pius IX es declara presoner a la seva ciutat.
• 1918. En acabar la Primera Guerra Mundial i amb Itàlia en el bàndol dels vencedors, el papat es troba aïllat internacionalment.
• 1919. Des del Vaticà es promou la creació d'un partit catòlic a Itàlia, després d'aixecar-se la prohibició de participar en la vida política del país.
• Febrer de 1922. El nou papa Pius XI és el primer a tornar a donar la benedicció urbi et orbe als fidels, des de l'ocupació de Roma el 1870.
• 11 de febrer de 1920. El Govern de Mussolini i el papat signen el tractat del Laterà pel qual es crea l'actual Vaticà.