El temple hinduista d'Angkor Vat és una de les joies arqueològiques més importants del món. Des de la seva construcció a principis del segle XII, Angkor Vat es va erigir com el centre polític i religiós de l'imperi khmer. La regió d'Angkor, on es van establir les diferents capitals de l'imperi, es va abandonar a finals del segle XVI. La selva va sepultar pràcticament totes les construccions. El temple d'Angkor Vat, però, es va lliurar de l'abandonament gràcies als monjos budistes que hi vivien.

Segons la llegenda, Angkor Vat va romandre en l'oblit fins que, al segle XIX, l'explorador francès Henri Mouhout el va descobrir accidentalment mentre caçava papallones. El cert és que el poble khmer havia conservat en la seva memòria el temple. A més, la primera visita d'un occidental s'havia produït molt abans, l'any 1586, i va ser realitzada pel monjo caputxí portuguès António da Madalena. Tot i així, no va ser fins al 1860, amb el viatge de Mouhout finançat per la Royal Geographical Society i la Zoological Society of London, que Angkor va prendre rellevància a nivell mundial. La silueta del temple apareix fins i tot a la bandera de Cambodja.

Pompeia va ser sepultada per la cendra el 24 d'agost de l'any 79 dC, després de l'erupció del volcà Vesuvi. La ciutat va ser descoberta l'any 1748, i Carles VII de Nàpols va actuar com a mecenes dels treballs arqueològics. A mesura que avançaven les excavacions, s'anaven establint criteris més científics sobre les troballes, que ja no eren considerades mers tresors.

Segons s'explica, l'arquitecte Domenico Fontana va descobrir la ciutat l'any 1550 mentre treballava en la construcció d'uns canals. Es creu que Fontana va veure un dels frescos eròtics que decora les parets d'un prostíbul de la ciutat i, escandalitzat, va tornar a enterrar les restes.

El 1860, l'arqueòleg Giuseppe Fiorelli va proposar omplir amb guix els buits que havien deixat a la cendra les restes humanes. D'aquesta manera va obtenir motlles que mostraven l'última acció en vida d'alguns dels habitants de Pompeia (alguns, per exemple, es tapaven la boca, i d'altres s'aferraven a les seves joies).

Els bombardejos per part dels aliats l'any 1943, en el marc de la Segona Guerra Mundial, van destruir bona part del teatre gran, el fòrum i algunes cases, restes que van ser restaurades posteriorment.

Un desastre natural va poder ser la causa per la qual els habitants de Must Farm, a Anglaterra, van haver de fugir sobtadament i abandonar el seu poblat fa 3.000 anys. La història recorda la de Pompeia, amb la diferència que el tràgic succés va succeir en plena edat del bronze.

L'estiu del 2016, els arqueòlegs anunciaven la trobada d'aquest jaciment situat a prop de Cambridge. Els treballs d'excavació realitzats fins al moment han descobert una gran quantitat d'objectes que aporten informació valuosa sobre la vida quotidiana de l'època. Llances, roba i, fins i tot, restes de vidre i ambre importat d'Orient són algunes de les joies que s'amagaven sota el fang.

Mohenjo-Daro va ser una de les ciutats més grans de l'antiga cultura de la vall de l'Indus i podria haver arribat a tenir 35.000 habitants. Va ser habitada entre el 2.600 i el 1.800 aC i, probablement, va ser abandonada a causa d'un canvi en el curs del riu.

En la seva època d'esplendor, Mohenjo-Daro va ser la ciutat més avançada del sud d'Àsia, ja que comptava amb sistemes de clavegueram, pous i bany, així com una planificació urbanística sofisticada.

L'any 1920, l'arqueòleg britànic John Marshall va descobrir les ruïnes urbanes i va descriure per primer cop la civilització de la vall de l'Indus.

El Machu-Picchu podria haver estat alhora santuari religiós i residència de Pachacutec, governant inca. Després de l'arribada dels conqueridors europeus i la progressiva desaparició de la cultura inca, les ruïnes van mantenir-se ocultes. Malgrat que en nombrosos textos es feia referència a les construccions del Machu-Picchu, no va ser fins a l'any 1911 quan l'historiador nord-americà Hiram Bingham va redescobrir les ruïnes. Les restes, situades a més de 2.400 metres d'altitud, són considerades un exemple d'integració d'arquitectura i natura.

Un dels reclams turístics de la regió turca de la Capadòcia són les nombroses ciutats subterrànies abandonades. La que rep més visitants és Derinkuyu, urbs que podria haver estat habitada des del segle VII. Els seus fundadors van aprofitar que el sòl volcànic era fàcil d'excavar per crear una ciutat subterrània i protegir-se de les invasions de l'època.

Les tasques arqueològiques no van començar fins a l'any 1963. Des de llavors s'ha excavat fins a 40 metres de profunditat i s'han descobert una vintena de nivells subterranis. Des del 1969 es poden visitar els vuit nivells superiors.

A la ciutat es conserven els estables, els menjadors, les sales dedicades als ritus religiosos, les cuines, premses de vi, cellers, etc. A més, també compta amb diferents obres d'enginyeria com pous d'aigua, galeries de comunicació, sistemes de ventilació i un túnel de 8 quilòmetres de llarg que podria connectar la ciutat amb la veïna subterrània Kaymakli.

Aquesta ciutat del nord de la costa pacífica dels Estats Units guarda un gran secret sota d'una de les seves places. El subsòl de Pioneer Square oculta estacions de metro abandonades i un entramat de carrers i cases del segle XIX. L'origen d'aquestes construccions subterrànies es remunta al gran incendi del 1889, que va destruir completament la ciutat. Més tard es va optar per construir una nova ciutat de maó i pedra aixecant el terreny i la planta baixa de les cases per evitar les inundacions, un problema freqüent a l'època. Com a conseqüència, part de l'urbs va quedar sepultada sota tones de ciment i ha quedat congelada en el temps.

Petra va ser fundada a finals del segle VIII aC pels edomites i va ser ocupada posteriorment, al segle VI aC, pels nabateus. Va ser la capital d'aquests regnes i va prosperar gràcies a la seva localització en plena ruta comercial de les caravanes que transportaven encens, espècies, seda, marfil, perles i altres productes de luxe d'Egipte, Síria i Aràbia cap al sud del Mediterrani.

Posteriorment, els romans van conquistar la ciutat i van construir-hi temples i mausoleus. Ja al segle VII va ser ocupada pels àrabs. Aquesta mescla de cultures ha donat com a resultat una barreja d'estils a l'arquitectura, característica per estar excavada a la roca.

Cap al segle VI dC es va produir un canvi en les rutes comercials. Aquest fet, juntament amb un seguit de terratrèmols que van assolar la regió, va provocar l'abandonament de la ciutat. No va ser fins a l'any 1812 que l'explorador suís Jean Louis Burkhardt va redescobrir-ne les restes per al món occidental.

El fons del llac Qiandao alberga les restes de la Ciutat del Lleó, a la província de Zhejiang. Va ser construïda durant la dinastia Han Oriental (25-220 dC). La ciutat es va enfonsar l'any 1959, quan es va acabar la construcció de la presa hidroelèctrica del riu Xin'an, que va crear un enorme llac artificial amb milers de petites illes.

Submergida entre 26 i 40 metres, la Ciutat del Lleó ha romàs protegida dels canvis urbanístics que han transformat la Xina en els últims anys i que han acabat amb bona part del patrimoni cultural del país. A l'emparament de l'aigua, la ciutat conserva les muralles que un dia li van servir per defensar-se i nombrosos edificis de les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1911).

Aquest conjunt de construccions situades a prop de l'illa japonesa de Yonaguni van ser descobertes per casualitat l'any 1985 pel submarinista japonès Kihachirō Aratake. Es tracta d'un megàlit que hauria estat construït al voltant de l'any 4.000 aC, quan el nivell del mar era molt més baix. Encara no s'ha arribat a un consens sobre l'origen d'aquest monument. Alguns experts sostenen que les construccions són producte de la natura, i d'altres sostenen que són el resultat del treball humà. Altres investigadors pensen que Yonaguni va formar part de la civilització Mu. Actualment, la zona crida l'atenció a aquells submarinistes que volen veure de prop les espectaculars ruïnes.