El tirà Falaris d'Acragàs (Sicília) és recordat com un dels governants més sanguinaris de la història. Es creu que el dèspota, mort l'any 554 aC, va encarregar una eina de tortura en forma de brau a l'escultor Peril. L'estructura de bronze era buida per dins, de forma que els condemnats eren tancats a dins. El martiri començava quan se situava la peça sobre una foguera i aquesta s'anava escalfant fins aconseguir temperatures insuportables. De l'interior podia arribar a sortir fum pels orificis del nas del brau i, això sempre, els crits de terror i dolor de la víctima, els brams de la bèstia. Es diu que el primer a morir amb aquest mètode va ser el mateix Peril, una mostra de la crueltat del governador.

Es feien cinc orificis en un calaix de fusta o en una barca que era exposada a l'aire lliure: dos per als peus, dos per a les mans i un per al cap. El condemnat a l'escafisme era alimentat amb mel i llet en mal estat per provocar-li diarrea i era introduït en aquest calaix de manera que cadascuna de les extremitats li quedava a l'exterior pel forat corresponent. La pitjor part venia després, quan els excrements de la víctima atreien mosques i altres insectes. A més, les mans, peus i cara del torturat eren untades amb la mescla de mel i llet, de manera que els paràsits també anaven a parar en aquestes parts del cos. A l'interior, la brutícia, les secrecions corporals i els excrements engendraven insectes i cucs que corcaven i s'introduïen al cos de la víctima.

Plutarc en va deixar constància a 'Vides paral·leles' (en reproduïm un fragment): "El rei Artaxerxes II va condemnar Mitridates a morir amb aquest mètode. Es van agafar dos obis de fusta que s'ajustaven exactament l'un amb l'altre i que deixaven a l'aire lliure el cos, les mans i els peus de la víctima. En aquesta posició, li donaven menjar i, si no volia, li punxaven els ulls. Després de menjar, li feien beure mel i llet mesclades, tirant-li a la boca i vessant-li a la cara. Després l'exposaven al sol i tota la cara se li cobria d'infinitat de mosques."

Tal com van afirmar els historiadors grecs, l'imperi Persa va començar a utilitzar aquesta tortura cap a l'any 400 aC, mètode que també es va arribar a practicar immobilitzant la víctima en una barca.

El desmembrament va ser un mètode per dislocar les extremitats de la víctima a partir d'una forta pressió, fins arribar a esquarterar-les. Quatre cavalls eren fermats en el cos del torturat: un a cada canell, i un a cada turmell. Així, la persona quedava amb els braços i les cames en tensió. La pitjor part del martiri començava quan els animals eren fuetejats per genets, de forma que intentaven córrer en sentits oposats. La seva força provocava, en primer lloc, els esquinços; després, la trencada, i, finalment, el desmembrament de les parts del cos del condemnat. Es diu que aquesta pràctica va ser usada per romans, egipcis o mongols, i que Hipòlit de Roma, un dels primers escriptors cristians, va ser mort d'aquesta manera a Sardenya després de declarar-se contrari al papa.

No va faltar entre les tortures més comunes un càstig pensat exclusivament per a les dones. La Inquisició va recuperar aquesta eina usada pels romans: unes punxes de ferro afilades destinades a clavar-se en els pits de les bruixes, adúlteres, blasfemes o dones que van avortar voluntàriament. La tenalla arrencava els pits de la víctima després que el ferro, a temperatura gelada o bullent, fos incrustat en aquesta part del cos. S'explica que Santa Àgata de Catània va patir aquesta tortura al segle III, després de rebutjar les insinuacions del procònsol de Sicília Quintanus durant l'època de persecució als cristians per l'emperador romà Deci. També l'alemanya Anna Pappenheimer va ser exposada a aquest martiri l'any 1600 –i tota la seva família torturada i cremada– després de rebre l'acusació de matar dones embarassades.

Els qui van ser sotmesos a la tortura de la roda van desitjar la mort des del moment que sabien el càstig que se'ls havia imposat: aquest mètode suposava un patiment lent ple de violència. Els ossos del reu eren destrossats mitjançant cops de ferro mentre el cos estava subjecte en una creu o superfície similar. Després, i havent procurat no ferir la víctima al cap per no matar-la, el cos era lligat a una roda de carro: les cames i els braços es dislocaven tot el possible al llarg del perímetre del cercle. Finalment, la roda, amb el torturat lligat en aquesta, era deixada dalt d'un gran pal vertical durant un temps prolongat. La víctima podia tardar un dia sencer a morir. La darrera execució amb la tortura de la roda es va registrar l'any 1841. El mètode va ser comú a Holanda, Itàlia, Alemanya, França o Suècia ja a l'edat mitjana.

Aquest mètode de tortura va ser el preferit del príncep de Valaquia (Romania) Vlad Drăculea. El personatge, que va inspirar la figura de Dràcula per la seva crueltat, va arribar a sotmetre a aquesta tortura fins a més de 23.000 persones durant el seu mandat (1456 - 1462). Es diu que aquesta xifra va ser assolida en un sol dia com a càstig a la rebel·lió dels habitants de la ciutat de Brasov l'any 1459. L'empalador de Valaquia ordenava que les víctimes fossin travessades amb una estaca clavada per l'anus, la vagina, la boca o qualsevol altra part del cos i després mantingudes amb aquest patiment fins a la mort: el pal era incrustat en el sòl en posició vertical i, el condmenat, abandonat durant dies.

L'empalament també es va utilitzar durant la colonització d'Amèrica. En féu ús el conqueridor espanyol Garci González de Silva amb els aborígens que van oferir-li resistència quan va arribar a Veneçuela, a mitjans del segle XVI.

Aixafament progressiu de les ungles, de les falanges i dels artells dels dits polze de les mans. Aquest va ser un dels mètodes utilitzats per la Inquisició per aconseguir les confessions que desitjava: la pressió s'infringia de manera lenta mentre l'interrogat se sotmetia a les anomenades "preguntes doloroses". L'aixafapolzes o 'pinniwinks' va ser un aparell de ferro adaptat a la forma d'aquests dits o amb prou espai perquè hi entressin. La força es regulava amb una manilla, de forma que permetia mutilar el castigat. Altres versions van ser aplicades als genolls, amb l'aixafagenolls, o als peus, amb les botes de tortura o 'bootikens'.

Ningú no associa una cigonya amb un instrument de tortura, però el cert és que el disseny d'aquest mètode de tortura va ser realitzat amb tal precisió que va resultar una de les tècniques més completes per la capacitat d'infligir dolor en la totalitat del cos de manera progressiva. Consistia en una barra de ferro modelada amb tres obertures: una a cada extrem, per al coll i els turmells, i una al mig, per als canells. La persona torturada quedava encorbada i immobilitzada en una posició semblant a la fetal. El pas del temps s'encarregava de la resta: el manteniment de la postura amb aquesta immobilització provocava les primeres enrampades en els músculs abdominals; després, en els pectorals, i finalment, en el coll, mans i peus. Al cap d'unes hores, la tremolor de dolor arribava a tot el cos. Algunes fonts afirmen que els botxins colpejaven o cremaven la víctima amb ferro bullent mentre aquesta patia el mètode de la cigonya (podeu veure'n una imatge en aquesta pàgina).

El jurista italià Ippolito Marsili va idear cap al segle XVI una combinació de tortura física i psicològica que va provocar la confessió de qualsevol delicte atribuït al reu. La víctima era lligada amb les mans a l'esquena i les cames cap endavant, quedant com la lletra ela, a sobre d'un tamboret que tenia un triangle de fusta com a seient. Després, se li col·locava un anell de ferro connectat a un sistema de politges, un mecanisme que permetia enlairar la víctima de manera que el torturat s'allunyava del terra si el botxí estirava les cordes enganxades a l'anell.

El bressol de Judes es col·locava just a sota de l'anus o els genitals del presumpte culpable, quan aquest estava mantingut en l'aire, i llavors començava l'interrogatori: les politges permetien alçar o fer descendir el cos de la víctima fins que aquest toqués la punta del triangle, amb tocs lleugers o més directes segons la voluntat del torturador, i sense arribar a deixar-lo caure de cop (es pretenia provocar dolor sense causar la mort).

L'instrument també va rebre el nom de 'vigília', perquè la por de ser precipitat a sobre de l'eina mantenia el torturat despert i en tensió fins a més de quaranta hores.

Aquest mètode va ser dissenyat primer per a les dones acusades d'heretgia o bruixeria per la Inquisició, i, més endavant, per als homes que van mantenir relacions homosexuals. La pera de l'angoixa era formada per quatre peces de ferro en forma de pètal (tancades recordaven la forma d'aquesta fruita). Una manilla permetia graduar el moviment dels pètals fins a l'obertura total de l'estructura. L'instrument s'introduïa tancat en la vagina, anus o boca de la persona i s'anava obrint a voluntat del botxí. L'aparell provocava esquinçaments i hemorràgies internes, per la qual cosa les víctimes morien després d'un dolor insuportable.