El de la pel·lícula de John Ford és un exemple de com l'estupidesa censuradora pot acabar convertida en surrealisme pur i provocant una bona riallada. Al film, Grace Kelly tenia un affaire amb Clark Gable mentre ella i el seu marit es troben amb Gable en un safari a Kenia. A l'Espanya de l'època, la infidelitat de l'actriu va fer que els censors es posessin les mans al cap i van decidir dissimular-ho convertint la futura princesa de Mònaco i el seu marit en la pantalla, Donald Sinden, en germans, tot transformant l'adulteri en incest. Això sí, si pregunteu a algú de l'època la resposta serà unànime: "No, no ens ho vam empassar". L'amor entre Sinden i Kelly era, com dir-ho, una mica més que fraternal.

Es diu que un dels censors va deixar escrit sobre Some Like it Hot, de Billy Wilder (1959), traduïda al castellà com Con faldas y a lo loco: "Prohibida la película mientras subsista la veda de maricones". Les escenes de Tony Curtis i Jack Lemmon disfressats de senyores per fugir de la màfia de Chicago han passat de les nostres retines a l'imaginari col·lectiu. És gairebé impossible no riure amb Daphne i Josephine, però pel que sembla no tothom va esclatar a riure: els censors franquistes, molestos amb el que van interpretar com a transvestisme, van decidir tallar algunes de les escenes del film. Algú hauria d'haver parafrasejat el multimilionari Osgood Fielding III i els hauria d'haver dit: "Ningú no és perfecte".

La història de la fascinant Gilda (Charles Vidor, 1946) i de la censura és la història d'un rumor, el que assegurava que l'escena en què Rita Hayworth ballava el mític Put The Blame On Mame acabava amb un nu de la protagonista, que, suposadament, es treia el vestit. No era cert, però sí que ho va ser l'escàndol que va provocar l'escena, a la qual cal incloure la posterior bufetada de Glenn Ford. En resum: les autoritats de l'època es van escandalitzar per la sensualitat amb què Gilda Mundson es treia un dels guants que portava i no per la sonora galtada de Johnny Farrell. 

El país de Myanmar, antiga Birmània, no va acollir l'estrena de la pel·lícula d'Els Simpson l'any 2007. Es creu que l'aleshores cap d'estat, Than Shwe, en va prohibir l'emissió en rebutjar la presència de groc i vermell a la pel·lícula, colors portadors de mala sort i evitats en el cinema i el teatre del país.

Curiosament, una antiga superstició entre els actors de teatre rebutja l'ús del groc en escena a causa de la mort del dramaturg francès Jean-Baptiste Poquelin (Molière) l'any 1673. Molière va morir després d'haver interpretat vestit de groc l'obra El malalt imaginari.

Altres opinions relacionen la censura d'Els Simpson i el rebuig d'aquests colors per part del dictador amb la bandera del partit opositor en aquell moment, la Lliga Nacional per a la Democràcia. La líder d'aquest partit, Aung San Suu Kyi, va romandre sota arrest domiciliari durant 15 anys de la dictadura de Shwe. La bandera del partit representa una estrella blanca i un ocell groc sota un fons vermell.

Malauradament, no és estrany que Brokeback Mountain, del director taiwanès Ang Lee, crispés les autoritats xineses. El que resulta més sorprenent és que el canal de la televisió pública italiana RAI2 projectés la pel·lícula tot suprimint l'encontre sexual dels protagonistes, els vaquers Ennis del Mar i Jack Twist, a la tenda de campanya. El director de la cadena, Antonio Marano, es va disculpar "per l'error" després de les crítiques del públic i de les denúncies d'associacions homosexuals.

El film no va ser estrenat a la Xina, i va ser prohibit a les Bahames perquè va mostrar "homosexualitat i nus" i no tenia "valor per al públic del país".

El director de cinema Stanley Kubrick va demanar la prohibició del film propi La naranja mecánica al Regne Unit l'any 1974, perquè va rebre amenaces de mort relacionades amb la pel·lícula. L'obra, adaptació de la novel·la del britànic Anthony Burgess, mostra la història d'Àlex, un jove detingut per assassinat i sotmès a un tractament de reinserció social amb mètodes violents.

La trama és plena d'agressivitat i duresa protagonitzada per la banda del jove, dedicada a assetjar la societat amb escenes de violació o pallisses. La cinta va ser prohibida a Singapur, Irlanda o Espanya (fins el 1975) i reproduïda amb censures a Xile, Itàlia o Austràlia. Al Regne Unit es va arribar a estrenar, però es va retirar dels cinemes, entre altres coses, després d'una onada de violència que semblava imitar la de la banda del protagonista. La cinta no va tornar a la pantalla fins al 1999.

Kubrik va topar amb la censura en altres obres com Camins de glòria (1957), pel reclam antibel·licista, o Lolita (1962), per l'erotisme.

L'aventura d'Elliott i l'extraterrestre E.T. va explicar la història d'un nen que acull a casa un petit ésser alienígena perdut en el món dels humans. Els governs de Suècia, Noruega i Finlàndia no en van prohibir la reproducció, però sí que van limitar la visualització del film de Steven Spielberg als menors de 13 anys: el comportament dels adults en la pel·lícula no va convèncer la censura.

En concret, els tres germans protagonistes amaguen l'existència d'E.T. a la mare, i intenten protegir-lo de la policia o els investigadors científics. L'argumentació de la censura es va justificar en el fet d'evitar "oferir una visió negativa dels adults" o que els infants veiessin "els grans com l'enemic".

Tot i que la pel·lícula de Robert Zemeckis es va estrenar l'any 1989, no va ser fins al 2011 que Back to the Future (Retorn al futur) va topar amb la censura xinesa. L'Administració Estatal de Ràdio, Cinema i Televisió va prohibir el 31 de març d'aquell any les històries de fantasia i ciència ficció, entre d'altres, en les televisions del país.

La relació entre els viatges en el temps i el canvi social mostrada en obres de la literatura o el cinema –com La màquina del temps (1895)– va poder ser un dels principals motius per imposar aquesta prohibició al públic xinès, segons els crítics amb la mesura.

De fet, el mateix govern xinès va declarar la voluntat d'allunyar de la consciència popular les històries de personatges que "viatgen en el temps" i "reescriuen la història".

S'afirma que el director de cinema Charles Chaplin va ser acusat de jueu la nit de l'estrena d'El gran dictador, el 1940. Es creu que ell va respondre: "No cal ser jueu per ser antinazi".

La pel·lícula de Chaplin explica la història d'un barber jueu confós amb el dictador alemany. El protagonista ha d'ocupar les funcions del tirà, de manera que intenta imitar-ne els discursos i gestos característics. El film de Chaplin es va convertir en una sàtira del nazisme i de la figura de Hitler, amb un missatge d'advertència sobre el perill de desitjar una raça ària «amb un dictador mundial».

La pel·lícula va ser prohibida a Alemanya, Espanya o Itàlia, i en general en els països de govern autoritari. El gran dictador es va poder veure a Espanya després de la mort del general Franco, el 1975.