10 personatges històrics i els seus sorprenents animals de companyia
El gos és el millor amic de l'home. O això diu la dita. Però al llarg dels anys altres animals han exercit de fidels companys

Al cònsol romà Luci Licini Murena se li atribueix la invenció dels estanys. El seu cognom prové de les 'murenae' que hi criaven; és a dir, les anguiles i les morenes. Es diu que molts romans adinerats sentien devoció per aquests teleostis, i que una néta de l'emperador August en guarní un amb un parell d'arracades. Hi ha qui anà més lluny, com el també cònsol Luci Licini Cras, que va voler entrenar la seva anguila perquè respongués en cridar-la pel seu nom, tot i que ignorem si mai ho va aconseguir. També la complimentà amb joies i s'explica que en plorà la mort molt més que la de les seves esposes.

Els gossos han estat utilitzats des d'antany en la guerra. Ho feren assiris, egipcis, grecs o romans i en continuaren el costum britànics o espanyols. Les diferents ‘doglopèdies' (enciclopèdies i històries de gossos) consultades donen fe de gossos utilitzats a la batalla de Marató (490 aC), que enfrontà perses i atenesos; del batalló de gossos ‘reclutats' per Anníbal per creuar els Alps, o els 5.000 mastins que tenia el sobirà mongol (‘khan') Khublai Khan, nét de Gengis Khan, que va utilitzar tant en la caça com en la guerra.

Nascut Giovanni de Mèdici, Lleó X fou el papa de l'excomunió de Luter. De fet, un dels motius d'aquest fet fou la condemna per part del teòleg alemany de la facilitat amb què Lleó X practicava la doctrina de les indulgències. Lleó X, que fou coronat papa el març de 1513, era un hedonista i la seva cort es féu famosa pels excessos, la frivolitat i la incorrecció. N'és una prova Hanno, l'elefant blanc que el rei Manuel I de Portugal li havia regalat i que el florentí havia convertit en mascota personal.
El rinoceront que morí ofegat
També n'hauria estat una prova el rinoceront que mai no tingué. Ho expliquem: el 1514, Alfonso de Albuquerque, governador de l'Índia portuguesa, havia enviat com a regal a Manuel I aquest mamífer de grans dimensions, el qual decidí enviar-lo al papa Lleó. El pobre animal, que ja havia navegat pels oceans Índic i Atlàntic, morí ofegat quan el vaixell que el transportava naufragà a l'estret de Portovenere (Itàlia). El rinoceront fou immortalitzat per Albrecht Dürer, l'artista més famós del Renaixement alemany, en un gravat que esdevingué una icona cultural. Al llibre ‘The Pope's Elephant', de Silvio A. Bedini, en coneixereu més coses.

El maharaja de Junagadh posseïa 800 gossos, cadascun dels quals tenia una habitació, un telèfon i un majordom. Sovint els vestia de nit i els treia a passejar en calessa. Però el maharaja no fou l'únic representant reial que sentia devoció pels cans. Al segle XVI, Lady Lisle, esposa del governador de Calais, regalà un gos falder a Anna Bolena a qui anomenà 'Purkoy' ('pourquoi' en francès medieval). Tant gran era l'estima que la reina li professava que, quan aquest morí en caure d'una finestra, ningú gosà a donar-li tan tràgica notícia. Ho hagué de fer el rei, Enric VIII.
Començarem amb un epitafi: "Aquí reposen les despulles d'una criatura que fou bella sense vanitat, forta sense insolència, valenta sense ferocitat i que tingué totes les virtuts de l'home i cap dels seus defectes". Així acomiadava Lord Byron a un dels seus nombrosos gossos, un Terranova anomenat Boatswain que morí de ràbia i a qui el poeta abraçà en el seu llit de mort sense temor a ser infectat. Però Boatswain no fou l'únic animal que convisqué amb l'escriptor. També tingué més cans, un gos llop domesticat, i en una ocasió es presentà a la Universitat de Cambridge amb un ós.

Les llagostes poden sobreviure fora de l'aigua durant uns dies. Així ho demostrà Thibault, el crustaci convertit en mascota del poeta romàntic francès Gérard de Nerval, traductor, també, de 'Faust' de l'alemany. L'escriptor, que patia diversos atacs d'alienació mental, solia passejar Thibault pels pòrtics del palau Reial lligada amb una cinta blava. Una vegada una senyora li preguntà per què passejava una llagosta i ell respongué: "Les llagostes són criatures serioses i pacífiques. A més, tenen dos avantatges: no lladren i coneixen els secrets de la mar".
Hi ha qui diu que aquesta divertida història és una invenció de Théophile Gautier, amic de Nérval. Certa o falsa, el cas és que l'anècdota ha passat a la història i que fins i tot se n'han fet retrats. I, si no, mireu aquí baix.

La llista de presidents nord-americans que desenvoluparen relacions peculiars amb alguns animals de companyia és llarga; de fet, aquesta és la temàtica del Presidential Pet Museum, que podríem traduir com el museu dels animals de companyia dels presidents. Però de tota la llista ens quedem amb Theodore 'Teddy' Roosevelt, que donà nom al famós ‘teddy bear' (ós de peluix). Durant una cacera de tres dies al Mississipí organitzada pel president, els guàrdies que l'acompanyaven trobaren un ós i el lligaren a un arbre perquè Roosevelt li disparés. Ell s'hi negà: "No és gens esportiu!", els etzibà. Però com que estava ferit i patint, demanà que el matessin.
L'anècdota circulà de veu en veu i arribà a l'oïda del caricaturista polític Clifford Berryman, qui en féu el dibuix pertinent (a la imatge). Aquest, que es publicà el 16 de novembre de 1902 al ‘Washington Post', inspirà el propietari d'una botiga de llepolies de Brooklyn (Nova York) per posar el nom de "teddy bear" a uns ossos de peluix que havia fet la seva dona, amb el permís del president.
Aquest no era un animal de companyia del president, però sí una llarga llista d'animals entre els quals destaquen, a més dels gossos i cavalls de rigor, una zebra, una hiena, sis óssos, un coiot o un lleó.

Joséphine de Beauharnais, la primera esposa de Napoleó Bonaparte, era amant dels animals exòtics. Explica la historiadora Kate Williams que el seu preferit era una femella orangutan que passejava, vestida, pel ‘château' de Malmaison i a qui permetia que segués a taula. De fet, sembla que fins i tot era destra en l'ús dels coberts! Podeu llegir-ne més coses a ‘Ambition and Desire: The Dangerous Life of Joséphine Bonaparte', de Williams.
Va ser el gran surrealista i, també, un gran extravagant i un gran provocador. També pel que fa als animals amb què es feia acompanyar. Un d'ells era Babou (vegeu-lo aquí), un ocelot -una mena de lleopard americà- que passejava lligat amb una cadena. Una de les anècdotes sobre el fèlid carnívor ens transporta a un restaurant de Manhattan, on va dir-li a un comensal que menjava a una taula veïna que no es preocupés, que era un gat normal que "havia pintat en una obra de pop-art" (art òptic).
També és icònica la imatge del geni figuerenc sortint el 1969 de l'estació de la Bastilla del metro de París amb un ós formiguer.

Tan gran era l'amor d'Elizabeth Taylor pel seu esquirol que en volgué deixar constància escrita (i il·lustrada). El 1946, als 14 anys, l'estrella de la MGM publicà ‘Nibbles and me', un relat innocent amb fotografies i dibuixos de l'artista en què relatava les aventures i desventures del seu inseparable amic. El rosegador l'acompanyava al rodatge de les pel·lícules, i s'explica que estigué a punt d'aparèixer a ‘El coratge de Lassie', també de 1946, però la seva escena es tallà perquè el seu comportament (exemplar!) no semblava real. Dels capítols de ‘Nibbles and me' ens quedem amb aquest (atenció al títol): "En relació amb, entre altres coses, el meu aniversari més meravellós" ("Concerning, Among Other Things, My Most Wonderful Birthday"). Sí, apte per a nens.
Comentaris