Un illot deshabitat és el motiu de la disputa entre el Marroc i Espanya. Situat a l'estret de Gibraltar, l'illot de Perejil és un lloc de trànsit entre militars, immigrants a la recerca d'asil i tràfic de drogues.

Portugal era el país que disposava de la titularitat del territori i quan es va tornar a independitzar el 1640, l'illot, igual que Ceuta, va restar en mans espanyoles. Més tard, quan el Marroc es va constituir com a regne el 1956, la disputa es va reiniciar. A una banda del ring trobem Espanya, que defensa la potestat sobre l'illot a través de la seva història; a l'altra, el Marroc, que recorda que està situat en aigües territorials del seu país. Aquesta disputa va trobar el punt àlgid amb el conflicte armat de 2002 que va finalitzar amb un acord entre els dos països per retornar l'illot de Perejil a l'estat deshabitat anterior a aquesta crisi diplomàtica.

Gibraltar es troba entre dues aigües, metafòricament i literalment: està situat entre el mar Mediterrani i l'oceà Atlàntic, entre els continents d'Àfrica i Europa, i la seva sobirania és objecte de disputa entre Espanya i el Regne Unit.

Espanya va cedir el territori al Regne Unit el 1713, en el marc del tractat d'Utrecht. Tot i això, aquest país n'ha anat reclamant la sobirania al llarg dels anys (i fins i tot va portar a terme atacs militars als segles XVIII, XIX i XX, alguns en aliança amb França i amb l'Alemanya nazi), una demanda que ha revifat amb el 'Brexit'.

La Guaiana Essequiba és un territori situat al massís de les Guaianes que és gestionat per l'estat de Guyana (Cooperative Republic of Guyana). Històricament, la zona va ser controlada per Holanda, Espanya i el Regne Unit, país que va traslladar la disputa als tribunals internacionals. El 1899, un tribunal arbitral reunit a París va decidir, en el que es coneix com el laude arbitral de París del 3 de octubre de 1899, a favor dels britànics, tot adjudicant-los el territori que estava dominat per Veneçuela.

Com que en la sentència arbitral Veneçuela no tenia representants, el país no va acceptar la resolució i va aconseguir que l'ONU estudiés la seva demanada. La solució va arribar amb l'acord de Ginebra (febrer de 1966), segons el qual el territori que estava en possessió dels britànics passaria a les mans de la Guyana una vegada aquesta s'independitzés del Regne Unit. No obstant això, Caracas continua reclamant-ne la sobirania.

Aquest territori situat a Cuba és objecte de disputa amb els Estats Units. L'any 1903, els dos estats van signar un acord mitjançant el qual el govern cubà arrendava perpètuament la badia, incloent-hi la sobirania. Més tard, el govern revolucionari va voler liquidar el contracte i els americans s'hi van negar. Com a protesta, el govern cubà s'ha negat des d'aleshores a rebre els diners de l'arrendament.

L'Argentina, Austràlia, França, Noruega, Nova Zelanda, el Regne Unit i Xile són els països que reclamen la sobirania de diverses parts de l'Antàrtida. No obstant això, actualment és un continent que no està sotmès a cap sobirania.

L'any 1959, els 12 països que havien dut a terme activitats científiques al territori van signar el tractat Antàrtic, en què s'estableix l'ús pacífic del continent, la llibertat d‘investigació científica i la prohibició d'activitats de caràcter militar, entre altres. Amb aquest tractat es va minimitzar qualsevol tipus de reclamació territorial del continent més austral de la Terra.

Després de la Segona Guerra Mundial, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar, el 1947, la Resolució 181, mitjançat la qual els territoris que estaven sota mandat britànic es dividien en dos estats: un jueu i un àrab, dins del qual quedava Cisjordània. Els països àrabs van rebutjar l'acord i van declarar la guerra a l'estat d'Israel. La contesa va acabar amb l'armistici de 1949, que va establir uns límits provisionals i va deixar l'administració de Cisjordània en mans de Jordània, país que, un any més tard, va intentar annexionar-se el territori. La situació va tornar a canviar el 1967, quan Israel va ocupar Cisjordània durant la guerra dels Sis Dies. 

Les Nacions Unides consideren Cisjordània territori ocupat, ja que des de 1967 l'administra el ministeri de Defensa israelià.

El 1988 Jordània va renunciar a qualsevol pretensió sobre Cisjordània, i el 1995 els acords d'Oslo van atorgar a l'Autoritat Nacional Palestina un control limitat sobre una part del territori. Tot i això, el govern israelià ha creat nous assentaments, augmentant, així, l'ocupació i la presència de ciutadans israelians (colons).

Ubicada entre Moçambic i Madagascar, a l'oceà Índic, trobem l'illa Mayotte, que pertany al departament d'ultramar francès. Tot i que la seva sobirania és reclamada per Comores, l'any 2014 es va convertir en regió ultraperifèrica d'Europa.

La disputa del territori es remunta a la dècada dels 70, durant la qual diversos referèndums van mostrar i confirmar que l'illa de Mayotte volia ser francesa. Tot i això, el govern de Comores continua considerant l'arxipèlag part del seu territori.

Situat al nord d'Àfrica, el Sàhara Occidental és un dels territoris sota la supervisió del Comitè Especial de Descolonització de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

Ocupat per Espanya des de 1934, el Marroc va començar a reivindicar-ne la sobirania a partir de 1959, any de la seva independència. En principi, i sota els auspicis de l'ONU, el govern espanyol s'havia compromès a fer un referèndum d'autodeterminació el 1975, que va ser bloquejat pel Marroc –fet que va desencadenar la Marxa Verda.

El 26 de febrer de 1976, Espanya va abandonar definitivament el territori, un fet que va aprofitar el Front Polisario per proclamar-hi la República Àrab Sahrauí Democràtica i iniciar una guerra de guerrilles contra els dos nous països administradors de la zona, el Marroc i Mauritània. Tres anys més tard, Mauritània va signar la pau amb el Front Polisario i el Marroc va ocupar la part del Sàhara abandonada pels mauritans. Amb la mediació de l'ONU, el 1991 el Polisario va signar un alto el foc amb el Marroc, una treva que s'emmarcava en un acord pel qual el Marroc permetria la celebració d'un referèndum sobre el Sàhara Occidental. La votació, que havia de celebrar-se el 1992, encara no ha tingut lloc.

Podeu veure imatges de la guerra del Sàhara en aquesta galeria.

Al segle XVIII, la sobirania de les illes Malvines havia provocat disputes entre espanyols, francesos i anglesos. L'any 1833, el Regne Unit va ocupar el territori i va desallotjar-ne les autoritats argentines tot impedint el seu retorn. Des de llavors, l'Argentina ha denunciat la usurpació del territori.

Aquest fet va ser la causa de la guerra de les Malvines (1982), que va enfrontar els països que es disputen la sobirania d'aquestes illes situades a l'oceà Atlàntic: l'Argentina i el Regne Unit, que en va sortir vencedor. La de les Malvines és una reclamació històrica de l'Argentina i el punt més sensible de les relacions entre Buenos Aires i Londres.

Tot i que oficialment cap país posseeix aquest territori, són cinc els que en reclamen algunes parts: Rússia, Noruega, Dinamarca, el Canadà i els Estats Units.

Els arguments de Rússia, el Canadà i Dinamarca són que una part del pol nord pertany a la serralada de Lomonosov, una depressió situada a l'oceà Àrtic i que els esmentats països consideren una extensió del seu territori. Per la seva banda, els Estats Units consideren que tenen dret a reclamar part del pol nord des que van comprar Alaska i Noruega pensa que li correspon perquè és un territori fronterer.

No obstant això, l'Organització de les Nacions Unides –administradora de la zona– no en cedeix la sobirania ni admet que formi part de les fronteres de cap d'aquests països, ja que, segons l'ONU, la seva estructura geològica no encaixa amb els territoris adjacents.