Un gran incendi va arrasar part de la ciutat de Roma durant l'estiu de l'any 64 dC, quan Neró era emperador. Les fonts primàries que en parlen són poques: en parla l'historiador Tàcit, però altres estudiosos de l'època ni tan sols l'esmenten. Tot i així, la imatge de Neró tocant la lira mentre la capital es veu engolida per les flames és tan poderosa -i probablement falsa- que la història ha arribat fins als nostres dies. I és que, tot i que sempre ha circulat la idea que Neró va cremar part de la ciutat per poder construir un nou palau sobre les cendres, provar-ho ja és molt més complicat.

Sembla clar que l'incendi es va iniciar o la nit del 18 o la nit del 19 de juliol de l'any 64. La ciutat va cremar durant uns cinc dies, destruint o malmetent, segons Tàcit, 11 dels 14 districtes de Roma. Les conseqüències, però, també van ser prou rellevants. D'una banda, Neró va culpar els cristians d'haver provocat el foc: segons Tàcit, Neró va condemnar els cristians a ser llançats a les feres, els va fer crucificar i els va cremar perquè servissin de torxes. De l'altra, l'emperador sí que va aprofitar l'espai arrasat per construir la Domus Aurea, la Casa d'Or, un palau de proporcions desmesurades i de gran luxe que ocupava bona part del centre de la ciutat.

Ningú coneix el moment exacte en què la biblioteca d'Alexandria, a Egipte, va ser destruïda. El que sí sabem és el que representava: l'acumulació de coneixement escrit més gran del seu temps. El grapat de sospitosos de la seva destrucció, per un motiu o un altre, són igualment il·lustres.

El primer és Juli Cèsar, qui segons el biògraf Plutarc i altres historiadors hauria cremat la biblioteca, almenys parcialment, per accident. L'episodi hauria tingut lloc l'any 48 aC, quan el futur emperador, encerclat pels seus enemics, va cremar els seus propis vaixells.

Segons altres fonts, la culpa l'hauria tingut l'emperador Aurelià, que l'hauria destruït al segle III dC mentre suprimia una revolta. També es culpa el papa Teòfil d'Alexandria de destruir, a finals del segle IV dC, el Serapeum, un temple grec que podria haver guardat una col·lecció auxiliar de llibres de la gran biblioteca. Finalment, es relaciona també la destrucció de la biblioteca amb la conquesta musulmana de la ciutat, l'any 642 dC, dirigida per Amr ibn al-As, general àrab i company del profeta Mahoma. Tot i això, les fonts que recullen aquesta última teoria són molt posteriors als fets.

El juny de l'any 1547, pocs mesos després que el primer tsar de Rússia fos coronat, un gran incendi va destruir gran part de Moscou. El foc va arribar fins al Kremlin, on van explotar diversos dipòsits de pólvora. El foc va desplaçar unes 80.000 persones i en va matar entre 2.700 i 3.700, sense comptar els nens.

Els moscovites van donar les culpes del foc als parents materns del tsar, el famós Ivan el Terrible. Fins i tot van acusar l'àvia de l'emperador, Anna Glinsky, d'utilitzar la bruixeria per iniciar el foc. Tot i que Ivan no va entregar la seva àvia a la multitud, tal com li demanaven que fes, la rebel·lió va resultar finalment favorable als interessos del jove tsar, enfortint la seva posició a la cort.

El de 1547 no seria l'únic incendi al qual s'hauria d'enfrontar Ivan el Terrible. En els últims anys del seu regnat, durant la guerra russocrimea de 1571, els tàrtars van devastar ciutats i pobles desprotegits al voltant de Moscou i van causar un altre gran incendi. Quan els enemics del tsar es van retirar, portaven amb ells uns 150.000 esclaus russos i havien deixat 800.000 víctimes enrere, segons els cronistes de l'època.

La capital anglesa ha patit l'acció destructora del foc en diverses ocasions, en gran part a causa de l'ús extensiu de la fusta i un disseny poc meditat. Tot i que Londres va patir almenys dos grans incendis durant l'edat mitjana, l'incendi més recordat és el de 1666, que va arrasar part de la ciutat entre el 2 i el 5 de setembre d'aquell any. No obstant això, va ser poc letal: només sis persones, segons els registres, hi van morir.

Potser el fet més sorprenent d'aquest foc és que va permetre, en certa manera, començar de nou. Els suburbis associats a la Gran Pesta, una epidèmia que des de l'estiu de l'any anterior havia matat un de cada cinc londinencs, van ser les zones més afectades. Les flames es van convertir en una eina de neteja eficaç que fins i tot va esterilitzar la ciutat… tot i que els ciutadans desplaçats no devien veure-ho de la mateixa manera.

La nit del 16 de desembre de 1835 a la ciutat de Nova York les temperatures eren tan baixes que fins i tot l'aigua de l'East River s'havia congelat. En aquella època, el barri de Lower Manhattan era ple d'edificis de fusta construïts en passatges molt estrets i els seus habitants il·luminaven les llars amb gas combustible i s'escalfaven amb focs fets amb carbó. En aquest context es va produir l'incendi que va destruir gran part dels edificis d'aquest barri del sud de Manhattan. Els bombers de la ciutat van haver de fer forats al gel del riu per poder aconseguir aigua, però amb les temperatures sota zero l'aigua es congelava a les mànegues. A més, alguns magatzems de nitrat de potassi van explotar. Finalment, després de molts esforços i d'aconseguir fer volar alguns dels edificis de fusta que es trobaven a dins del perímetre del foc, els bombers aconseguiren aturar l'incendi a la tarda del 17 de desembre.

Sorprenentment, el foc només va provocar la mort de dues persones, però els danys econòmics es van valorar entre 20 i 40 milions de dòlars de l'època. La ciutat aprengué de la catàstrofe i modernitzà el cos de bombers i reconstruí el Lower Manhattan d'una manera ordenada i amb carrers més amples. També s'introduiren canvis en el sistema d'abastament d'aigua, un fet que no només afavoria els bombers, sinó, també, els habitants d'aquesta part de la ciutat, ja que aviat tingueren accés a aigua potable.

El Gran Foc de 1835 -  ​The New York Public Library

Un altre incendi inoblidable va assolar gran part de Chicago a l'octubre de 1871. L'acció de les flames va destruir més de 17.000 estructures i va deixar 100.000 persones sense llar tot just abans de l'hivern. Per sort, el foc es va estendre lentament, de manera que van morir menys de 300 persones en una ciutat que comptava amb un total de 300.000 habitants.

Se sap que el foc va començar en un graner dins la propietat de la família O'Leary, però no la causa concreta. Un reporter va escriure a la seva crònica que la causant havia estat una vaca en tombar un llum, però més tard el reporter va admetre que s'ho havia inventat per tal de decorar una mica la història. En realitat, la causa podria ser tan simple com una burilla de cigarreta. Sigui com sigui, la Ciutat del Vent va aprofitar, com Londres, la desgràcia per renéixer de les seves cendres. Arran de l'incendi, es va convertir en una gran metròpoli i va aplicar importants reformes en l'extinció d'incendis.

En un tres i no res, San Francisco va perdre 25.000 edificis i uns 3.000 ciutadans a causa d'un incendi que va començar com un desastre natural. La matinada del 18 d'abril de 1906, un dels terratrèmols més violents que s'han vist als Estats Units va sacsejar la ciutat. El sisme va deixar les canonades d'aigua completament inutilitzables, a més de causar una altra desgràcia: la mort del cap de bombers Dennis Sullivan, un home que hauria sabut actuar davant l'incendi que immediatament es desfermaria. Des d'aquell moment, l'exèrcit va prendre el control de la situació, optant per una solució mediocre: dinamitar edificis per crear tallafocs. Al final, entre la meitat i tres quartes parts de la població van quedar sense llar. Amb tot, en una dècada San Francisco s'havia recuperat gairebé del tot.

Com li havia passat a San Francisco 17 anys abans, l'any 1923 la ciutat de Tòquio va patir un terratrèmol, primer, i un incendi a continuació. Un estudi realitzat l'any 2004 va determinar que el desastre va causar més de 105.000 morts confirmades. 38.000 de les quals es van produir quan un remolí de foc va engolir tothom qui es refugiava de les flames en un edifici del centre de la ciutat.

En aquest cas, diversos factors es van combinar per magnificar l'efecte devastador de l'incendi. Atès que el terratrèmol es va produir a l'hora de dinar, els focs de les cuines van iniciar i propagar incendis per tota la ciutat. Els vents forts que bufaven en aquell moment també van ajudar a propagar autèntiques tempestes de foc, i, a més, el terratrèmol va generar un tsunami. Gairebé dos milions de persones van quedar sense llar en una de les dues grans catàstrofes de la història moderna de la capital japonesa. La segona vindria amb els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, tot just quan Tòquio ja era reconstruïda.

Les flames dansaven rere les finestres del Reichstag, el Parlament alemany, la nit del 27 de febrer de 1933. Quan els bombers i la policia van arribar a l'edifici, al seu interior hi van trobar Marinus van der Lubbe, un jove comunista holandès que immediatament va ser detingut pel crim. Van der Lubbe va declarar que havia causat el foc tot sol i després d'un judici va ser condemnat a mort.

Les responsabilitats del que va passar aquella nit segueixen sent tema de debat. Hi ha la hipòtesi que, efectivament, Van der Lubbe va actuar sol com a protesta per la situació de la classe obrera alemanya. Els nazis, però, van acusar la Internacional Comunista de l'acte, i segons el Partit Comunista van ser els mateixos nazis els que van calar foc al Reichstag. Sigui com sigui, el partit nazi va aprofitar el foc per declarar que els comunistes conspiraven contra el govern alemany i va pressionar per tal que s'aprovés un decret que suspenia les llibertats civils. A partir d'aquell moment, el govern va ordenar la detenció d'uns 4.000 líders i militants comunistes, inclosos els seus parlamentaris, eliminant així una de les seves principals forces opositores. L'esdeveniment és considerat com a fonamental en l'establiment de l'Alemanya nazi.

El 6 de maig de 1937, després d'haver creuat l'Atlàntic, el dirigible alemany 'Hindenburg' s'acostava a Nova Jersey per aterrar. Quan per fi el temps tempestuós va permetre deixar anar els amarratges i acostar la nau a la torre, va aparèixer a popa una espurna de foc de Sant Elm, una espurna d'electricitat estàtica afavorida per la tempesta. De sobte, l'espurna es va convertir en un incendi que es va estendre per tot el dirigible mentre l'estructura queia lentament a terra. En menys de 40 segons, ja només en quedava l'esquelet.

Malgrat el que podria semblar, de les 97 persones que hi havia a bord només 35 van morir, la majoria d'elles cremades o aixafades sota l'estructura. Molts dels tripulants i passatgers es van salvar gràcies al trencament dels tancs d'aigua, que va caure sobre ells salvant-los de les flames. El desastre és recordat per l'extraordinària cobertura mediàtica que es va fer del succés, i especialment per la narració radiofònica de Herbert Morrison des del lloc de l'accident. La transmissió del periodista, un dels nombrosos que cobrien l'aterratge del dirigible després del seu viatge transatlàntic, es va convertir en una de les més recordades de la història. Per l'impacte que va tenir en l'opinió pública, l'accident del 'Hindenburg' va marcar la fi de l'època daurada dels dirigibles.

Al llarg de la història han sucumbit a les flames ciutats, edificis històrics… i fins i tot deserts. Durant la guerra del Golf, les tropes iraquianes van cremar al voltant de 700 pous petrolífers, desencadenant greus conseqüències mediambientals. La crema va començar el gener de 1991 i els focs van seguir cremant en ocasions fins al novembre d'aquell mateix any.

L'objectiu de les tropes iraquianes, sota les ordres de Saddam Hussein, era doble: d'una banda, l'estratègia de terra cremada obstaculitzava l'avanç de les tropes de la coalició liderada pels Estats Units; de l'altra, destruïa les reserves del que era el principal competidor de l'Iraq en la producció de petroli.