L'Expedició Terra Nova (1910-1913) va ser la tercera exploració britànica a l'Antàrtida durant el segle XX. L'expedició, que oficialment s'anomenava British Antarctic Expedition 1910, va ser batejada popularment amb el nom del vaixell que el capità Robert Falcon Scott i els seus homes van utilitzar per arribar al continent antàrtic, el 'Terra Nova'.

L'objectiu del viatge era, principalment, que l'imperi Britànic s'atribuís la proesa d'haver arribat al pol Sud. La investigació científica i l'exploració geogràfica eren algunes de les motivacions que també van impulsar l'expedició.

L'aparició a la zona de l'Expedició Amundsen, capitanejada per l'explorador noruec Roald Amundsen, va fer que Scott es prengués com un repte el fet d'arribar primer al pol Sud. Els homes de Scott van aconseguir el seu objectiu el 17 de gener de 1912. Va ser aquest el moment en el qual es van adonar que el grup d'Amundsen havia arribat molt abans: el 14 de desembre de 1911.

Al món anglosaxó l'èxit dels noruecs va quedar relegat a un segon pla, atès que Scott i els seus companys van morir durant el viatge de tornada a causa de la fam i el fred. La posterior recuperació dels quaderns de viatge de Scott van aportar molts detalls sobre l'expedició.

El navegant portuguès Vasco da Gama és famós per haver fet el viatge oceànic més llarg de l'època. El 8 de juliol de 1497 va salpar des del port de Santa Maria de Belém, a prop de Lisboa, i gairebé un any més tard, el 20 de maig de 1498, va arribar a Kappakadavu, prop de la ciutat índia de Calicut. D'aquesta manera va establir la ruta del cap de Bona Esperança, la ruta marítima per viatjar d'Orient a Occident fent la volta al continent africà.

No obstant això, molts segles abans el faraó Necó II, governant d'Egipte entre el 610 i el 595 aC, va enviar una expedició fenícia a fer la ruta inversa. L'objectiu de Necó era buscar un pas cap a Occident des del mar Roig. Després de fracassar en la construcció d'un canal que unís el mar Roig i el Mediterrani, va decidir buscar un pas cap a Occident pel sud.

Segons explica l'historiador Heròdot, les naus fenícies van tardar tres anys a arribar a les columnes d'Hèrcules (l'estret de Gibraltar). La gesta va ser qüestionada durant molt de temps, però un detall va aportar credibilitat al relat: el fet que després de girar cap a l'oest pel cap de Bona Esperança, els mariners veien el sol de migdia al nord.

L'alpinista neozelandès Edmund Percival Hillary ha passat a la història per haver estat el primer a coronar el cim de l'Everest. Ho va fer 29 de maig de 1953. No obstant això, 30 anys abans, una altre alpinista, l'anglès George Mallory, havia mort molt a prop del cim. Havia estat abans o després d'arribar al punt més alt de la muntanya més alta del planeta?

Mallory havia format part de les dues expedicions britàniques que havien intentat coronar l'Everest el 1921 i el 1922. El tercer intent va ser el 1924, quan Mallory i un dels membres de l'expedició van desaparèixer sense deixar rastre. Malgrat que altres escaladors els van buscar, no van aconseguir trobar els cossos.

No va ser fins a l'any 1999 que un equip de la BBC va trobar el cadàver de Mallory. Tot i així, la troballa va ser insuficient per donar resposta al dubte de si havia fet cim o no. Posteriorment, el mateix equip ha intentat sense èxit trobar el cos del company de Mallory o bé la càmera Kodak amb la foto que podria aportar la resposta definitiva al misteri.

Els americans van ser els vencedors de la cursa espacial disputada entre els Estats Units i la Unió Soviètica en el context de la guerra freda. Malgrat que els russos havien estat els pioners en realitzar missions no tripulades a la Lluna entre el 1959 i el 1976, van ser els nord-americans amb el programa Apollo els qui van aconseguir trepitjar el satèl·lit.

Va ser el 21 de juliol de 1969, quan el comandant de l'Apollo 11, Neil Armstrong, va trepitjar la superfície lunar. Armstrong passaria a història per pronunciar una de les frases més cèlebres del segle XX: "És un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat".

El continent americà va ser descobert molt abans que ho fes Cristòfor Colom el 12 d'octubre de 1492. L'any 1000, l'islandès Leif Eriksson va arribar al continent. Així, els primers pobladors europeus d'Amèrica van ser els víkings.

Eriksson era fill de l'explorador noruec Erik el Roig. Guiat pels relats del comerciant Bjarni Herjólfsson, que hauria divisat les costes nord-americanes, es va dirigir cap a l'oest des de Grenlàndia. Arribaria a una terra abundant en salmons que va denominar Vinland. Aquest seria el primer assentament europeu a Amèrica, gairebé cinc-cents anys abans que Colom arribés a les Índies. Tot i així, Eriksson no va ser conscient de la magnitud del seu descobriment i els assentaments víkings es van abandonar, possiblement per l'assetjament dels pobles indígenes.

Els viatges del comerciant venecià Marco Polo són universalment coneguts, potser perquè el relat de les seves peripècies per Àsia central i la Xina va esdevenir un dels primers 'best sellers' de la història.

Tot i que l'explorador marroquí Ibn Battuta és molt menys conegut al món occidental, el cert és que el viatger de Tànger va recórrer molts més països que el seu coetani Marco Polo. Entre els territoris que va visitar l'explorador hi ha l'Irak, Pèrsia, el Kurdistan, Iemen, l'Índia, Indonèsia o la Xina. A més, Ibn Battuta va viatjar durant 29 anys, mentre que Marco Polo va fer-ho uns 17 anys.

A la seva tornada al Marroc, l'any 1355, Ibn Battuta va dictar el seu periple al poeta granadí Ibn Yuzayy. El text seria recordat amb el nom de 'Rihla' ('El viatge').

Nou anys abans que el nord-americà Hiram Bingham arribés al Machu-Picchu, l'agricultor peruà Agustín Lizárraga va descobrir la ciutadella inca. El seu interès per obrir noves superfícies cultivables va portar Lizárraga a descobrir el jaciment el 14 de juliol de 1902. Aquesta data va ser escrita en una de les parets de la ciutat, un detall que fins i tot Bingham va recollir als seus diaris.

Lizárraga i els seus companys van trobar els palaus i altres construccions i també peces de ceràmica. No obstant això, la mort va sorprendre l'agricultor el 1912 i no va poder reivindicar el descobriment.

Posteriorment, l'historiador de Cusco Américo Rivas ha intentat aclarir els fets per donar a Lizárraga la importància que mereix. Afirma que "Lizárraga no tenia un diari, ni cap revista, mentre que Hiram Bingham comptava amb el suport del president dels Estats Units, William Howard Taft, del president del Perú, Augusto B. Leguía, de la National Geographic Society, de la Universitat de Yale i dels seus amics milionaris".

Semen Dejnev va ser l'explorador rus que, l'any 1648, va arribar a l'extrem oriental d'Àsia i va navegar a través de l'estret de Bering. D'aquesta manera va descobrir que Àsia no estava unida per superfície terrestre a Alaska. Va navegar des del riu Kolima, a l'oceà Àrtic, fins al riu Anadir, a l'oceà Pacífic.

Potser perquè era pràcticament analfabet i no va saber transmetre la importància de la seva troballa, la seva descoberta va romandre oblidada gairebé cent anys. L'explorador danès Vitus Bering, al servei de la marina russa, va rebre el mèrit d'haver descobert l'estret que porta el seu nom.

El pirata britànic Edward Davis va ser el primer a divisar l'illa de Pasqua l'any 1686. La va anomenar Terra de Davis. Més tard, l'any 1722, l'explorador holandès Jakob Roggeveen va redescobrir l'illa. Va ser el 5 d'abril, el dia de Pasqua de Resurrecció, motiu pel qual el territori va ser rebatejat amb el nom d'illa de Pasqua. Roggeveen va estimar que la població de l'illa oscil·lava entre els 2.000 i els 3.000 habitants.

Posteriorment, el territori va ser visitat per altres expedicions com la del virrei del Perú Manuel Amat i Juniet, la de l'explorador britànic James Cook o la del francès La Pérouse. A mitjan segle XIX, els nadius van ser sotmesos a l'esclavitud i la seva població va minvar radicalment.

La ciutat de Pompeia, sepultada el 24 d'agost de l'any 79 a causa de l'erupció del volcà Vesuvi, no va ser descoberta fins a l'any 1748. El rei Carles VII de Nàpols va impulsar els treballs de recuperació de les ruïnes de Pompeia i Herculà.

Realment, el descobriment va tenir lloc l'any 1550, quan l'arquitecte Domenico Fontana estava treballant en una canalització del riu Sarno. Es diu que Fontana va trobar els frescos eròtics i, escandalitzat a causa de l'estricta moral de l'època, els va tornar a enterrar. Excavadors posteriors van recollir als seus informes que els llocs on estaven treballant havien estat desenterrats i enterrats de nou anteriorment.