Tothom sap que el fruit que van menjar Adam i Eva i que va comportar la seva expulsió del paradís va ser una poma. No obstant això, la poma no apareix enlloc al 'Gènesi', el llibre de l'Antic Testament on es narra la història de l'arbre del Bé i el Mal, sinó que es parla en tot moment d'un fruit.

Sembla que l'error és per una mala traducció: es va confondre 'malus', la paraula llatina que significa 'poma', per 'malum', la que s'utilitza per designar el mal. El plural de totes dues és 'mala'. Així, doncs, l'arbre del coneixement del Bé i el Mal es va convertir en una pomera.

A la Bíblia sí que s'explica, però, que un cop Adam i Eva van ser conscients de la seva nuesa es van vestir amb fulles de figuera. Un dels pares de l'Església, Tertulià, va afirmar que es van cobrir amb les fulles de l'arbre del qual havien menjat el fruit.

El fruit prohibit a les obres d'art és una poma
Les representacions artístiques tampoc no han ajudat a concretar quina és la fruita de la discòrdia. Durant els segles XIII i XIV apareixen arbres esquemàtics, figueres o qualsevol arbre de fulla gran. Però durant el Renaixement es va popularitzar la pomera. Un dels motius va ser l'auge de la cultura grecollatina que relacionava la poma amb els conflictes (la poma de la discòrdia va ser el desencadenant de la guerra de Troia). Un altre motiu va ser que els pintors del nord d'Europa no coneixien les figueres perquè no és un arbre propi d'aquesta zona. Així, pintors com Lucas Cranach el Vell (el de la imatge és un llenç seu) o Albrecth Dürer van substituir la figuera per una pomera.

La imatge estereotipada dels víkings és la d'un guerrer forçut amb melena pèl-roja i un casc amb banyes de brau. Tot i així, sembla que els víkings no duien aquest tipus de casc, sinó que lluitaven amb el cap descobert. El fet que la història hagi estat escrita pels victoriosos ha contribuït a la construcció de la representació dels víkings com un poble endimoniat, i és per això que se'ls va incorporar una cornamenta.

Però el que va popularitzar la imatge dels víkings amb aquests cascos és l'obra èpica islandesa 'La saga de Frithiof', escrita al segle XII. L'any 1820, el pintor August Malmström va il·lustrar els temuts guerrers escandinaus amb el casc banyat per transmetre una imatge d'aquests el més violenta possible.

També es va estendre aquesta imatge amb les òperes de Wagner 'La valquíria' (1870) i 'El capvespre dels déus' (1876). En aquestes, el protagonista, Siegfried, apareix amb un casc alat, i l'antagonista, el malvat Hunding, apareix amb un casc a l'estil víking.

Sovint es parla de les tres caravel•les amb què Cristòfor Colom va arribar a Amèrica. Si bé és cert que es van utilitzar tres embarcacions, aquestes no eren totes del mateix tipus. Per una banda, hi havia dues caravel·les, 'La Pinta' i 'La Niña'. La primera d'aquestes es caracteritzava per la seva velocitat, i la segona, per ser fàcilment maniobrable. El tercer vaixell, la 'Santa María', era una carraca o 'nao', més gran que les anteriors i amb capacitat per transportar 51 tones. Aquesta es va perdre en aigües del Carib durant el primer viatge de Colom.

La síndrome de Napoleó s'associa als homes de baixa estatura que intenten compensar el seu complex amb agressivitat per intentar aconseguir el poder. No obstant això, Napoleó Bonaparte no era tan baixet com es pensa. Aquesta imatge va se creada pel caricaturista britànic James Gillray (1757-1815), qui, inspirant-se en 'Els viatges de Gulliver', va dissenyar una il•lustració en la qual el rei Jordi III d'Anglaterra apareixia agafant Napoleó amb la mà i inspeccionant-lo amb lupa.

Els biògrafs de l'emperador francès i el seu certificat de defunció coincideixen en el fet que l'alçada del governant era d'1,69 metres. L'estatura mitjana dels homes francesos entre el 1800 i el 1820 era d'1,64 metres, i la dels anglesos, d'1,68, així que Napoleó superava la mitjana. De fet, el seu gran enemic, el vicealmirall de la marina britànica Horatio Nelson, feia 1,62 metres d'alçada.

També podria haver ajudat a construir aquesta imatge de Napoleó com a home baixet el fet que el 1799, després d'assolir el poder, va posar requisits d'alçada mínima per poder entrar a l'exèrcit francès. Els membres de la guàrdia imperial havien de fer 1,78 metres com a mínim, i els caçadors de càrrega, 1,70 metres. D'aquesta manera, Napoleó, envoltat d'aquests soldats, podia semblar un home baixet.

El nom 'guillotina' prové d'un cirurgià francès, Joseph Ignace Guillotin, però no és un invent originari del país gal. Durant el segle XIII ja hi havia màquines similars a Bohèmia, Alemanya (on s'anomenava 'Fallbeil'), Escòcia ('maiden'), Anglaterra ('gibbet' de Halifax), Itàlia ('mannaia') i els Estats Pontificis.

El 1789, Guillotin, que també era diputat de l'Assemblea Nacional francesa, va recomanar l'ús de la guillotina per substituir els mètodes tradicionals d'execució. Va demanar al secretari de l'Acadèmia de cirurgia, el Dr. Antoine Louis, que dissenyés un aparell basat en les altres màquines ja existents a Europa. La fabricació de l'aparell va ser encarregada al fabricant de clavicordis alemany Tobias Schmidt, que va comptar amb l'assessorament del botxí parisenc Charles-Henri Sanson. Precisament, va ser Sanson qui l'any 1793 va executar Lluís XVI.

L'Assemblea Nacional va adoptar finalment l'ús de la guillotina per tal que la pena de mort fos igual per a tothom, sense distinció de rang ni classe social. Fins al moment, només els aristòcrates tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patiment, ja que eren decapitats amb una espasa o una destral. Així, unes 1.119 persones van ser decapitades a la plaça de la Concòrdia durant la Revolució Francesa.

La guillotina es va deixar d'utilitzar a mesura que s'abolia progressivament la pena de mort a Europa. L'any 1910 va desaparèixer a Suècia; el 1918, a Bèlgica; el 1948, a l'Alemanya Federal, i el 1969, a la República Democràtica Alemanya. L'última execució amb guillotina a França va ser l'any 1977, però la pena de mort no va ser abolida fins al 1981 pel president François Mitterrand.

Després que la Revolució Francesa comencés l'any 1789, el rei Lluis XVI va refusar amb vehemència abolir els drets feudals. El poble francès sospitava que rere la tossuderia del monarca hi havia la seva esposa, Maria Antonieta d'Àustria. Va ser així com la reina va passar a ser el blanc de l'odi dels francesos.

En aquell moment es va popularitzar una anècdota que deixava clar el tarannà cínic i despietat de la monarca. Mentre passejava amb carruatge pels carrers de París, Maria Antonieta va preguntar al seu cotxer per què la gent semblava tan desgraciada. Aquest li va respondre que era perquè no tenien res per menjar. I és que les males collites de l'any 1789 van apujar els preus del pa, així que la gana era una gran amenaça. Es diu que la reina va contestar: "S'ils n'ont pas de pain, qu'ils mangent de la brioche" ("si no tenen pa, que mengin pastissos").

Segurament, Maria Antonieta no va pronunciar mai aquestes paraules. El més probable és que fossin extretes de les 'Confessions' del filòsof Jean-Jacques Rousseau, autor d'èxit durant la Revolució. Al llibre, escrit entre el 1766 i el 1770, Rousseau parla d'una princesa (de la qual no apareix el nom) que va dir la famosa cita dels pastissos en veure la gent afamada. Suposadament, aquesta frase la va dir Maria Teresa d'Àustria (1638-1683), esposa del rei Lluís XIV. En el moment que Rousseau va escriure aquest episodi, Maria Antonieta encara era petita i vivia a la cort austríaca.

La cita més famosa del detectiu Sherlock Holmes, personatge creat per l'escriptor escocès sir Arthur Conan Doyle l'any 1887, no apareix a les històries del cèlebre investigador. I és que en les diferents novel·les que relaten els casos que investiga Sherlock Holmes mai no es diu "elemental, estimat Watson". Sí que apareixen frases similars com "superficial, estimat Watson" i "elemental", però per separat. La cita "elemental, estimat Watson" només apareix a llibres, pel·lícules i historietes d'altres autors posteriors.

La Revolució d'Octubre o revolució bolxevic va ser la segona fase de la Revolució Russa de 1917. Tot i així, segons el calendari gregorià actual, els enfrontaments que van posar fi a la deposició del govern provisional de Kerenski i l'ascens al poder de Lenin van començar el 7 de novembre. Com és, doncs, que va rebre el nom de Revolució d'Octubre? La causa és que Rússia encara es regia pel calendari julià, obsolet a la resta del món occidental des de l'any 1582, quan el papa Gregori XIII va proposar l'adopció del calendari gregorià. Així, doncs, el 7 de novembre era, a Rússia, el 25 d'octubre.

El personatge Mickey Mouse és mundialment conegut i ha esdevingut la icona de la companyia d'animació Disney. L'emblemàtic ratolí va néixer el 18 de novembre de l'any 1928, quan es va estrenar el primer curtmetratge sonor de dibuixos animats 'Steamboat Willie'. Es diu que va ser creat per Walt Disney mentre viatjava en tren.

Sembla, però, que el personatge va ser obra del dibuixant Ub Iwerks, que va treballar amb Disney abans que l'estudi d'animació cobrés tanta fama. Mickey Mouse va ser un encàrrec de Disney a Iwerks per compensar la pèrdua de drets de d''Oswald, el conill fortunat', que van ser venuts a Universal. Mickey, de fet, és una variació del personatge d'Oswald. Walt Disney sí que va crear la personalitat del ratolí i també va posar-li veu entre els anys 1928 i 1947.

El film 'Casablanca' (1942), dirigit per Michael Curtiz i interpretat per Ingrid Bergman i Humphrey Bogart, va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula. La frase que s'associa a la pel·lícula és "Toca-la una altra vegada, Sam" ("Play it again, Sam"), però al guió no apareix aquesta cita. El personatge interpretat per Bergman (Ilsa) diu al pianista "Toca-la una vegada" ("Play it once") i "Toca-la, Sam" ("Play it, Sam"). Es refereix a una cançó que aquest interpretava a París, on ella va conèixer el pianista i el protagonista, Rick (Humphrey Bogart).

La frase va guanyar fama arran de l'estrena de la pel·lícula 'Somnis d'un seductor' (1972), dirigida per Herbert Ross. I és que el títol original de l'obra de teatre homònima de Woody Allen, en la qual es basa el film, és 'Play It Again, Sam'.