Sembla que la ciutat d'Acragàs (l'actual Agrigent, a Sicília), una de les més importants de la Magna Grècia, va prosperar sota el govern de Falaris. El tirà va dotar la ciutat d'aigua corrent, va reforçar les muralles i va embellir els edificis de la polis. Però malgrat els seus mèrits com a governant, Falaris va passar a la història per la seva crueltat sense límits. D'ell es deia, fins i tot, que es menjava bebès. Però si per alguna cosa és recordat és pel seu mètode de tortura predilecte: el brau de Falaris. Es tractava d'una escultura d'un brau feta de bronze i buida per dins on els condemnats eren tancats. L'estàtua es col·locava sobre una foguera, amb la qual cosa la temperatura ascendia com si es tractés d'un forn. Els crits d'horror de les víctimes sortien per la boca del brau: eren els brams de la bèstia.

Diu la llegenda que el primer a morir dins el brau de Falaris va ser el mateix inventor de l'instrument de tortura, l'escultor atenès Pèril (Perillus) [a la imatge]. En presentar el seu giny, els subordinats del tirà el van cremar dins.

Els seguidors de la sèrie ‘Game of Thrones' pensaran que aquest de la imatge és un bust del terrible Joffrey Baratheon, però no, és l'emperador Gai Juli Cèsar August Germànic, més conegut com Calígula. De fet, el físic no és l'únic aspecte en què el maquiavèl•lic personatge de la saga literària s'assembla al governant romà: també comparteixen el gust per la sang.

Molts atribueixen la irritabilitat i la bogeria de Calígula al fet que el primer any del seu mandat, el 37 dC, va patir una malaltia que el va deixar a les portes de la mort. Quan va recobrar la salut, el seu caràcter havia canviat completament. Va obligar la seva dona, el seu sogre i el seu cosí a suïcidar-se a i va assassinar tothom qui creia artífex d'un complot contra ell.

Les fonts historiogràfiques —imprecises i hostils— el descriuen com un emperador irascible, capriciós, malgastador i depravat sexual (deien que mantenia relacions incestuoses amb les seves germanes i que les obligava a prostituir-se). Les seves excentricitats no tenien fronteres: la inversió que va fer per a la construcció d'un pont flotant va provocar un període de fam, i va voler erigir una estàtua d'ell mateix al temple de Jerusalem perquè tothom l'adorés.

Finalment, Calígula va ser assassinat l'any 41 dC per membres de la guàrdia pretoriana mentre assistia a una representació teatral.

Es diu que per on passava el cavall d'Àtila no hi tornava a créixer l'herba. Aquesta és la imatge que ha arribat fins als nostres dies del temible rei dels huns, el poble nòmada provinent, probablement, d'Àsia. Durant la primera meitat del segle V va bastir un imperi al cor d'Europa, entre el mar Negre, el mar Bàltic i el riu Danubi.

Va ser un dels pocs adversaris temut per l'imperi Romà: va envair els Balcans en dues ocasions —la segona va assetjar Constantinoble—, va marxar a través de la Gàl·lia i va fer fugir l'emperador Valentinià III de Ravenna, la capital de l'imperi occidental.

Després de la seva mort, l'imperi hun es va desintegrar. Tot i així, la seva brutalitat ha perviscut en l'imaginari popular. D'Àtila, que va rebre el sobrenom d'‘assot de Déu', es deia que era intel·ligent, despietat i amant del saqueig i la batalla.

Tot i així, l'historiador romà Prisc va fer un relat ben diferent de la seva personalitat: es tractava d'un home d'una gran cultura que parlava i escrivia perfectament el llatí, el grec i altres llengües. De la mateixa manera, poemes èpics germans el recorden com un cap savi i estimat pels seus súbdits.

El guerrer mongol Temüjin va ser un conqueridor de les tribus nòmades del nord d'Àsia. Va ser el fundador del primer imperi mongol. És per aquest motiu que l'any 1206 va ser nomenat Genguis Khan, príncep universal. Sota el seu comandament, els territoris mongols es van estendre des de l'Europa de l'est fins a l'oceà Pacífic, des de Sibèria fins a Mesopotàmia, arribant fins i tot a l'Índia, Indoxina i alguns territoris de la Xina.

Genguis Khan —que va morir analfabet i sense saber parlar turc—, la llengua que parlaven bona part dels seus súbdits, va imposar una disciplina militar estricta i va efectuar reformes que van ser clau per a les seves victòries. Per exemple, va fomentar la formació d'unitats mesclant diferents ètnies i tribus, la qual cosa va millorar la cohesió de l'exèrcit.

Però un dels recursos principals de l'estrateg va ser instaurar un règim del terror als territoris colonitzats. Els mongols van dur a terme matances massives als pobles que sotmetien i exhibien els resultats d'aquestes per provocar el pànic entre les poblacions veïnes. Una de les seves tècniques era llançar amb catapultes cadàvers de víctimes de la pesta bubònica contra les ciutats que estaven sent assetjades. Aquest va ser un dels primers casos d'ús d'armes biològiques.

Vlad Drăculea va ser príncep de Valàquia, al sud de Romania. És considerat un dels governants europeus més durs de l'Europa del segle XV. La seva crueltat va inspirar l'escriptor irlandès Bram Stoker a l'hora de crear el protagonista de la cèlebre novel·la ‘Dràcula' (1897).

Vlad III va defensar els interessos del seu poble, que hongaresos i turcs volien conquerir. Durant els set anys que van durar els diferents períodes del seu regnat va mantenir una aferrissada lluita contra l'enemic. Cremar les terres, infectar els pous d'aigua, enviar malalts de tuberculosi als campaments dels contraris, amputar membres o la castració van ser algunes de les seves tècniques de batalla més suaus.

Però, sens dubte, el què li va atorgar el sobrenom de ‘l'Empalador' és la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los. Per exemple, després que la ciutat transsilvana de Brașov es rebel·lés contra ell, va ordenar empalar tots els seus 30.000 habitants. Davant d'aquest bosc de víctimes agonitzants es va organitzar un gran festí. Aquest és només un dels nombrosos casos en què la mà de ferro del príncep sanguinari es va fer sentir.

Ivan IV de Rússia va ser el primer sobirà rus que va portar el títol de tsar i és considerat un dels pares fundadors de Rússia. Sota el seu regnat es va conquerir Sibèria i Crimea, es va reformar l'exèrcit i el codi legal i es van crear institucions de participació popular.

Però si se l'ha batejat com a Ivan el Terrible és per la seva inestabilitat mental. La mort de la seva mare —va morir enverinada per clans boiars, nobles terratinents eslaus, que es disputaven el seu càrrec— va produir en el nen, de només vuit anys, un desequilibri psicològic del qual mai es va refer. Aquest esdeveniment va generar un odi irrefrenable envers els boiars, que patirien persecucions i matances indiscriminades per part del governant.

L'any 1547 es va casar amb Anastàsia Romanov, de la qual es diu que tenia l'habilitat de suavitzar l'ira del tsar. Després que aquesta morís enverinada es va tornar un governant psicòpata, autoritari i un fanàtic religiós. Es deia que a la nit els seus crits ressonaven pel Kremlin. El punt àlgid de la seva bogeria va arribar quan, en un atac de còlera, va matar d'una bastonada el seu primogènit, el tsarévitx Ivan.

El segon rei dels belgues va ser el propietari de l'Estat Lliure del Congo des del 1885 fins al 1908. Amb la seva companyia, l'Associació Internacional Africana, va explotar el país, molt ric en recursos naturals, com si es tractés d'una empresa.

A partir del cautxú, els diamants i altres pedres precioses, Leopold II va amassar una fortuna multimilionària. De fet, l'any 1905 era el desè home més ric del món. Evidentment, el cost humà que va tenir aquesta explotació sense escrúpols va ser irreparable per al país africà.

Esclaus mutilats i assassinats
El rei dels belgues va sotmetre els nadius convertint-los en esclaus. Molts d'ells van ser mutilats, assassinats o amenaçats de mort. Diferents historiadors han determinat que entre vuit i quinze milions de congolesos van morir durant els anys que va durar l'Estat Lliure del Congo.

A causa de pressions internacionals, el monarca va entregar el Congo al Parlament belga. Tot i així, com que l'administració del país africà continuava en mans de les mateixes companyies, els maltractaments als treballadors van continuar.

Després d'ordenar l'assassinat del successor legítim al tron de Madagascar l'any 1828, Ranavalona es va dedicar a trencar els tractats internacionals que havia signat l'anterior sobirà Radama I. De fet, Radama, marit de Ranavalona, va morir en circumstàncies sospitoses.

La ‘Bloody Mary de Madagascar' va expulsar de l'illa els estrangers i va iniciar una persecució contra els cristians. Fins i tot va arribar a crear un exèrcit per perseguir i executar tothom qui portés una bíblia. També s'empraven tot tipus de mètodes de tortura, entre ells la mort per escaldament. Es calcula que uns 150.000 cristians van morir durant el regnat d'aquesta Calígula femenina.

Ranavalona I va implementar una política extremament aïllacionista, fins al punt que França i Anglaterra van voler intervenir perquè tenien interès a aconseguir el control de l'illa. No va ser fins que va morir, el 1861, que les portes de Madagascar no es van tornar a obrir.

Fill de camperols acomodats, el cambodjà Saloth Sar (més tard conegut amb el nom de Pol Pot) va aconseguir una beca per estudiar a París. Allà va entrar en contacte amb les idees marxistes i leninistes. A la seva tornada a Cambodja, el 1954, va anar construint el seu propi projecte comunista.

Per posar-ho en marxa va articular els khmers rojos, un exèrcit que va emprendre una guerra de guerrilles contra el general Lon Nol, que havia aconseguit el control del país després de donar un cop d'estat amb el suport dels Estats Units. El conflicte va durar des del 1970 fins al 1975, quan els rebels es van entrar a Phnom Penh, la capital.

La Kampuchea Democràtica
Així començava la Kampuchea Democràtica, el somni de Pol Pot de posar fi al passat capitalista del país. Va ordenar destruir els vehicles a motor i les fàbriques i va prohibir els medicaments. Es va dedicar a assassinar els alts funcionaris, els militars, els professors, els advocats, els metges, qui sabia un segon idioma i, fins i tot, qui portava ulleres per ser considerat un intel·lectual.

Així, els habitants del país es va convertir forçadament en camperols i van ser obligats a treballar als arrossars en jornades infinites. A més, tothom podia ser sospitós de ser ‘l'enemic', ser torturat i, finalment, executat. Entre el 1976 i el 1979, el període que va durar el règim dels khmers rojos, més de dos milions de cambodjans, un terç de la població, van ser assassinats.

Pol Pot va morir el 1998 d'un atac de cor sense ser jutjat per crims contra la humanitat.

Amb el cop d'estat de 1971, el general ugandès Idi Amin va arribar al poder. Així començava un règim dictatorial que duraria vuit anys. Aquest va ser el tret de sortida a una persecució de les minories que va provocar mig milió de víctimes.

En primer lloc, Amin va realitzar una purga entre els membres de l'exèrcit de les ètnies acholi i lango perquè les considerava partidàries del president deposat. També va matar civils d'ambdós grups. La persecució va continuar amb l'assassinat de líders religiosos, periodistes, artistes, alts càrrecs judicials, homosexuals i intel·lectuals.

L'expulsió de 80.000 asiàtics d'Uganda
Aconsellat per Gaddafi, va expulsar 80.000 asiàtics d'Uganda. La gran majoria havia nascut al país africà, ja que els seus avantpassats —sobretot provinents de l'Índia— s'hi havien establert quan el territori era una colònia britànica. Molts eren propietaris de grans empreses que eren la columna vertebral de l'economia ugandesa. En ser expropiades per Amin i entregades als seus partidaris, l'economia es va enfonsar.

Idi Amin va viure exiliat a Líbia i a l'Aràbia Saudita, i fins a la seva mort , l'any 2003, va sostenir que Uganda el necessitava.