Des que va començar, fa 52 anys, el conflicte armat colombià entre les FARC, l'ELN, l'estat i els paramilitars, han mort 250.000 persones i 6 milions han estat desplaçdes. Per aquest motiu, entre d'altres, s'esperava que el resultat del referèndum per arribar a un acord de pau definitiu entre els grups guerrillers i el govern del país fos positiu. Amb la victòria, que rebia suport mundial de líders com Barack Obama, les FARC haurien abandonat la lluita armada i s'haurien integrat al circuit polític convencional.

Tanmateix, amb un 50,5% dels vots, va guanyar el No. Cal tenir en compte, però, que el 61% de la població censada no va participar en la consulta celebrada el passat 2 d'octubre. Quins són els motius que expliquen la victòria del No? D'una banda, l'ostentosa signatura del tractat una setmana abans de la votació, amb Timochenko, líder de la guerrilla, i Juan Manuel Santos, president de la República, que va desagradar a una població que s'hauria estimat més un acord més discret i amb més protagonisme de les víctimes.

Una dictadura d'esquerres
A més, l'expresident del país, el polític de dretes Álvaro Uribe, va fer una campanya contra el No i va mobilitzar l'electorat de Medellín, el seu gran bastió. El principal argument d'Uribe era que l'entrada en política dels guerrillers acabaria convertint el país en una dictadura d'esquerres.

Malgrat la negativa, Santos no ha desistit dels seus propòsits d'aconseguir el desitjat acord, i fins i tot ha estat guardonat amb el premi Nobel de la pau 2016.

El resultat del plebiscit sobre els acords de pau a Colòmbia no és l'únic que va deixar l'opinió pública bocabadada. El referèndum britànic ocupa un dels llocs privilegiats en el llistat de votacions que han sacsejat el món. Malgrat la confiança generalitzada que guanyaria el ‘Remain', el 51,89% dels vots van ser favorables a deixar la Unió Europea. El referèndum del passat 24 de juny va ser el tret de sortida d'un procés de desconnexió que pot allargar-se un màxim de dos anys.

En l'anàlisi del perfil dels votants es va observar que la classe treballadora, castigada per les pèssimes expectatives econòmiques, va votar en contra de romandre a la UE. Les polítiques d'austeritat i la crisi migratòria van ser alguns dels factors que també van inclinar la balança a favor del ‘Brexit'.

Les conseqüències de la votació van ser immediates: el primer ministre britànic, David Cameron, va anunciar la seva dimissió i la lliura esterlina es va desplomar un 9%, arribant als nivells més baixos des de 1985.

A Grècia, un dels països d'Europa més castigats per les mesures d'austeritat imposades per la Troika (la tríada formada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional), es va preguntar a la població si estava d'acord amb les condicions del rescat. Contra tot pronòstic, l''oxi' (No en grec) es va imposar amb un 61,31% dels vots. El referèndum, celebrat el 5 de juliol de 2015 i impulsat per Alexis Tsipras, primer ministre hel·lè i líder del partit d'esquerra Syriza, va ser un esdeveniment històric, ja que era el primer que se celebrava al país des de l'arribada de la democràcia el 1974.

Malgrat l'entusiasme inicial del poble grec i la il·lusió momentània que les forces d'esquerres podien guanyar-li terreny a la Troika, el resultat del referèndum no es va reflectir en el rescat, que va incloure totes les mesures que la població havia refusat, com per exemple la reforma del sistema de les pensions. El fracàs de Tsipras en els seus propòsits va fer que dimitís i que, poc més tard, fos reelegit.

En aquest cas, sorprèn l'oposició tan ferma a un fet que a més d'un faria ben content: un sou garantit de gairebé 2.300 euros mensuals. En aquest cas va ser a Suïssa, el país de la democràcia directa per antonomàsia, on el 77% de l'electorat va votar en contra de la renda mínima garantida. L'objectiu d'aquesta mesura, que es va començar a gestar als anys 80 i que va agafar consistència a partir del 2000, és preservar la dignitat humana i promoure els serveis públics en una època en la qual l'automatització del treball augmenta dia rere dia.

Tot i que la proposta pugui semblar idíl·lica, el govern del ric territori suís era el principal detractor de la iniciativa, atès que debilitaria l'economia i seria massa costosa.

La consulta sobre la independència de Catalunya no és sorprenent pel resultat, sinó per les condicions en què es va haver de fer atesa la negativa de l'Estat espanyol a la seva celebració. Va tenir lloc el 9 de novembre de 2014 i va néixer, precisament, com a reacció a la negativa rotunda del govern central a l'hora d'acceptar la celebració d'un referèndum per decidir el futur del país. No només això, sinó que va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei de consultes populars aprovada pel Parlament de Catalunya.

Vista la situació, la consulta es va haver de fer passar per un procés de participació ciutadana. El resultat va ser clar: el 80,91% dels participants volien que Catalunya esdevingués un Estat i que aquest fos independent. La consulta ha costat un judici a l'expresident de la Generalitat Artur Mas, l'ex vicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera d'Ensenyament Irene Rigau per desobediència al Tribunal Constitucional.

No obstant això, Carles Puigdemont, l'actual president de la Generalitat, continua intentant esquivar els obstacles per aconseguir la celebració de l'anhelat referèndum, que ha previst per al setembre de 2017.

També el 2014 va tenir lloc el referèndum per decidir si Escòcia s'independitzava del Regne Unit. La participació, inusualment alta (el 84,59% del cens va dipositar la seva papereta a les urnes), va atorgar la victòria al No a la independència, que es va imposar amb un 55,3% dels vots.

Ara, la victòria del 'Brexit' ha posat de nou sobre la taula el debat per la independència escocesa. I és que Nicola Sturgeon, la primera ministra del país, ha anunciat recentment que si Londres imposa el 'Brexit' dur posarà en marxa de nou un referèndum per la independència. La causa és que els escocesos van votar seguir formant part de la UE, i el fet de desvincular-se del Regne Unit ajudaria a mantenir el país dins el mercat únic, fet que, segons Sturgeon, garantiria l'estabilitat econòmica d'Escòcia.

Un altre fet que resulta sorprenent és el nombre de vegades que el poble suís ha refusat millorar les condicions laborals del país, ja fos per implantar la reducció de jornada o l'ampliació del període de vacances. En sis ocasions s'han celebrat referèndums en aquesta línia (1958, 1976, 1985, 1988, 2002 i 2012), i en totes el resultat ha estat negatiu.

L'últim, el de març de 2012, va acabar amb el 66,5% dels vots en contra d'ampliar el període de vacances de quatre a sis setmanes anuals. La proposta, que tenia el suport de les formacions d'esquerres i els sindicats, va topar amb la ferma oposició dels empresaris del país. De fet, aquests van invertir molts esforços en fer una campanya a favor del No. El motiu? El 88% de les empreses suïsses són pimes amb menys de deu treballadors, amb la qual cosa hauria estat molt costós reemplaçar-los a tots durant les vacances.

"Vol que la UE pugui decidir, sense el consentiment del Parlament, sobre l'assentament obligatori de ciutadans no hongaresos a Hongria?" Aquesta va ser la pregunta que el passat 2 d'octubre tenien opció de respondre més de vuit milions d'hongaresos. El primer ministre conservador, Viktor Orbán, pretenia impulsar el referèndum per sotmetre a debat la reubicació obligatòria dels refugiats que proposava la Unió Europea. Orbán, que és l'artífex d'instal·lar una tanca a la frontera del país i d'una dura política d'expulsions, pretenia guanyar el pols a la UE i servir d'exemple als països veïns.

Tot i que els resultat va ser unànime (el 98,36% dels votants van dir que no volien que Europa establís una reubicació dels refugiats, mentre que només l'1,64% hi va estar d'acord), la votació va ser declarada nul·la, atès que la participació no havia arribat al 50% (hi va participar el 44% de la població que podia votar).

El fet que Suïssa aparegui diverses vegades en aquest article és perquè s'hi han celebrat 600 referèndums a nivell federal des de 1848, i molts més a nivell cantonal. Un d'ells va ser el que preguntava, el 1971, pel dret de vot de les dones. En aquest cas no sorprèn el resultat, sinó el fet que va ser un dels últims països europeus a tirar endavant el sufragi femení. A més, al referèndum que es va celebrar el 1959 per decidir sobre aquesta qüestió el resultat va ser negatiu.

Endarrerit en l'àmbit de la igualtat, el país alpí no va aprovar fins al 1981 la igualtat de drets socioeconòmics i jurídics entre dones i homes.

Si la reina dels referèndums a Europa és Suïssa, als Estats Units l'estat representant de la democràcia directa per excel·lència és Califòrnia. En els últims cent anys n'hi ha hagut uns 360.

Malgrat que els referèndums són un dels pilars de la democràcia, a vegades els resultats d'aquests no fan que el país o estat avanci en una línia progressista. N'és una mostra la votació que es va celebrar l'any 2012 a Califòrnia, en la qual es va decidir mantenir la pena de mort. El 55% dels votants es van negar a l'abolició. Als Estats Units, 31 dels 50 estats que constitueixen el país mantenen l'aplicació de la pena de mort.