Costa imaginar el Tibet, actualment dins de l’estat xinès, sense dalai-lama. Però així va ser durant molts segles. Les restes arqueològiques confirmen que l’altiplà del Tibet (amb més de dos milions i mig de quilòmetres quadrats i una altitud mitjana de més de 4.500 metres) va estar habitat com a mínim a partir del 10000 aC per tribus nòmades disperses. Amb el pas dels segles es van anar estenent per un territori que avui abraça zones de la Xina, el Nepal, l’Índia, Birmània i Bhutan. Al voltant del 300 aC, de grat o per força, aquelles tribus acabarien formant un regne unificat per la mà d’un cabdill militar que va iniciar una llarga dinastia de sobirans.

S'estableix l'imperi sota el regnat de Songtsen Gampo
A poc a poc, el Tibet va anar guanyant pes a Àsia, fins que al segle VII va assolir el seu moment d’esplendor sota el regnat de Songtsen Gampo. Considerat el fundador de l’imperi tibetà, va consolidar la unificació de diverses faccions rivals i externament va cuidar la diplomàcia amb l’enviament d’emissaris a l’Índia i la Xina. Fruit d’aquests contactes, van arribar coneixements i innovacions molt valuosos: principalment l’escriptura (i les tècniques per fer paper i tinta), però també nocions d’astronomia, models d’administració i legislació i l’art de fer seda. Però potser l’aportació cultural més transcendent que va fer Gampo va ser l’assimilació del budisme. El rei es va casar sis vegades amb diferents dones de l’alta noblesa. Quatre d’elles eren natives, però les altres dues eren estrangeres (una xinesa i l’altra, nepalesa). I va ser precisament aquesta relació amb les seves dues concubines estrangeres la que va acostar el rei a la nova religió, que s’havia estès força per Àsia.

Fins aleshores, la creença majoritària entre els tibetans era el Bon, una religió dinàstica que incloïa elements xamànics, culte als difunts, sacrificis rituals i pràctiques oraculars, sempre mantenint un estret vincle amb la natura, poblada per una munió de déus i esperits. De fet, molts elements d’aquesta fe van alimentar el budisme quan va arribar al Tibet, en un procés d’influència mútua.

Una nova constitució per introduir el budisme a les llars
Curiós de mena, Gampo va fer traduir els textos sagrats de Buda del sànscrit al tibetà. Va renunciar al tron en favor del seu fill, Gungsong Gungtsen, i un cop allunyat de les seves obligacions polítiques, va retirar-se a una cova per aprendre les bases del budisme de la mà del ministre que havia enviat ell mateix a l’Índia. Al cap de cinc anys, però, el seu fill va morir i Gampo va tornar a ocupar el tron del Tibet. Familiaritzat amb la doctrina budista, el rei va manar la redacció d’una nova constitució que va introduir la nova fe a la llar dels tibetans.

Però un sol home, per poderós que fos, ho tenia complicat per fer arribar una creença a tots els racons d’una extensió tan gran de territori.

Pocs anys després va ser decisiva l’arribada d’un gran mestre indi, de nom Padmasambhava. No va ser ni el primer ni l’últim estranger que va arribar al Tibet per introduir el budisme, però va ser ell qui durant el segle VIII va introduir les subtileses del vessant tàntric i va fundar el primer monestir tibetà a Samye. Per això la seva figura històrica ha esdevingut llegendària i se’l coneix amb el sobrenom de Guru Rimpotxe (‘mestre preciós’).

L'aparició de les escoles budistes tibetanes
La primera escola de budisme típicament tibetana fou la Nyingma, que literalment vol dir ‘antic’. Sense jerarquies oficials i sustentada principalment en mestres laics, aquesta escola va saber integrar molts elements de les creences Bon i va arrelar amb èxit entre la població, tot i que fou un moviment encara minoritari. Aquells primers budistes tibetans van fer construir edificis emblemàtics: a Lhasa, actual capital, es va aixecar el Palau de Jokhang, que encara es venera com el temple més important i sagrat del país. Aquell va ser l’inici d’una xarxa de monestirs que es van construir per tot el territori, i que van mostrar a la societat uns clars beneficis pel que fa a la millora en l’educació i l’atenció mèdica, a més de la magnificència dels rituals i festivals religiosos, i de l’increment de les activitats econòmiques entorn de les llars dels monjos.

Si alguna cosa destaca en la història medieval del Tibet són els conflictes bèl·lics. El segle IX es va caracteritzar per les tensions amb la Xina, quan, tot i els acords de pau, el rei del Tibet va ser segrestat i obligat a renunciar a les seves creences. Durant dos segles, el budisme va estar prohibit. Però la fe sempre reneix. En aquests dos segles, justament, van aparèixer dues branques més de budisme tibetà, les escoles Kaguiu i Sakya. Aquestes tradicions no mostren grans divergències doctrinals ni institucionals, però es diferencien en els seus llinatges de mestres, en els textos que prefereixen i sobretot en les tècniques meditatives i espirituals que afavoreixen.

L'arribada d'un altre estranger dóna un nou impuls al budisme
Poc després, la fe budista va rebre un nou impuls de la mà d’un altre estranger, Atisha, un mestre budista indi que va viure al Tibet poc més d’una dècada a mitjan segle XI. L’arribada d’aquest intel·lectual va significar una autèntica revolució cultural i religiosa al país de les neus. Ara ja no hi havia una dinastia central que regís el país, i les diverses famílies nobles regionals es van afiliar als nous monestirs fundats, que van començar a erigir-se també com a centres de poder polític. Usualment, un germà de cada generació era investit com a jerarca monàstic, mentre un altre germà laic administrava els estats associats.

Tres segles més tard, al XIV, apareix la figura de Tsongkhapa, renovador de les teories d’Atisha, i el seu deixeble, Gendun Drup. Tots dos van escriure més tractats i van promoure la construcció de més monestirs. El primer és considerat el fundador de la tradició Gueluk, la quarta escola del budisme tibetà, que més endavant donaria origen a la dinastia de dalai-lames. De fet, lama és la traducció tibetana de la paraula sànscrita guru (mestre espiritual), i es fa servir per designar algú que domina les pràctiques meditatives tàntriques i els seus rituals. Només una petita porció dels monjos, però, assoleixen aquesta posició elevada.

El 1573, el mestre del monestir de Drepung, Sonam Gyatso, va viatjar a Mongòlia i l’emperador Alta Khan li va atorgar el nom de 'dalai', una paraula que en mongol significa ‘oceà’ (de saviesa). Ara ja sí, el Tibet tenia el seu dalai-lama, terme que significa ‘mestre tan gran com l’oceà’. Com que es considera Gyatso la tercera reencarnació de Gendun Drup, porta el títol de tercer dalai, malgrat que va ser el primer a ser anomenat així. A partir d’aleshores, el Tibet va viure sota la protecció de Mongòlia. Potser per això, el quart dalai-lama va ser d’origen mongol: Yonten Gyatso era membre de la família reial al seu país i descendent del mateix Genguis Khan. Aquest fet va ser interpretat al país de les neus com una intromissió, i li va comportar una dura oposició política.

En contrast, el seu successor, Ngawang Lobsang Gyatso, és considerat un dels governants més importants de la història del Tibet. Va viure 65 anys, entre el 1617 i el 1682, i se’l coneix com el Gran. Va ser ell qui va aconseguir definitivament el poder polític al país. Fins llavors, el dalai-lama era una figura important però només en l’àmbit religiós. Però després d’una guerra civil que va guanyar amb l’ajuda militar dels mongols, el 1642 el dalai-lama va ser nomenat sobirà del Tibet. Home culte i savi, el cinquè dalai-lama és considerat l’impulsor d’un sistema educatiu i sanitari de gran abast. Va implantar una nova forma de govern on oficials monàstics i laics treballaven junts (amb privilegis per a les famílies nobles que servien l’Estat), va reduir l’Exèrcit al mínim i va optar per la via diplomàtica amb els seus veïns.

Una nació monàstica
Curiosament, mentre en aquells temps es consolidava a Europa i el Japó l’estat modern i secular, que absorbia en el seu si el pes que havien tingut les organitzacions religioses, al Tibet passava exactament el contrari: les institucions sagrades van absorbir l’Estat secular i van donar pas a una nació completament monàstica, plagada de monestirs, on des de llavors una gran proporció de la població es dedica en cos i ànima a la tasca de l’autoconeixement.

El llarg regnat de Lobsang Gyatso li va brindar una gran popularitat, no només al Tibet, sinó també a Mongòlia (on va contribuir a erradicar el militarisme que havia imperat durant anys) i fins i tot a la Xina, controlada des de feia molt poc per la nova dinastia manxú dels Qing. Les bones relacions es van formalitzar el 1652, quan el cinquè dalai-lama va ser convidat a la cort de l’emperador Shunzhi, on va ser tractat amb tots els honors. Però la màxima expressió de la seva obra física va ser el Palau de Potala. Pintat de vermell, blanc i daurat, aquest palau simbolitza el rol central del budisme en l’administració del Tibet i és considerat la màxima expressió de l’arquitectura tibetana. Va ser allà on va morir, el 1682, quan el palau encara no estava acabat. Una mort que no es va anunciar fins quinze anys més tard per por que els països veïns aprofitessin l’impàs de trobar un nou dalai-lama i s’apoderessin del país.

La mort de Lobsang va desencadenar una crisi successòria. Per una banda, els tibetans van escollir Tsanyang Gyatso, un lama que no va voler seguir la vida monàstica. Era més propens a les cançons, a l’art i a les tavernes de Lhasa que a l’estudi i la meditació. Els mongols que havien donat suport al govern tibetà van creure que l’elecció havia estat un error, i Tsanyang va ser deposat, empresonat i substituït per un candidat més adient, que va ser considerat el vertader sisè dalai-lama.

Un protectorat de la Xina
Els tibetans, però, mai no el van reconèixer, i a la seva mort es van dedicar a buscar la reencarnació del primer candidat, que van trobar en Kelzang Gyatso. El perill que suposava que el poble tibetà l’aclamés a ell i no al dalai-lama posat a dit pels mongols va fer que els monjos amaguessin Kelzang al monestir de Litang per ser educat i entrenat. Veient una oportunitat per debilitar el poder mongol, l’emperador xinès va promocionar l’entrada de Kelzang amb tota la litúrgia pròpia d’un dalai-lama. Això va ser tota una ofensa per a les tribus mongoles, que com a resposta van envair el Tibet. Dues expedicions de tropes xineses i tibetanes les van fer fora el 1720, i finalment Kelzang Gyatso va ser nomenat setè dalai-lama, amb el beneplàcit de l’emperador xinès, que va aprofitar per declarar el Tibet protectorat de la Xina. Per assegurar el domini, va instal·lar les seves tropes a Lhasa el 1727; el dalai-lama es va convertir en un titella en mans de l’Imperi manxú durant dècades.

El segle XIX va destacar per una certa inestabilitat. Amb dalai-lames que no van arribar a la maduresa, el país el governaven regents controlats de prop pels ambaixadors xinesos. Fins que l’arribada del 13è dalai-lama va canviar la tendència.

Thubten Gyatso va liderar l’obertura del Tibet a la resta del món introduint diferents avenços tecnològics com l’electricitat o l’automòbil. Thubten va haver de fer front a les pressions de la Xina i els imperis rus i el britànic, que el 1907 van acordar donar la sobirania del Tibet al gegant asiàtic. Amb la creació de la República a la Xina, però, les tropes van marxar i el dalai-lama va aprofitar per recuperar el control i signar un acord amb Mongòlia per declarar-se independent de la República xinesa.

Thubten va morir el 1933 i dos anys més tard va néixer la seva reencarnació, el catorzè dalai-lama, Tenzin Gyatso, entronitzat el 1940. Amb la Segona Guerra Mundial i la Revolució Xinesa va semblar que tothom s’oblidava del país de les neus, però ben aviat Mao Zedong va posar els seus ulls en el Tibet i el va envair el 1950. La seva riquesa en recursos no explotats i la seva posició estratègica el feien una conquesta molt llaminera. Tot i que en un principi es va establir una certa autonomia, a poc a poc la Xina va incomplir els tractats, i el poble es va rebel·lar el 1959.

L'exili del catorzè dalai-lama
La repressió que va seguir va obligar el dalai-lama a creuar l’Himàlaia d’amagat i marxar a l’exili, fins avui. Des de Dharamsala, a l’Índia, Tenzin Gyatso segueix el missatge dels seus predecessors. Símbol d’harmonia i saviesa però també de resistència, l’actual dalai-lama segueix liderant en la distància un Tibet que, malgrat tot, sempre reneix.