Durant cinquanta anys del segle III –des de la mort de l'emperador Alexandre Sever, el 235, fins a l'ascens al poder de Dioclecià, el 284–, l'imperi Romà va patir una crisi greu. Aquest període es va caracteritzar per la inestabilitat del poder –hi va haver 25 cèsars diferents i només un va morir de manera natural–, l'amenaça de l'hegemonia per part d'altres pobles i la crisi econòmica i social.

L'origen de la hiperinflació que patia l'imperi va ser la devaluació de la moneda. La manera més fàcil de recaptar impostos en un territori tan gran va ser reduir la quantitat d'or o plata de les monedes i elaborar-les amb metalls més barats. Aquesta maniobra era molt arriscada, atès que les monedes havien de contenir una proporció mínima del metall preciós perquè conservessin el seu valor real.

Tot i així, l'emperador Caracal·la va reduir la proporció d'or un 20%. Al llarg del segle III, els seus successors van continuar amb aquestes polítiques de devaluació de la moneda. L'imperi Romà patiria una conseqüència crucial: la destrucció de la seva xarxa comercial. El comerç depenia d'una moneda amb valor intrínsec real, i, atesa la situació, es va haver d'apostar pels intercanvis. En conseqüència, la indústria, l'agricultura i la ramaderia també es van veure afectades, ja que no hi havia mercat on col·locar els productes.

Davant la impossibilitat d'exportar, els grans terratinents –embrions dels senyors feudals– van començar a explotar les seves terres i a dedicar-se als intercanvis locals. Així, la moneda quedaria relegada a usos puntuals. Aquest va ser un dels factors que marcaria la transició del món antic al medieval.

La crisi que va viure Europa durant el segle XIV no només va ser econòmica, sinó que va afectar tots els àmbits de la vida. Aquesta època convulsa va desembocar en el Renaixement. Però, què va produir aquests canvis tan profunds?

El segle XIV va començar amb mal peu: un gran període de fam que va durar de 1315 a 1317. Poc després, l'any 1348, la pesta negra i les epidèmies que van anar arrasant Europa acabarien matant un terç de la població del continent. A això cal afegir-hi un canvi climàtic, amb un accentuat descens de les temperatures.

A més, els canvis en els usos de la terra i l'alteració de les estructures tradicionals de comerç van generar desequilibris econòmics. Aquests, al seu torn, provocarien diferents convulsions en la societat: revoltes camperoles, creixement de les ciutats, augment del poder del monarca i conflictes bèl·lics com la guerra dels Cent Anys.

Després de la descoberta d'Amèrica, els països colonitzadors disposaven de grans quantitats d'or. L'augment de les reserves del metall preciós afectava directament el comportament dels preus, que es van sextuplicar entre el 1500 i el 1650.

No obstant això, la pujada de preus a l'Europa del segle XVI no era causada només per l'augment d'or i plata al continent, sinó per la disminució dels costos de producció que va suposar l'explotació dels recursos americans, molt més abundants i fàcils d'extreure que a les mines europees.

Alguns productes es van veure més afectats que d'altres per la revolució dels preus. Els de primera necessitat van patir una inflació més accentuada perquè, tot i que eren més cars, es continuaven consumint. Els béns manufacturats, doncs, van patir una pujada de preu més moderada perquè disminuïa el seu consum.

La tulipamania va ser un període d'especulació descontrolada que va tenir lloc als Països Baixos al segle XVII. Els preus desorbitats van generar una gran bombolla econòmica i una crisi financera. La cobejada flor, provinent de Turquia, va arribar a terres holandeses a finals del segle XVI de la mà del botànic flamenc Carolus Clusius. A Clusius li van robar uns quants bulbs que acabarien arrelant als Països Baixos gràcies a les característiques del sòl.

L'excepcionalitat de les tulipes multicolor va fer que aquests exemplars s'encarissin progressivament. Les varietats més particulars rebien el nom de personatges il·lustres, com Alexandre Magne o Escipió.. A partir dels anys vint del segle XVII l'augment del preu de la flor es va accelerar. Es venia un sol exemplar a canvi d'una mansió luxosa o de 15 anys de salari d'un artesà. Un bulb podia costar 1.000 florins neerlandesos, quan el sou mitjà anual era de 150 florins. Als anys trenta, 40 bulbs valien 100.000 florins i, perquè us feu una idea de la magnitud de la xifra, us direm que amb 100 florins podies comprar una tona de mantega.

L'epidèmia de pesta bubònica de l'any 1636 va fer disminuir la població holandesa. La falta de mà d'obra va encarir encara més els preus. L'eufòria de les tulipes va arribar fins al punt que es va crear un mercat de futurs a partir de la venda de bulbs que encara no havien estat recol·lectats. Malgrat que aquesta pràctica estava prohibida per l'estat, els compradors s'hipotecaven per seguir comprant fins al punt que no s'intercanviaven flors, sinó una especulació mitjançant notes de crèdits. El fenomen de la tulipamania va ser transversal i va afectar des dels artesans fins a l'alta burgesia.

L'última gran venda de tulipes va ser el 1637, quan es van despatxar 99 unitats per 90.000 florins. Després es va posar a la venda un lot de mig quilo per 1.250 i no es va vendre. Llavors va esclatar la bombolla: els preus van començar a caure i tothom va intentar desprendre's de les flors per recuperar la inversió, però ja no hi havia compradors. Era massa tard: l'economia holandesa estava en bancarrota.

L'escocès John Law ha passat a la història per haver inventat el paper moneda, però també per haver provocat, al segle XVIII, la primera bombolla financera de la història de França. El jove, vist per alguns historiadors com un visionari de l'economia i, per d'altres, com un estafador, va detectar les dificultats d'alguns estats per emetre moneda. Davant aquesta situació, Law va idear un sistema monetari basat en el paper moneda que permetria al banc central crear moneda més enllà de l'existència real d'or i plata al tresor públic.

El 1708, Law va proposar a Lluís XIV la creació d'un banc, però la idea no va tirar endavant perquè la corona no va acceptar que la idea vingués d'un protestant. Però només uns anys més tard, el 1715, Felip II d'Orleans, regent de França i, coneixedor de les teories de l'escocès, li va donar carta blanca en un moment de caos econòmic.

El visionari va obrir un banc per gestionar els ingressos reials i generar bitllets amb la terra com a garantia. Els bitllets del banc privat s'acceptaran en el pagament d'impostos. A més, els bitllets en qüestió no estan subjectes a la moneda corrent i, per tant, son immunes a les devaluacions que aplica el govern. Així, al cap d'un any el valor del paper moneda va augmentar un 15% i el de l'estat va baixar un 78%. El banc va esdevenir tot un èxit i se'm van obrir sucursals arreu de França.

La Companyia del Mississipí
Atès el bon funcionament del banc, Law va obtenir de la corona un monopoli comercial a l'Amèrica del Nord. La Companyia del Mississipí tenia drets sobre el comerç de la zona, recollia els impostos i encunyava moneda. Es venien accions de l'entitat a 500 lliures cadascuna. Els francesos dipositaven metalls al banc de Law i, a canvi, rebien bitllets, amb els quals compraven accions de la Companyia i pagaven impostos. Per recompensar l'acord comercial, Law s'encarregava de sanejar els deutes de la corona amb els ingressos generats.

En vista de l'èxit, el regent li va atorgar monopolis a la Xina, l'Índia Oriental i Àfrica. Parisencs de totes les classes socials sucumbien a la follia borsària. Les accions van arribar a pujar un 20% en un sol dia.

Però la bona fortuna de Law, nomenat ministre de Finances el 1720, va canviar dràsticament. La gran inflació provocada per l'emissió de 1.000 milions de lliures en paper moneda, la reclamació en moneda de la inversió d'alguns dels grans inversors i la prohibició de Law de posseir més de 500 lliures en moneda i comprar joies van convertir el ministre en l'home més odiat de França.

Per solucionar la situació, es va devaluar el preu dels bitllets i les accions de la Companyia van caure en picat. El resultat? Milers de persones es van arruïnar de la nit al dia. Law tampoc se'n va lliurar: pobre com una rata, va haver de fugir del país.

Al número 166 del SÀPIENS es va publicar un reportatge dedicat a Law.

Juntament amb la bombolla de les tulipes, la de la Companyia dels Mars del Sud, el 1720, va ser una de les primeres de la història. Arran del tractat d'Utrech, l'empresa va establir un monopoli comercial amb les colònies espanyoles a Amèrica.

Les expectatives d'èxit del negoci van ser una realitat en un parell d'anys, un èxit efímer que es va esfumar tan ràpid com es va generar. Semblava que el monopoli, garantit per l'imperi britànic, no podia fracassar de cap de les maneres, però el ràpid augment del valor de les accions va provocar una febre especulativa arreu del país.

La tendència va canviar quan van esclatar altres bombolles similars a París i Amsterdam i la crisi es va escampar també als bancs. Entre els nombrosos inversors arruïnats hi havia el científic britànic Isaac Newton. Segons va explicar la seva neboda, el científic va perdre 20.000 lliures poc després d'haver obtingut una plusvàlua de 7.000 lliures, una petita fortuna a l'època que actualment equivaldria a dos milions i mig d'euros.

La regressió econòmica va ser un dels factors més importants que van provocar l'esclat de la Revolució Francesa el 1789. Els anys previs a la Revolució van estar marcats per les males collites, fet que, a més, crispava els ànims de les classes més humils.

A més, la participació de França en la guerra de la Independència dels Estats Units va causar un important deute extern i va portar la hisenda francesa a la bancarrota. Per acabar de complicar el malestar i la difícil situació econòmica, l'existència d'un sistema fiscal profundament desigual oprimia tothom qui no pertanyés als estaments privilegiats, a la noblesa o al clergat.

L'augment de despeses de l'estat i el descens de la producció agrícola van provocar escassetat d'aliments, fet que va generar tensions polítiques i socials que havien estat latents durant molt de temps. La població va mostrar un ressentiment generalitzat envers els privilegiats, que tenien, a més, el monopoli de la vida pública. El procés revolucionari als Estats Units va servir d'inspiració per voler canviar el panorama polític francès.

El pànic de 1873 és el fenomen desencadenat per la fallida del banc Jay Cooke and Company als Estats Units i per la caiguda de la Borsa de Viena. Aquests esdeveniments van originar la Gran Depressió, un període de depressió econòmica que va afectar tot el món i que es va allargar fins a l'any 1879, quan la Segona Revolució Industrial va revifar l'economia.

La primera crisi sistèmica del capitalisme va originar-se quan l'entitat financera Jay Cooke and Company no va poder recuperar els milions de dòlars invertits en la companyia ferroviària Northern Pacific Railway.

D'altra banda, les polítiques monetàries restrictives del president Ulysses S. Grant va empitjorar el panorama als bancs d'inversions, que necessitaven més capital per fer front als deutes. El 1870, tres anys abans de l'esclat de la crisi, Cooke era l'agent financer que gestionava tots els bons de la Northern Pacific Railway, la companyia encarregada de la construcció del segon ferrocarril transcontinental als Estats Units.

Cooke no va poder vendre els bons als inversors europeus i va acabar amb una participació del 75% en l'empresa ferroviària. Quan els inversors van conèixer aquesta situació, van retirar els seus fons de l'entitat. El 18 de setembre, Cooke es va declarar en fallida.

Davant l'experiència frustrant del lliurecanvisme, van ressorgir les iniciatives proteccionistes, els privilegis i els monopolis.

La hiperinflació que va patir Alemanya durant el període d'entreguerres és el cas més sonat dels diferents augments de preus que van tenir lloc a la dècada dels anys 20 a Europa. Durant la hiperinflació, la República de Weimar va patir, a més, una pujada del tipus d'interès, canvis al tipus de canvi i l'abandonament de la moneda com a unitat d'intercanvi.

Les causes d'aquesta situació econòmica es remunten a la Primera Guerra Mundial, moment a partir del qual el Goldmark, la moneda de l'imperi alemany, va anar perdent el seu valor real. Per fer front a les despeses generades pel conflicte bèl·lic, el govern havia començat a emetre paper moneda (Papiermark). A la fi de la Gran Guerra, amb la signatura del tractat de Versalles el 1919, les potències guanyadores (França i la Gran Bretanya) van imposar a Alemanya el pagament de les reparacions per la destrucció causada.

Augment del preu dels productes bàsics
El 1921, els guanyadors van exigir el pagament de 2.000 milions de marcs d'or anuals, xifra que equivalia al 26% del valor de les exportacions alemanyes. La fuga de marcs d'or, moneda que sí que tenia valor real, va danyar greument l'economia del país, que es va veure abocat a imprimir paper moneda.

L'any 1922, el tipus de canvi del marc va passar de 320 a 8.000 marcs per dòlar. A més, l'abundància de circulant va generar una devaluació de la moneda. Així, el cost de la vida es va multiplicar per 16: els productes de consum van pujar de preu en poques setmanes i van convertir l'estalvi en una missió impossible. Alguns segells van arribar a valer dos milions de marcs.

Durant la inflació, milers de persones van perdre els estalvis que havien dipositat als bancs, fet que va suposar un important sotrac a la classe mitjana alemanya.

Després de la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van esdevenir la principal potència econòmica del món. Com que no havia patit les conseqüències devastadores del conflicte, el país nord-americà es va convertir en el gran proveïdor de matèries primeres, aliments i productes industrials. Així, doncs, el creixement industrial va créixer exponencialment amb els sistemes de producció en sèrie de Taylor i Ford.

La dècada dels 'golden twenties' va estar marcada pel consumisme. El clima de bonança va engrescar la població a comprar accions de les pròsperes empreses industrials. D'aquesta manera, Wall Street es va convertir en el centre econòmic mundial, però, paral·lelament, la producció industrial nord-americana no trobava mercat a la resta de països del món, que no estaven vivint la mateixa situació optimista que el continent nord-americà. En conseqüència, els estocs van augmentar i els preus dels productes acumulats van caure.

Així, doncs, la prosperitat econòmica va passar d'estar sustentada en el creixement industrial a fer-ho en l'especulació financera. La gent demanava crèdits als bancs per comprar a la borsa, ja que les accions permetien guanyar diners ràpidament i pagar els interessos dels préstecs.

Malgrat que els ingressos de la població ja no permetien augmentar el consum, la borsa va continuar creixent. Fins al dijous 24 d'octubre de 1929, el dia conegut com a 'Black Thursday'. A la borsa de Nova York, més de 16 milions de títols no van trobar comprador, provocant la ruïna de milers d'inversors i, fins i tot, una onada de suïcidis. A més, el pànic va fer que moltes persones volguessin retirar els diners dels seus comptes, la qual cosa va desbordar els bancs. En total, van entrar en fallida uns 600 bancs.

El crac del 29 va provocar la Gran Depressió, un període de contracció econòmica que va tenir un fort impacte en tots els àmbits de la societat, sobretot en l'atur, que es va disparar. La crisi no es va limitar al territori nord-americà, sinó que, a causa de la dependència europea dels Estats Units, també va afectar Europa. No seria fins a la presidència de Roosevelt que l'economia es començaria a reconstruir, amb el paquet de reformes del New Deal.