El dit de Cristòfor Colom assenyalant el camí cap a les Índies és un dels elements més característics de l'horitzó barceloní. El conjunt escultòric es va inaugurar amb motiu de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888 en honor del descobridor de les Amèriques. En la seva creació van participar-hi escultors cèlebres com Antoni Vilanova o Josep Llimona.

130 anys més tard, el grup municipal de la CUP insisteix a l'Ajuntament de Barcelona amb la seva proposta de retirada de l'estàtua i la substitució d'aquesta per una obra al·legòrica sobre la llibertat dels pobles indígenes americans i afroamericans. L'argument de la formació política és que el monument enalteix la conquesta d'Amèrica, l'imperialisme i l'opressió. De fet, la base del mític mirador està decorada amb escultures similars la de fra Bernat de Boïl (a la imatge), en la qual es pot observar un indígena agenollat besant un crucifix.

També a Barcelona, al final de la Via Laietana, trobem un altre monument que genera controvèrsia. Es tracta de l'escultura dedicada a Antonio López y López, més conegut com marquès de Comillas, el poble de Cantàbria on va néixer. Va emigrar a Cuba, on, gràcies a la fortuna de la seva dona, Luisa Bru, i a les riqueses que va obtenir de la indústria cafetera, va fundar la Compañía Trasatlántica Española, una empresa de transport marítim. Però aquesta no era la seva única font d'ingressos: també es dedicava al tràfic d'esclaus.

Després d'haver fet fortuna, va tornar a Barcelona, on va fundar la Compañía General de Tabacos de Filipinas i el Banco Hispano Colonial. Poc després de la seva mort, l'any 1884, l'Ajuntament de Barcelona, governat per Rius i Taulet, va homenatjar l'empresari amb el monument ‘A López y López', conegut popularment com ‘El Negro Domingo'.

L'any 1936, els anarquistes van fondre l'estàtua per fer bales, però amb el triomf del franquisme es va encarregar una reproducció de l'original a l'escultor Frederic Marès. Després de les protestes dels sindicats i les associacions d'immigrants, el monument va ser retirat el març de 2018 i va ser traslladat al Centre de Col·leccions del Museu d'Història de Barcelona (MUHBA).

En aquest cas, una estàtua va ser l'espurna que va iniciar el moviment de protesta ‘Rhodes must fall' (‘Rhodes ha de caure') a Sud-àfrica, en al·lusió a l'escultura del colonitzador britànic Cecil John Rodes, que era a la Universitat de Ciutat del Cap des de 1934.

Durant el segle XIX, Rhodes, defensor de l'imperialisme a ultrança, va fundar Rhodèsia, país situat entre Zàmbia i Zimbabwe, i va ser primer ministre de la colònia del Cap. A més, va crear la companyia De Beers, que encara avui controla gran part del mercat mundial de diamants en brut. Malgrat que des de la dècada dels 50 l'escultura havia generat molèsties entre l'alumnat afrikaner, no va ser fins al març de 2015 que es va retirar. El motiu? Un moviment de protesta estudiantil contra la institucionalització del racisme a la universitat.

Segons l'alumnat, la supressió de l'estàtua simbolitzava la caiguda de la supremacia blanca al campus. Les protestes es van estendre per les universitats d'arreu del país i, fins i tot, van arribar a la Universitat d'Oxford, on els estudiants també van demanar que es retirés una estàtua de Rhodes i van reivindicar la inclusió de la cultura no blanca al currículum acadèmic.

En ocasions hi ha polèmiques que no es produeixen per eliminar una estàtua de l'espai públic, sinó perquè no torni a formar part d'aquest, encara que sigui en el marc d'una exposició temporal. La mostra ‘Franco Victòria República. Impunitat i espai urbà', impulsada per l'Ajuntament de Barcelona, ha suscitat un debat intens entre partits polítics. El projecte, previst per aquest mes d'octubre, estarà integrat per monuments i simbologia franquistes que s'exhibiran a l'esplanada del Born Centre de Cultura i Memòria.

‘La Victòria' i una estàtua eqüestre de Franco
Entre les peces es podrà veure l'estàtua ‘La Victòria' [a la imatge], que commemorava l'ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes el gener de 1939. L'obra, de Frederic Marès, va acompanyar l'obelisc de l'encreuament de l'avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia fins al 2011. L'altra escultura que integrarà la mostra és l'estàtua eqüestre de Franco, de Josep Viladomat, que va custodiar el pati del castell de Montjuïc fins al 2008. El 2013 va desaparèixer el cap del dictador i encara no s'ha recuperat. La peça que completa el projecte és l'ombra del ‘Monument a la República', també obra de Viladomat, que actualment presideix la plaça de la República, a Nou Barris.

Mentre que el consistori barceloní defensa que l'objectiu de la mostra és "fer pedagogia entre la ciutadania, començant amb els més joves, i trencar el silenci que ha imperat sobre els crims del franquisme, també durant la democràcia", els partits de l'oposició troben que les estàtues són ofensives per a les víctimes del règim i que donen una imatge de normalitat que no existeix.

Al número 174 de SÀPIENS (octubre 2016) parlem sobre l'origen de ‘La Victòria'.

L'origen d'aquesta polèmica va ser ‘Not dressed for conquering', una escultura en què un pastor alemany penetrava una militant obrera llatinoamericana que, a la vegada, sodomitzava Joan Carles I, representat a quatre grapes sobre un munt de cascos alemanys oxidats. La peça formava part de l'exposició ‘La bèstia i el sobirà', del MACBA, que va ser cancel·lada un dia abans de la seva inauguració pel director del Museu, Bertomeu Marí, perquè l'escultura era "inapropiada per a la línia del museu". Després de les reaccions en contra de la decisió, Marí va canviar d'opinió i la mostra va obrir al públic el març de 2015. La polèmica va acabar, unes setmanes després, amb la dimissió de Marí.

L'obra ‘Always Franco', de l'artista Eugenio Merino, es va exposar l'any 2012 a la fira internacional d'art contemporani ARCO. La peça, una reproducció realista del dictador dins una nevera amb el logotip i els colors de Coca-Cola, simbolitza la pervivència del dictador en la memòria col·lectiva.

La intenció de l'artista era destacar el fet que "Franco segueix sent notícia, no ha desaparegut; està més de moda que mai amb llei de la Memòria Històrica, Garzón i el ‘Diccionario biográfico español'". I precisament perquè el franquisme perviu, la fundació que porta el nom del dictador va demandar Merino per haver vulnerat el dret a l'honor de Franco. Per sort, la justícia va absoldre l'artista i va defensar la llibertat d'expressió de l'escultor.

Amb motiu de la primera visita a Europa d'un president iranià en 16 anys, que va tenir lloc a principis de 2016, es van cobrir les escultures nues que habiten els passadissos dels Museus Capitolins de Roma.

Sembla que el president Hassan Rouhani i el seu seguici van demanar que es cobrissin les Venus i altres estàtues nues per respecte a la seva cultura. Com a resultat, les escultures es van tapar amb grans caixes de fusta, fet que va generar protestes per part d'alguns polítics de la Lliga Nord italiana. Pel que es veu, el govern italià no va voler que res obstaculitzés la formalització dels acords comercials entre empresaris italians i iranians.

L'any 1816, l'oficial britànic Thomas Bruce, comte d'Elgin, va vendre a l'estat britànic un conjunt de peces escultòriques pertanyents al Partenó d'Atenes. Per aquesta raó, més de la meitat de la decoració del temple construït al segle V aC s'ha de contemplar al British Museum de Londres.

L'espoli del Partenó va passar desapercebut perquè va tenir lloc en l'època de l'ocupació otomana de Grècia, i no va ser fins a la dècada dels vuitanta que el govern grec va començar una intensa campanya de recuperació dels anomenats marbres d'Elgin. Així es va iniciar la disputa entre Atenes i Londres pels drets patrimonials, un símbol de la tensió entre el món espoliat i les antigues colònies i metròpolis.

Malgrat que el Museu de l'Acròpoli té lloc per acollir les escultures, el Museu Britànic, on s'exposen des de 1939 les obres d'art, defensa que els marbres són on han de ser. Tot i així, la ciutadania britànica i alguns sectors polítics es mostren favorables a tornar-los al seu emplaçament original.

L'antiga Leninplatz de Berlín va estar presidida per una colossal estàtua de Lenin de 19 metres d'altura fins després de la caiguda del celebèrrim mur que dividia la ciutat. La República Democràtica d'Alemanya (RDA) va erigir el monument l'any 1970 per commemorar el centenari del naixement del revolucionari bolxevic.

El 1991, el primer alcalde del Berlín reunificat, el conservador Eberhard Diepgen, va optar per retirar l'escultura perquè era "un símbol d'una dictadura en la qual la gent era perseguida i assassinada". Les tasques d'eliminació de la peça de granit van ser àrdues: primer es va haver de tallar en 120 fragments, que van ser enterrats prop del llac Müggel, als afores de la ciutat. Res a veure amb la recreació no històrica de la pel·lícula ‘Goodbye Lenin!', en què la gegantina escultura és retirada en helicòpter.

Per tal d'integrar el cap de Lenin a una exposició de monuments històrics de Berlín, es va sol·licitar desenterrar l'efígie. Per aconseguir-ho, es van haver de superar tota mena d'obstacles del govern de la ciutat, que argumentava que els costos d'aquesta operació eren elevats, que no sabien la localització exacta i, fins i tot, que els fragments de l'escultura havien de romandre junts. Finalment, el cap de Lenin es va poder convertir en peça de museu.

El líder comunista Mao Zedong compta amb un munt d'estàtues en honor seu a la Xina. La més gran és un bust de 32 metres situat a Changsha, al centre del país, on el fundador de la República Popular va passar la seva joventut.

El 2015 es va construir una escultura de 37 metres d'alçària a Tongxu, a la província central de Henan. La ubicació del monument va generar polèmica perquè, precisament, aquesta regió va patir un llarg període de fam als anys 50 a causa de les polítiques de Mao.

Després que apareguessin fotografies a la premsa internacional, l'estàtua, d'un color daurat llampant, es va enderrocar. Suposadament, la construcció d'aquesta no comptava amb el vistiplau de les autoritats locals.