Món

"Les raons per posar fi al programa Apollo van ser polítiques, no monetàries"

Parlem amb l'historiador aeronàutic Pere S. Argila sobre la cursa espacial, l'arribada de l'home a la Lluna i l'exploració de l'univers

Víctor Farradellas
26 de juliol de 2016
L'historiador Pere S. Argila
L'historiador Pere S. Argila

Tècnicament va ser un repte molt complicat arribar a les estrelles?
Molt! Un exemple: la gran dificultat que implicava aconseguir donar als coets la velocitat necessària per escapar de l'atracció gravitatòria de la Terra. A més, un cop llançat amb èxit, hi havia el problema de controlar la seva trajectòria en tot moment per evitar que es perdés en l'espai o que acabés tornant a caure cap a l'atmosfera de la Terra. Tot això implicava el desenvolupament d'una tecnologia que, senzillament, fins aquell moment era pràcticament inexistent.
La prova que fins i tot avui en dia és molt complicat i perillós viatjar a l'espai és la llista, que amb els anys no ha deixat d'augmentar, amb els noms dels astronautes i cosmonautes que han mort buscant el camí a les estrelles.
Encara que la NASA sempre va voler transmetre una visió optimista dels viatges a l'espai, la veritat és que uns anys després de l'arribada de l'home a la Lluna es va saber que el president Nixon, aquella nit del 20 de juliol, portava en diferents butxaques de la seva americana dos discursos; un és el que va llegir per celebrar la gesta. El contingut del segon discurs, que per sort mai no va haver de fer servir, s'havia preparat per si les coses no sortien bé. Començava així: "El destí ha decretat que els homes que van viatjar a la Lluna per explorar en pau es quedin a la Lluna per descansar en pau".

Les potències de la guerra freda hi haurien pogut arribar en tan poc temps sense la tecnologia dels nazis?
Probablement, no. S'ha de tenir en compte que el nucli principal del personal tècnic d'alt nivell del programa espacial americà eren científics alemanys que portaven anys fent proves i estudis sobre coets.
Normalment, quan es parla d'això s'acostuma a pensar en el pare de l'astronàutica moderna, el Dr. Wernher von Braun, però no hem d'oblidar la resta del seu equip portat als Estats Units sota la protecció del projecte Paperclip. Gent com el Dr. Oskar Holderer, especialista en aerodinàmica, que va traslladar des d'Europa el primer túnel de vent per a coets amb què es durien a terme les proves per configurar els vols dels primers ginys espacials americans. Va ser també qui dissenyaria el túnel de vent que la NASA va utilitzar per a les proves del Saturn V. Finalment, supervisaria la construcció del túnel de vent aerodinàmic del Centre de Vol Espacial Marshall. Avui en dia aquest túnel de vent segueix sent utilitzat per la NASA per a les proves de nous coets.

Ara bé, tampoc hauríem d'oblidar un altre pioner, el Dr. Robert H. Goddard, un estudiós americà infatigable constructor de coets que va registrar nombroses patents de sistemes de propulsió amb combustibles líquids. La seva determinació li valdria un lloc a la història quan el 16 de març de 1926 va aconseguir llançar, a Auburn (Massachusetts), el primer coet de combustible líquid del món. Aquell petit giny –que alguns estudiosos consideren com el «biplà dels Wright» de la astronàutica– va realitzar un curt vol de 56 m amb una durada de 2,5 segons; la seva velocitat mitjana va ser de 103 km/h. Encara que Goddard va portar el seu treball en coets als estaments militars del seu país, aquests no li van fer cas i els seus treballs van ser rebutjats. El que no es podia imaginar el Dr. Goddard era que els seus estudis havien atret l'atenció de la intel·ligència militar de l'Alemanya nazi. Quan li van retornar la documentació de les seves investigacions, Goddard va presentar una queixa reclamant al govern americà una sèrie de documents que no li havien estat retornats. Ningú li va dir què havia passat, i pel que sembla no van perdre temps intentant saber-ho.

A la primavera de 1945, Goddard era el director de la Societat Americana de Coets i treballava en l'estudi dels míssils balístics al laboratori naval d'Annapolis. Allà va tenir l'oportunitat d'estudiar els primers V-2 que havia capturat la unitat especial de la missió ALSOS de l'exèrcit dels Estats Units a Mittlewerk, la fàbrica on es construïen. Després d'una minuciosa inspecció, Goddard estava convençut que els alemanys havien "robat" el seu treball. Encara que els detalls de disseny no eren exactes, el disseny bàsic dels motors i altres peces clau dels V-2 era pràcticament idèntic a un dels coets de Goddard. El V-2, no obstant això, era tècnicament molt més avançat que els coets dissenyats i provats per Goddard. Tot i així, Goddard estava convençut que l'equip de científics nazis dirigit per Von Braun havia tingut accés d'alguna manera a les seves investigacions i que havia adoptat moltes idees de la seva recerca original estudiant i millorant els seus coets. Un cop més, ningú, almenys de manera oficial, li va donar importància a l'assumpte i la mort del Dr. Goddard aquell mateix any va esvair en el temps tota la història.



Fa uns anys, entre un munt d'arxius desclassificats pel govern nord-americà, va aparèixer una documentació que sembla ser que donaria la raó a les sospites del Dr. Goddard. Un memoràndum dels serveis d'espionatge americans explica que tenia constància que l'agregat militar de l'ambaixada alemanya a Washington, el comandant Friedrich von Boetticher, havia enviat un informe de quatre pàgines a l'Abwehr, el servei d'intel·ligència de l'exèrcit nazi, el 1936, on parlava extensament dels treballs del Dr. Goddard incloent dades sobre mescles de combustible i funcionament del seu motor.

Finalment, en un altre document que formaria part dels interrogatoris de després de la guerra, Von Braun diu de Goddard: "Els seus coets van obrir el camí. Els experiments del Dr. Goddard en combustible líquid ens van evitar anys de treball, i ens ha permès perfeccionar en un temps rècord els nostres míssils V-2 molt abans del que hauria estat possible sense els seus estudis.

Tres característiques desenvolupades per Goddard van aparèixer pràcticament idèntiques en els V-2, totes elles relacionades amb el seu motor i la cambra de combustió. Fos com fos, finalment la NASA va acabar reconeixent la contribució del Dr. Goddard i li va posar el seu nom al Centre Espacial que la NASA té a Greenbelt, Maryland.

Encara que potser no en som conscients, la cursa espacial ha tingut un gran efecte sobre les nostres vides. Ens en podria posar alguns exemples?

Efectivament, la tecnologia, especialment l'enginyeria i la comunicació electrònica, la física i l'astronomia, van avançar molt durant la carrera a l'espai i els seus efectes es van estendre molt més enllà del que ens podríem imaginar. La tecnologia de l'era espacial ha arribat a camps tan quotidians com la cuina, com ja es parla en l'article de la revista, en forma de paper d'alumini o l'envasat al buit. En el món empresarial, el codi de barres dissenyat originalment per controlar els milions de peces del programa Apollo és avui en dia d'ús quotidià i permet, entre altres coses, tenir en tot moment actualitzat l'estoc de l'empresa.
També l'ordinador portàtil ve néixer per la necessitat de poder reduir al màxim l'espai que ocupa a la nau sense perdre prestacions. Encara que pugui semblar increïble, hem de pensar que l'ordinador de les missions Apollo tenia 1 KB de memòria RAM, 12 KB de memòria ROM i funcionava a 1 Mhz de velocitat. Només podia emmagatzemar un únic programa, anomenat Colussus 249, per a control de vol. Precisament per aquest motiu, en el moment previst de l'allunatge del mòdul lunar es va saturar i va activar la famosa alerta 1212 (en llenguatge de programació això és el que indicava aquell avís), que fins aquell moment els astronautes no havien vist mai i que durant uns segons de desconcert va donar un petit ensurt.
Avui en dia un mòbil qualsevol té una potència més de mil vegades superior a aquell ordinador, però així va començar la miniaturització de l'electrònica moderna i la conseqüent amplitud de capacitats dels ordinadors actuals.

Però tots els experts estan d'acord en què el gran llegat del projecte Apollo va ser la posada en marxa de quatre coses que avui es consideren d'ús comú en el funcionament de qualsevol empresa, sense els quals en el món actual serien inviables. Em refereixo a les eines de gestió, de producció, organització i control de qualitat.

Per què no s'han fet més missions a la Lluna?
En moltes ocasions es diu que va ser per un tema econòmic, però hem de tenir present que molts veien el programa com una competició contra els russos que ja havien guanyat després de posar un home a la Lluna abans que la Unió Soviètica. Per això no és d'estranyar que el mateix 1969 les enquestes comencessin a mostrar que l'interès dels nord-americans en la carrera espacial era cada cop menor, i sense el suport del contribuent els politics ràpidament van tancar el programa espacial. Les raons per posar fi a Apollo van ser polítiques, no monetàries. Els coets Saturn V dels Apollo 18, 19 i 20 ja estaven construïts, tal com explica l'article de la revista; per tant, el suposat estalvi econòmic era ridícul comparat amb el cost dels coets que d'un dia per l'altre van passar a ser les peces de museu més cares de la historia.



Crèdit: Project Apollo Archive/Flickr


Tecnològicament, és perfectament factible tornar a la Lluna. De fet, el 2006 la NASA va anunciar la posada en marxa del Programa Constellation, que preveia la tornada a la Lluna. L'objectiu era començar la construcció d'una base lunar permanent al voltant de 2020 per intentar des d'allà anar a Mart, cap al 2030. No obstant això, el 2009 la Comissió Augustine va valorar que el programa, amb un cost pressupostat de 100.000 milions de dòlars, es trobava en una "trajectòria insostenible" de despesa econòmica, i el 2010 el president Barack Obama va cancel·lar el projecte per dirigir l'enfocament general cap a missions a asteroides, així com a estendre el suport a l'Estació Espacial Internacional.

El que no es va explicar l'any 2010 era que en els anys de l'Apollo la plantilla de la NASA tenia uns 400.000 empleats; avui són menys de 150.000. En aquella època el seu pressupost era del 4% del PIB del país, i avui només rep el 0,6%. Suposo que no cal dir res més.

És van fer moltes proves amb animals abans d'enviar la Laika?
Els americans van fer proves amb tota classe de petits animals, com ja s'explica a l'article de la revista. Abans d'enviar un home a l'espai els soviètics van anar més per feina i la primera prova coneguda més espectacular del moment va ser el llançament d'una gossa dins una càpsula espacial per veure com responia la vida biològica en un entorn tan hostil. Això va passar només un mes després del llançament del Sputnik.

La gossa, coneguda mundialment com Laika, va ser enviada a l'espai exterior el 3 de novembre de 1957 en un viatge que la portaria més lluny del que qualsevol altre ésser viu havia estat abans. En aconseguir l'òrbita, es va desprendre amb èxit una de les parts del coet, però la segona, encarregada del sistema de control tèrmic, no ho va fer, i s'estima que va ser el causant de la mort de la gossa després de sis o set hores de viatge, ja que la cabina va arribar a una temperatura de 40 ºC. Sis dies després del llançament, el Sputnik 2 va esgotar les seves bateries i va cessar la transmissió de dades, convertint-se en poc més que un tros de metall orbitant la Terra. Va ser durant el 14 d'abril quan es va produir la reentrada en l'atmosfera, posant fi a la segona aventura espacial de l'ésser humà. La missió és considerada un gran èxit. En els anys següents, russos i americans van seguir enviant des de ratolins fins a més gossos. Els americans van enviar un ximpanzé, Ham, que va tornar a la terra sa i estalvi després de donar diverses òrbites.

És molt dur l'entrenament dels astronautes?
Al principi, les condicions que havien de reunir els aspirants a astronautes van ser molt rigoroses. El desconeixement de les circumstàncies que el viatge a l'espai comportava va determinar l'exigència d'uns requisits superiors dels que realment es necessitaven, segons es va poder comprovar després. Eren exigències que solament els pilots militars, pel seu entrenament previ, podien afrontar. Havien de ser gent amb nervis d'acer, de gran resistència física, d'habilitat de pilotatge, i de gran capacitat de reacció davant un perill o situació inesperada crítica.

El procés de selecció dels primers astronautes nord-americans va ser llarg i molt dur. Els aspirants havien de tenir menys de 35 anys; tenir una alçada inferior a 1,80 m, raó explicada per la grandària de les càpsules; pesar menys de 77 kg; haver volat més de 1.500 hores en reactors; estar en possessió d'un títol de llicenciat en alguna especialitat científica o tècnica, i disposar de certa capacitat de reacció nerviosa, així com, per descomptat, ser fisiològicament perfectes d'acord amb un esquema establert.

Aquesta primera selecció va ser molt més rigorosa que les posteriors. Els entrenaments s'executaven només sobre una base teòrica que augurava unes condicions de vol molt difícils de superar sense una preparació rigorosa. Però a mesura que es van anar desenvolupant els vols i es triaven noves promocions d'astronautes les condicions per a aquests van ser cada vegada menys difícils, ja que no era necessari ser excessivament dur en la preparació, per l'evolució de les astronaus, que van guanyant en seguretat, comoditat i mitjans tècnics.

Els set primers astronautes nord-americans van realitzar en els dos primers anys entrenaments sobre astronàutica general, sistemes i control de naus, compenetració en el vol i supervivència. El tercer any, l'entrenament es va enfocar cap a les missions a realitzar. Una jornada de treball normalment podia durar fins a 15 hores.


Crèdit: Project Apollo Archive/Flickr

Després d'aquell primer grup, els astronautes van ser també seleccionats entre el personal civil de pilots de proves d'indústries aeronàutiques, i, també com abans, militars, però valorant i prenent en consideració els coneixements científics dels aspirants. Fins a un moment determinat, l'aptitud física va ser un factor no només importantíssim, sinó també determinant, però la creació de noves i més perfectes astronaus, més segures, van permetre la inclusió de personal menys acostumat a un entrenament bàsic tan intensiu com el que tenien com a bagatge previ els pilots militars. Un altre factor molt important en la selecció d'astronautes és el psicològic. Un astronauta ha de posseir necessàriament una capacitat de reacció que no li faci tenir cap moment de dubte en cas d'avaria o perill a l'espai, i saber reaccionar amb la fredor serena que el cas requereixi.

El següent grup d'aspirants a astronautes va ser escollit el 1962 entre 200 candidats. En total, la promoció va ser de nou homes (set pilots militars i dos pilots de prova civils). Un d'ells era Neil Armstrong. Les principals proves que havien de suportar al principi els astronautes tenien lloc en centrifugadores, càmeres de buit, etc., en les quals se simulen les condicions del vol espacial en totes les seves fases. Acceleracions i desceleracions del llançament, respiració en una atmosfera de baixa pressió i d'oxigen pur en les cabines, la col·locació del vestit espacial, el pilotatge de les naus, el maneig d'aparells, telescopis i mil milions de coses més.

Altres proves consistien a tractar de suportar temperatures extremes o de sobreviure al desert, a la selva i a llocs inhòspits (per si hi havia una tornada a la Terra d'emergència). Per aquest motiu, que avui en dia segueix sent vàlid, els astronautes, sobretot civils, van haver de fer cursos de supervivència extrema on aprenien, per exemple, a alimentar-se del medi o saber fer senyals de socors.

Els astronautes també estudiaven –i ho segueixen fent actualment– electrònica, medicina, química, telecomunicacions, mineralogia (per al cas de vols a les superfícies d'altres mons), astronomia (entre altres coses, per poder-se guiar pels estels), matemàtiques, etc.

Tornant als aparells de simulació, cal dir que les cabines són idèntiques que les de la nau real, i l'entrenament dins d'aquestes podia durar tant o més que en el vol real. Fins i tot, per observar la reacció dels astronautes, s'introdueixen avaries fictícies en aquestes proves. En la preparació per als vols a la Lluna, els astronautes també es van entrenar simulant passejos lunars, recollida de mostres, col·locació d'aparells científics i la seva activació.


Crèdit: Project Apollo Archive/Flickr

Ens pot explicar alguna anècdota més de la carrera?
Per descomptat! N'hi ha una que el mateix protagonista que la va viure, precisament el primer cosmonauta que va fer un passeig espacial, Alexei Leonov, va explicar en públic l'any 2006 i que té relació amb els primers gossos que els russos van enviar a l'espai. Segons va explicar Leonov, les femelles eren més intel·ligents que els mascles. Les tres escollides van ser la famosa Laika, la Zvezdochka (Estrelleta) i la Chernushka (Negreta). Els animals van ser preparats per a la ingravitació entrenant en una centrifugadora; van aprendre a menjar en condicions d'ingravidesa, i a passar dies lligades a una espècie d'arnès especial igual que el que haurien de portar a la nau.
Leonov va explicar que la base de llançament estava en ple bosc, i que el dia del llançament la Negreta, quan era portada cap al coet, va veure un conill, va saltar del vehicle i va desaparèixer entre la vegetació que envoltava la carretera. Tots els presents, tant científics com militars, es van quedar de pedra i, com el mateix Leonov va explicar, ja es veien tots al gulag.

Per evitar el que els cauria a sobre, algú va tenir la idea d'anar a buscar una gossa de carrer que se li assemblés i sense dir res a ningú la van ficar en el coet i la van enviar a l'espai... sense cap entrenament! El més divertit de tot plegat és que quan la nau va retornar a la terra la gosseta va sortir de la nau sense cap problema; en paraules de Leonov, va tornar fresca com una rosa. En canvi, en un altre llançament Estrelleta es va passar tot el viatge marejada i a la tornada va tardar més d'una setmana a poder-se recuperar de l'experiència.

Una altra anècdota que ara recordo és que el 1994 Neil Armstrong va deixar de signar autògrafs quan va saber que molts d'ells eren després subhastats.

 

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 195

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada SÀPIENS 195

Catalunya contra la Inquisició

Quan els catalans van dir 'no' al tribunal dels Reis Catòlics

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto