Món

Nixon i el cas 'Watergate'

Ens endinsem en l'escàndol que va fer caure el president dels Estats Units l'agost del 1974

Ernest Bascompte
19 de desembre de 2010
1 Una successió d'errors van convertir Richard Nixon en el primer president dels Estats Units que va dimitir
Richard Nixon durant el seu discurs per televisió el 29 d'abril de 1974 explicant la publicació de les transcripcions de les grabacions
Richard Nixon durant el seu discurs per televisió el 29 d'abril de 1974 explicant la publicació de les transcripcions de les grabacions Wikimedia Commons

Entre 1972 i 1974, una successió d'irregularitats, acusacions de suborn, judicis i destitucions van acabar amb la carrera política de Nixon. Però el president hauria pogut evitar aquest final si no hagués comès alguns errors incomprensibles.

"Ladies and gentlemen, the president of the United States". El tradicional anunci ha arribat puntual, tal com, amb llàgrimes als ulls, ha avançat el secretari de Premsa de la Casa Blanca, Ron Ziegler. Els rellotges de Washington marquen les 9 del vespre del 8 d'agost de 1974 quan Richard M. Nixon, 37è president dels Estats Units, anuncia als nord-americans i al món en general que renuncia al càrrec. És la primera vegada a la història, des del jurament de George Washington l'any 1789, que un president de la nació presenta la dimissió.

L'endemà al matí, Nixon escriu una nota curta adreçada al secretari d'Estat, Henry Kissinger: "Senyor secretari, des d'aquest moment, dimiteixo del càrrec de president dels Estats Units. Atentament, Richard Nixon". És l'exigència protocol·lària per certificar la seva mort política, que resultarà efectiva a les 12 del migdia. Després del discurs de comiat, Nixon puja a un helicòpter que el traslladarà a la base aèria d'Andrews per agafar l'Air Force One, l'avió presidencial amb el qual una vegada va volar a Moscou i Pequín, i que ara el portarà al seu exili de Califòrnia. Abans de perdre's a l'interior de l'helicòpter, Nixon obre els braços i, somrient, fa el senyal de la victòria. És l'última imatge com a president.

És el punt i final a l'escàndol 'Watergate', una immensa trama de corrupció política, espionatge, xantatge i abús de poder que ha durat més de dos anys. Entre el juny de 1972 i l'agost de 1974, l'opinió pública nord-americana ha viscut un malson diari. Primer, amb la insòlita notícia que cinc persones properes a l'equip de Nixon havien estat detingudes en plena nit a les oficines on el Partit Demòcrata preparava les imminents eleccions del mes de novembre. Després, amb la revelació que part dels diners recaptats per a la campanya per a la reelecció de Nixon havien estat destinats a finançar operacions d'espionatge polític a favor del president. I, finalment, amb el descobriment que el mateix Nixon utilitzava un sistema secret i il·legal per enregistrar totes les converses que tenien lloc al despatx oval de la Casa Blanca i que conservava en cintes magnetofòniques. Un escàndol darrere l'altre.

Les tres claus de la política de Nixon

Enemic de la premsa. Als 39 anys era vicepresident dels EUA, amb Eisenhower, però no va tenir mai gran rellevància entre l'opinió pública. Després de perdre les eleccions de 1960 davant Kennedy contra tot pronòstic, va ser derrotat també a les eleccions per a governador de Califòrnia. I de totes dues derrotes va culpar la premsa, per la qual se sentia perseguit.

Una ambició desmesurada, una força de voluntat i una tenacitat incomparables, una capacitat de treball sense límits i una memòria insòlita. Tot plegat el va fer renéixer de les seves cendres i li va fer guanyar, per fi, la presidència. Tot això sense oblidar el seu anticomunisme, una doctrina que no va abandonar mai des que va formar part del Comitè d'Activitats Antiamericanes i la seva "cacera de bruixes". A més, era un polític contradictori. Tan aviat ordenava arrasar des de l'aire el Vietnam, com admetia la derrota, per tornar després a intervenir militarment a Cambodja. Un home que hauria pogut estar incriminat per un grapat d'esdeveniments (defensa de les dictadures de l'Amèrica Llatina, la mort d'Allende o la massacre de My Lai) va haver de dimitir simplement per haver mentit.

 

Qui era 'gola profunda'?

La identitat de l'informador secret de Carl Bernstein i Bob Woodward, els periodistes del 'Post' que van seguir el cas, només és coneguda per ells i pel seu director, Ben Bradlee. Però hi ha hagut diverses hipòtesis. Des d'un principi, les sospites es van centrar en quatre persones: Alexander Haig, responsable del Gabinet de Nixon; Patrick Gray, el substitut de J. E. Hoover al capdavant de l'FBI; John Dean, exconseller de Nixon, i Dianne Sawyer, de l'equip de premsa de la Casa Blanca. Però al llarg dels anys no han faltat les opinions que dubten de l'existència de l'enigmàtica "Gola Profunda" i que ho atribueixen a una invenció de Woodward. D'altres opinen que eren diverses persones. L'any 1999 el diari 'Hartford Courant' reproduïa les declaracions d'un amic del fill de Bernstein, en què afirmava que aquest li havia dit que Mark Felt, de l'FBI, era "Gola Profunda". Felt ho va negar. L'última teoria sobre el personatge que va contribuir a la caiguda Nixon i que Bernstein i Woodward guanyessin el Pulitzer, la va oferir un professor de la Universitat d'Illinois, Bill Gaines. Sosté que fou Fred Fielding, un jurista de la Casa Blanca de l'època dels fets.

2 La policia va enxampar els espies de l'entorn del president al Comitè Nacional del Partit Demòcrata
L'edifici d'oficines Watergate, l'escenari de l'escàndol que va acabar amb la presidència de Richard Nixon
L'edifici d'oficines Watergate, l'escenari de l'escàndol que va acabar amb la presidència de Richard Nixon Wikimedia Commons

Tot va començar el 17 de juny de 1972. Aquella nit, el sergent de policia Paul Leeper va rebre un avís d'escassa rellevància quan patrullava amb el cotxe. Un vigilant nocturn de l'edifici d'oficines Watergate havia trobat cintes adhesives enganxades als panys d'algunes portes. Probablement res important. Leeper i els seus companys John Barrett i Carl Shoffler van pujar al 6è pis de l'edifici i van entrar als despatxos on estava instal·lat el Comitè Nacional del Partit Demòcrata, que preparava les properes eleccions presidencials. Hi havia arxivadors, armaris i calaixos oberts i regirats. De sobte, la silueta d'un home es va moure en la foscor. "Amb un revòlver a la mà i amb el cor bategant-me a cent per hora, li vaig ordenar que s'aixequés amb les mans al cap. Davant la meva sorpresa, es van aixecar de terra cinc paios d'uns 50 anys, vestits amb jaquetes, corbates i guants de cirurgià. Portaven un transceptor portàtil i un munt d'eines sofisticades", explicaria Leeper.

Barry Sussman, redactor en cap del 'The Washington Post', va enviar un periodista, Bob Woodward, a cobrir la notícia. L'endemà, el 'Post' va ser l'únic diari que va publicar els fets en portada. 'The New York Times' només va donar una petita nota en una pàgina interior. Cap altre mitjà no va parlar del tema.
 

La negació dels fets

Un dels cinc detinguts va resultar ser Frank Sturgis, un col·laborador habitual de la CIA; uns altres tres eren cubans de coneguda activitat anticastrista, i el cinquè era James McCord, cap de seguretat del Comitè de Reelecció del president Nixon. Ràpidament, la Casa Blanca, a través del secretari de Premsa, Ron Ziegler, va sortir al pas negant qualsevol relació amb els fets i qualificant-los de "robatori de tercera categoria". També va afegir que el detingut McCord no tenia connexió amb l'equip del president ni amb el personal de la Casa Blanca. Per la seva banda, el responsable de la campanya de reelecció de Richard Nixon, l'exfiscal general dels EUA, John Mitchell, també va negar qualsevol relació amb els fets. Uns dies més tard, el 22 de juny, Nixon va afirmar no tenir cap coneixement de l'assalt a les oficines del Partit Demòcrata. Mentrestant, de les declaracions dels detinguts s'havia pogut saber que dues persones havien dirigit l'operació del Watergate: l'exagent de la CIA Howard Hunt, i Gordon Liddy, exagent de l'FBI, els quals treballaven per a l'entorn de Nixon en temes de seguretat. Tots dos van passar també a disposició judicial. Aquest fou el primer gran error atribuïble a Nixon, si va ser ell qui va donar l'ordre d'assaltar el Watergate, o al seu equip d''apparàtxiks', que podria haver actuat pel seu compte. Amb set persones detingudes, l'opinió pública només havia començat a veure la petita punta de l'iceberg en què es convertiria l'encara anomenat, tímidament, cas 'Watergate'.

 

La recerca dels assaltants

El ritme trepidant amb què es van succeir els fets del Watergate va deixar alguns interrogants penjats en l'aire. Avui dia continua sense saber-se què buscaven els assaltants del quarter general del Partit Demòcrata. La resposta més generalitzada és que volien instal·lar-hi micròfons i apoderar-se de documents per tenir accés a informació relacionada amb la campanya electoral de George McGovern, però aquesta no sembla una tesi gaire sòlida. McGovern no era un rival seriós; ho certificaven les enquestes i ho van ratificar els resultats electorals, que van donar a Nixon una de les victòries més notòries de la història dels Estats Units.
 

Les connexions amb Cuba

A partir d'aquest punt, un munt d'interrogants sorgeixen per si sols: per què havia de córrer el risc que un dels assaltants fos un treballador de la campanya de reelecció de Nixon, podent-hi enviar un escamot de sicaris a sou? Coneixia Nixon l'operació i la identitat dels seus integrants abans que es portés a terme? O en va ser informat quan ja s'havia produït? Va ser fruit de la casualitat que tres dels assaltants fossin cubans anticastristes i un quart (Frank Sturgis) fos un agent de la CIA igualment amb un documentat historial relacionat amb Cuba?

3 L'escàndol del Watergate destapat pel 'The Washington Post' no va incidir en la reelecció del president
Ben Bradlee era el director del 'The Washington Post' quan van destapar l'escàndol del Watergate
Ben Bradlee era el director del 'The Washington Post' quan van destapar l'escàndol del Watergate Wikimedia Commons

L'1 d'agost, 'The Washington Post', que havia destinat dos periodistes a investigar el cas (Bob Woodward i Carl Bernstein), denunciava que un taló de 25.000 dòlars, aparentment girat des de la campanya de Nixon, apareixia en el compte d'un dels assaltants del Watergate. Seguint el fil, dies més tard el diari assegurava que John Mitchell, mentre actuava com a fiscal general, controlava un fons secret del Partit Republicà per finançar operacions en contra dels demòcrates.

La bomba final esclataria el 10 d'octubre amb la publicació, a les pàgines del 'Post', de la tesi establerta per l'FBI, segons la qual els fets del Watergate eren només una petita branca d'una gran campanya d'espionatge polític dirigida per funcionaris de la Casa Blanca. Aquesta afirmació faria despertar el rotatiu 'The New York Times', que fins aleshores s'havia mirat els fets des de lluny. Davant el protagonisme que començava a tenir el 'Post', el 'Times' va reaccionar contractant el periodista d'investigació Seymour M. Hersh, guanyador del Pulitzer l'any 1970. Les informacions de 'The New York Times' van adquirir una gran notorietat, però el cert és que el diari de Washington sempre va anar per davant en les investigacions sobre el cas.

I és que el 'Post' va comptar amb un informador enigmàtic i misteriós que coneixia els fets de molt a prop i que va guiar Woodward i Bernstein en les seves indagacions. La seva identitat mai no s'ha fet pública, i va quedar amagada sota un pseudònim que, en realitat, era el títol d'una pel·lícula pornogràfica famosa: "Gola Profunda".

Estranyament, però, la repercussió de l'escàndol no va tenir fins aleshores cap influència negativa per a Nixon, al qual, al novembre d'aquell any, els nord-americans van renovar la confiança en les eleccions. Anys més tard, el llavors director de 'The Washington Post', Ben Bradlee, amb referència a la victòria de Nixon, diria: "Quan va ser reelegit amb el 60% dels vots, escombrant en 49 estats, nosaltres ja portàvem uns quants mesos denunciant l'escàndol 'Watergate', però per una estranya raó que se'ns escapava, els americans no acabaven de comprar la història".
 

Els "dòbermans" de Nixon

Però la victòria de Nixon no va servir per diluir els efectes de l'escàndol. Al contrari. El responsable de la seva campanya per a la reelecció, l'exfiscal general John Mitchell, havia dimitit, i, al gener de 1973, els set implicats en l'assalt al Watergate eren condemnats per conspiració, robatori i intercepció il·legal de telèfons. Mentrestant, diversos noms de funcionaris saltaven a les primeres pàgines dels diaris, involucrats en els fets. Entre aquests, els assessors de Nixon H.R. Haldeman i John Ehrlichman –batejats com els 'dòbermans' pels demòcrates–, i també el del conseller presidencial John Dean.

Aquest va ser el segon gran error de Nixon. Kissinger havia suggerit al president sacrificar alguns dels col·laboradors i utilitzar-los com a esquers per a la premsa. Però la decisió va resultar un autèntic bumerang. Dean va amenaçar de fer públics uns documents requisats a Howard Hunt que confirmaven la implicació de la Casa Blanca i del president en els fets.

4 La Casa Blanca va permetre la revisió de les gravacions i es van demostrar les mentides de Nixon
Fotografia de Richard Nixon abandonant la Casa Blanca poc abans de fer efectiva la seva renúncia
Fotografia de Richard Nixon abandonant la Casa Blanca poc abans de fer efectiva la seva renúncia Wikimedia Commons

Enmig de l'escàndol, l'opinió pública assistia atònita a uns esdeveniments que es precipitaven, ja que el 40% dels nord-americans reconeixien que no sabien exactament en què consistia l'escàndol 'Watergate'. Pocs dies després, el Senat dels EUA va prendre part en l'assumpte i va començar les audiències televisades per a tot el país. El nou fiscal general, Elliot Richardson, va designar el demòcrata Archibald Cox com a investigador especial del Departament de Justícia per al cas. I el que semblava que no arribaria mai, finalment va arribar: el comitè d'investigació va citar a declarar Richard Nixon, tot i que el president s'hi va negar.
 

"Ricardet el Trampós"

"Però qui no s'hi va negar va ser Alexander Butterfield, exsecretari presidencial, que declararia que, des de l'any 1971, Nixon havia gravat totes les converses i les trucades telefòniques que s'havien produït al seu despatx. Es forjava la caiguda d'un president al qual tothom ja coneixia com "Tricky Dick" ("Ricardet el Trampós"). El comitè d'investigació va demanar les cintes al president, que s'hi va negar en rodó. El 29 d'agost, pocs dies després que Nixon fes una declaració d'innocència en una al·locució televisada, el jutge John Sirica va ordenar al president que lliurés les cintes al comitè. Portat per l'ira, Nixon va ordenar el 20 d'octubre al fiscal general, E. Richardson, que fes fora Cox de la investigació. Richardson va preferir dimitir abans que fer-ho. Llavors, el president va ordenar el mateix al segon fiscal, Ruckelshaus, que també va dimitir. Al tercer intent, Nixon va trobar Robert Bork, que va destituir Cox.

Unes setmanes abans, el vicepresident dels EUA, Spiro Agnew, s'havia vist obligat a dimitir del càrrec acusat d'haver rebut importants sumes de diners de sectors industrials i d'haver comès frau fiscal. Havia estat substituït per Gerald Ford. Era de bojos. Nixon cada vegada estava més sol i la seva situació ja començava a semblar desesperada. Incapaç de seguir donant més negatives al jutge Sirica, però emparant-se en privilegis executius i en la seguretat de l'Estat, el president no va lliurar les gravacions al Senat, però el 30 d'abril de 1974 va enviar a la cambra més de 1.200 pàgines de transcripcions de les cintes. El comitè va denunciar que havien estat suprimits més de 18 minuts de les transcripcions.

El 24 de juliol el Tribunal Suprem va decretar que Nixon havia de lliurar les gravacions. Tres dies després, el Comitè Judicial de la cambra aprovava el primer dels tres articles per iniciar l''impeachment', el procés de destitució del president, per obstrucció a la justícia. En les 48 hores següents, la cambra aprovaria els articles restants per processar Richard Nixon. Així, la Casa Blanca, per fi, va permetre la revisió de les cintes. I en una d'aquestes cintes es podia escoltar com Nixon ordenava a Haldeman que paralitzés, com fos, la investigació del cas. Nixon havia mentit. Cas tancat. Les cintes havien enterrat el 'Watergate' i havien obligat Nixon a dimitir. En el seu discurs del 8 d'agost de 1974 va reconèixer "haver comès un error". Fins a la seva mort, el 1994, va repetir més d'un cop aquesta frase. Però mai no va aclarir a quin error es referia. Quan Gerald Ford va substituir Nixon a la Casa Blanca, ho va fer dient: "El malson s'ha acabat. Aquí qui mana és el poble...". I no s'equivocava. Poc temps després, Ford indultaria Nixon de tots els càrrecs que se li imputaven. I els nord-americans li ho van fer pagar negant-li el vot a favor del demòcrata Jimmy Carter.

Carta de la renúncia de Richard Nixon el 9 d'agost de 1974

Subscriu-t'hi

Portada del número 199 del SÀPIENS (octubre 2018)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 199 del SÀPIENS (octubre 2018)

Pompeu Fabra, l'home del tramvia

La vida del pare del català modern té diverses facetes desconegudes. L'homenatgem quan es compleixen 150 anys del seu naixement

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto