"Cap home que vulgui ser pres per un anglès haurà de tenir barba per sobre de la boca; és a dir, que no tindrà pèls per sobre del llavi superior." Així de rotund es mostrava Enric VI pel que fa al pèl facial masculí. Així, el 1447, el monarca anglès va signar un decret pel qual es prohibien els bigotis i que obligava els homes a afaitar-se'l almenys una vegada cada 15 dies.

Els impostos sobre les barbes: d'Enric VIII a Pere I el Gran
Va ser un altre monarca britànic, i precisament un de barbut, qui va decidir gravar les barbes. El 1535, Enric VIII va decretar una llei que obligava els homes a tributar per les seves barbes. Més endavant, en un intent d'europeïtzar la societat russa, Pere I el Gran va instaurar un impost progressiu sobre les barbes: els nobles, senyors i comerciants de la que llavors era la capital, Sant Petersburg, havien de pagar cent rubles l'any; els artesans i servents de la noblesa, 60 rubles, i els residents de l'antiga capital, Moscou, 30 rubles. Qui pagava l'impost rebia una mena de moneda de coure que indicava que havia complert amb la llei.

Aquesta beguda tan popular ha estat prohibida diverses vegades i a diferents llocs al llarg de la història. A Europa, una de les històries més comentades és el suposat experiment que va fer el rei Gustau III de Suècia per demostrar els perjudicis que el cafè podia tenir en les persones. El monarca va decidir commutar la pena de mort a dos bessons a canvi que un begués cafè cada dia i que l'altre begués te en igual quantitat, pensant que moriria abans el primer. Per a disgust de Gustau, el primer a morir va ser ell mateix, seguit del bevedor de te. La veracitat de l'anècdota ha estat qüestionada, però no les prohibicions que van tenir lloc a la Meca i a Turquia.

El 1511, a la ciutat de l'Aràbia Saudita, el governador Khair Beg va decidir prohibir el cafè després d'observar un grup d'homes bevent-ne en una mesquita. Per a la seva sorpresa, qui en consumia podia quedar-se tota la nit despert resant. Després de reunir un grup d'experts perquè li expliquessin les vileses de la beguda, en va prohibir el consum.

Una mica més a l'oest, Murat IV, sultà de l'imperi Otomà entre 1623 i 1640, en va prohibir l'ús, juntament amb el tabac i l'alcohol. La història diu que recorria els carrers vestit de civil per trobar els infractors de la norma, a qui decapitava amb les seves pròpies mans.

La prohibició de certs llibres ha estat un clàssic –i encara ho és– dels règims dictatorials. La crema de llibres a l'Alemanya nazi s'explica quan les visites guiades inclouen una parada a la plaça de l'Òpera de Berlín. Aquest és només un exemple, però nosaltres ens fixarem en dues llistes de publicacions prohibides, de la Inquisició i el Vaticà. L'‘Index Librorum Prohibitorum' incloïa el llistat de publicacions catalogades de pernicioses per a la fe per l'Església catòlica. Iniciada amb el papa Pius V el 1571, n'hi va haver diverses edicions, l'última de les quals el 1948.

Per la seva banda, la Inquisició va crear l'‘Index Librorum Prohibitorum et Derogatorum', una relació de llibres vetats pel Tribunal del Sant Ofici als territoris de la monarquia hispànica, entre els quals hi havia el 'Lazarillo de Tormes' i l'antologia de poesia castellana ‘Cancionero general'.

No és que es prohibís com a tal, però sí que se'n van prohibir diverses manifestacions, com el Carnestoltes a casa nostra per part del règim franquista. Al llarg de la història hi ha hagut mandataris que no han portat amb esportivitat el fet que els caricaturitzessin, com Napoleó, que va ser el protagonista de nombroses representacions satíriques a la Gran Bretanya.

També a França, els caricaturistes Charles Philipon i Honoré Daumier van ser objecte de persecució després de representar el rei Lluís Felip I metamorfosat en pera.

Com el cafè, ha estat prohibit a diversos llocs i en diversos moments al llarg de la història. La prohibició més emblemàtica és la dels Estats Units, on la cerca "Prohibition" retorna, sobretot, continguts relacionats amb l'alcohol. També són remarcables els efectes contraris que va tenir aquesta privació, ja que, entre altres coses, va crear una enorme demanda d'alcohol i va ser objecte de disputa entre gàngsters llegendaris com Al Capone o Bugs Moran.

La nostra llengua ha estat motiu de persecució al llarg de la historia, com es pot veure en aquesta línia del temps dels greuges del català. Va ser l'obsessió dels diferents règims dictatorials, com el de Primo de Rivera i, en especial, el de Franco.

Només faltaria que haguessin estat prohibides, però les incloem com a categoria perquè han estat, i encara són, motiu d'exclusions diverses. Podem dir que les prohibicions femenines han afectat els diferents àmbits de la vida: la roba (el burquini n'és només un exemple), la religió, l'educació, el menjar, el plaer, la diversió, la política. Aquest aspecte és el que més ha transcendit, potser per la infatigable lluita de les sufragistes per legalitzar el vot femení.

Com les dones, els indis no és que hagin estat prohibits (de nou, ‘només faltaria'), però són un exemple de la persecució de què han estat objecte moltes minories. La convicció a Austràlia que eren un grup de població inferior els va excloure fins a la dècada dels 50 de l'educació oficial. Als Estats Units, els nadius americans no van ser ciutadans legals dels EUA fins al 2 de juny de 1924, quan el Congrés va atorgar la ciutadania a tots els nadius americans nascuts al país.

En la llista de llocs prohibits crida l'atenció el fet que alguns són illes i en els casos que explicarem les restriccions són per una bona causa. La primera és Surtsey, una petita illa islandesa d'origen volcànic declarada Patrimoni de la Humanitat. El seu ecosistema la converteix en un lloc únic que està reservat únicament a l'observació científica. 

Al Brasil, l'Ilha da Queimada Grande, està exclosa de visites per llei per l'elevada presència de serps, entre els quals hi ha un escurçó que es considera una de les serps més verinoses del món.

El tercer exemple és l'illa Gruinard, a Escòcia, que va ser utilitzada pel govern britànic per fer tests amb armes biològiques. Un d'aquests experiments va contaminar la zona d'àntrax. Tot i que l'illa va ser declarada un lloc segur el 1990, ningú no ha gosat establir-s'hi; el seu malnom n'explica la causa: l'illa Anthrax.

Crustacis, porcs, esquirols, ous, insectes, humans... La llista de menges i begudes prohibides per motius religiosos és ben extensa. El judaisme i l'islam exclouen tot allò que no és caixer o halal, respectivament. Comparteixen animals, com els óssos, els amfibis, els esquirols o els ratpenats. Pel que fa als vegetals, a la religió yazidista la lletuga i els garrofons són tabú, i els jainistes s'abstenen de consumir carn i verdures d'arrel, com pastanagues, patates o raves.

Avui dia encara hi ha lleis que per la seva absurditat o anacronisme ens han cridat l'atenció. Al Regne Unit és il·legal entrar al Parlament amb armadura, i durant molts anys també ho va ser el fet de morir-s'hi. Al Japó, un germà gran pot demanar oficialment al seu germà petit que li cedeixi la mà de la seva parella; a més, estan obligats a entendre's. A Alemanya el coixí està considerat una arma, així és que es poden presentar càrrecs contra tothom qui participi en una guerra de coixins. I, per acabar, un antònim de les prohibicions: a la ciutat de York és permès matar un escocès armat amb arc i fletxes.