L'obesitat d'aquest rei era tan extrema que li impossibilitava caminar, muntar a cavall o empunyar una espasa. Segons les cròniques, el monarca va arribar a pesar uns 240 kg, un fet que encara es veia més agreujat per l'escassetat alimentària que es vivia en aquella època. La seva condició física va ser motiu de burles per part de la societat i els seus detractors, fins a tal punt que va perdre el tron a causa de la seva incapacitat per valdre's per si mateix. Per recuperar la corona, Sanç es va sotmetre a un esgarrifós mètode d'aprimament en el qual un metge va cosir la seva boca deixant únicament un petit forat per ingerir líquids. Durant 40 dies, Sanç es va nodrir amb unes estranyes infusions, i finalment va aconseguir reduir a la meitat el seu pes corporal i recuperar la mobilitat.

El malnom de Ferran IV prové d'una llegenda sobre el motiu de la seva mort. Mentre anava de camí a Alcaudete (Jaén), es va topar amb els germans Carvajal, dos presos acusats d'assassinat. Ferran IV, que no volia perdre temps en el seu viatge, va decidir sentenciar-los a mort i, aquests, que es declaraven innocents, van demanar una citació a termini -un ‘emplazamiento', en castellà-, per presentar-se a la justícia divina en un termini de 30 dies i van amenaçar de mort al rei si no complia la proposta. Ferran IV, que va fer cas omís de l'amenaça i va decidir executar els germans, va caure malalt i va morir exactament 30 dies després de la mort dels Carvajal. A partir d'aquest fet, se'l va començar a anomenar ‘el Emplazado'.

El Justicier per als seus partidaris i el Cruel per als seus detractors. El sobrenom d'aquest monarca ha generat una gran controvèrsia al llarg dels anys, ja que varia segons la font de cada crònica. Anomenat ‘el Cruel' pel seu regnat, que va estar marcat per guerres i dures disputes contra grans personalitats de la noblesa i, fins i tot, part de la seva família. De fet, Pere I va morir en un duel contra el seu germà Enric de Trastàmara, que es va convertir en el nou rei sota el malnom d'‘el Fratricida'. Tot i això, uns anys més tard alguns dels seus descendents van voler netejar la imatge que es tenia de Pere I: Isabel la Catòlica va censurar el malnom ‘el Cruel' i Felip II va reivindicar l'apel•latiu ‘el Just' per referir-se al seu avantpassat.

Enric IV va ser titllat d'impotent pels seus detractors, que buscaven un motiu per debilitar la seva imatge. Se l'acusava de no haver consumat cap dels seus dos matrimonis i, també, d'homosexual i d'haver instigat les relacions extramatrimonials de la seva segona esposa, Joana de Portugal. De fet, es deia que Joana, la seva única filla i hereva de la corona, era fruit d'un ‘affaire' entre la seva segona muller i el seu preferit, Beltrán de la Cueva. Per aquest motiu, es va considerar la princesa Joana com a il·legítima i la van començar a anomenar ‘la Beltraneja'.

Quatre segles després, el metge Gregorio Marañón va trobar una explicació científica a la impotència del rei: el monarca patia displàsia eunucoide o bé els efectes associats a un tumor de la hipòfisi. De fet, tal va ser l'interès que la disfunció reial va provocar en el científic que en va publicar un assaig.

El descriuen com un jove de faccions agraciades, físic proporcionat, àgil, fort i aficionat als esports. Va heretar abundants títols nobiliaris (duc de Borgonya, Luxemburg, Brabant i Limburg i comte de Flandes, Habsburg, Tirol, Holanda, Zelanda, Hainaut i Artois) i es va convertir en rei de Castella arran del seu matrimoni amb Joana la Boja. Qui el va ‘batejar' amb el sobrenom d'‘el Bell' (el Hermoso en castellà) va ser el rei Lluís XII de França en el moment que Felip i Joana viatjaven a Espanya per ser coronats. Els prínceps es van aturar a la ciutat francesa de Blois, i allà, quan el rei francès va veure Felip, va exclamar: "Ves per on, un bell príncep!".

La filla dels Reis Catòlics és una de les personalitats més cèlebres de la monarquia espanyola i una de les que més curiositat ha despertat al llarg de la història. Fruit de les estratègiques negociacions matrimonials de Ferran el Catòlic, Joana es va casar amb Felip el Bell, de qui es va enamorar apassionadament. Aquest enamorament, considerat com obsessiu, és el que va provocar la suposada bogeria de Joana, que es va anar agreujant a causa de les nombroses infidelitats de Felip. Però el detonant va ser la sobtada mort del seu estimat, que va suposar un xoc emocional molt dur per a la reina. A causa d'aquest desequilibri psicològic, Ferran el Catòlic va decidir tancar-la a Tordesillas, on va viure empresonada 46 anys de la seva vida, fins al moment de la seva mort.

Les cròniques descriuen Felip IV com un rei amb una mandíbula eminent i amb un llavi inferior caigut i més gros que el superior. La peculiar forma del seu rostre va provocar que se'l conegués com ‘el Pasmado', ja que per la seva expressió facial semblava que estigués sempre bocabadat. La realitat, però, és que va ser un rei culte i un gran amant de l'art, motiu pel qual Diego Velázquez es va convertir en el seu pintor de cambra i va pintar nombrosos retrats que il·lustren la seva vida i el seu regnat.

Carles II va ser un rei de mal aspecte, amb una personalitat influenciable i malaltís, que s'atribueix al fet d'haver nascut com a conseqüència de successius matrimonis endogàmics en la dinastia dels Àustries. A més, era estèril, un fet inacceptable per als homes de l'època, i més si es tractava d'un rei. Era tan gran la seva desgràcia que arreu del territori se'l va conèixer com ‘l'embruixat', ja que es creia que havia estat maleït per un acte de bruixeria. Per intentar curar les seves patologies i per superar les dificultats per engendrar, es va veure sotmès a una gran quantitat de pocions, beuratges, pràctiques d'exorcisme i mètodes d'allò més rocambolescos que van acabar debilitant encara més la seva salut.

Josep Bonaparte no era castellà, però es va convertir en rei d'Espanya després de la invasió de les tropes del seu germà, Napoleó Bonaparte. Tot i que el seu regnat va durar només cinc anys, el monarca no va aconseguir una bona acceptació per part del poble, que per desprestigiar el seu regnat el va començar a anomenar Pepe Botella, per la seva suposada afició a la beguda. Tot i que en realitat el germà de l'emperador francès no acostumava a consumir alcohol, sí que va aprovar una normativa per abaixar els impostos de les begudes alcohòliques i ampliar els seus horaris de venda. Probablement, arran d'aquestes mesures es va començar a escampar el rumor sobre el seu hipotètic alcoholisme.

Ferran VII va tornar a Espanya un cop acabada la guerra del Francès, que va acabar l'any 1814 amb la derrota de les tropes napoleòniques. Des de l'exili, Ferran VII era vist com un salvador i fins i tot es va convertir en una figura patriòtica. Per aquest motiu se'l coneix com ‘el Desitjat', ja que el poble el va rebre amb un gran entusiasme durant el seu retorn. Però aquesta simpatia es va anar dissipant per culpa de la seva crueltat, les seves polítiques absolutistes i la persecució als liberals, que van acabar desprestigiant la seva imatge. Per aquest motiu, també se'l coneix com el rei ‘Felón'.

Macrosomia genital
De Ferran VII també van córrer rumors sobre una hipotètica infertilitat, ja que dos dels seus matrimonis no van tenir descendència. El cert és que el monarca patia macrosomia genital, és a dir, que les dimensions del seu membre viril eren molt superiors a la mitjana, una malaltia que era fruit del costum borbònic de casar-se amb membres de la mateixa família. De fet, tres de les quatre vegades que es va casar ho va fer amb cosines seves: Maria Antònia de Nàpols, Maria Isabel de Bragança i Maria Cristina de les Dues Sicílies.