La imatge d'Alexandre el Gran llegint un rotlle de papir, en un descans de la seva campanya per l’Orient Mitjà, seria excessivament romàntica, però cal tenir present que el seu mentor havia estat Aristòtil. I tot i que és cert que aquest no va posar per escrit els seus tractats filosòfics fins anys després, no ho és menys que a la 'Política' hi apareixen alguns dels consells i principis que van encoratjar Alexandre a conquerir Pèrsia, com ara que fos “un líder per als grecs i un dèspota per als bàrbars; tingues cura dels primers com a amics i familiars, i fes front als altres com a animals o plantes”. 

Les gestes asiàtiques d'Alexandre el Gran van inspirar un altre general, tres segles després: Juli Cèsar. El futur 'imperator' romà va perseguir tota la seva vida imitar la grandesa d’Alexandre, que coneixia gràcies a la crònica que n’havia escrit Cal·lístenes d’Olint, “l’historiador de campanya” de la conquesta de l’Imperi aquemènida. La seva 'Práxeis Alexándrou' ('Relat de la campanya d’Alexandre') és la base de totes les biografies del macedoni fetes en època romana. 

Octavi August, el successor de Cèsar, aspirava a una grandesa mítica, la dels herois homèrics. Per això va encomanar a Virgili que escrivís la història èpica dels orígens de Roma —i que, de passada, els lligués amb els orígens de la seva família: la gens Iulia. Vet aquí l’'Eneida', la història d’un supervivent de Troia, Enees, que després de mil peripècies funda la ciutat que dóna lloc a una nova estirp d’homes: la “raça romana”. 

És sobrer assenyalar que el llibre més llegit per reis, governants i polítics del món occidental, a partir del s. VIII, va ser la Bíblia. I en bona mesura ho devem a Carlemany, que va propiciar un renaixement cultural que va incloure la creació d’un nou tipus de lletra per facilitar la lectura i un currículum educatiu. L’ideòleg de les reformes va ser Alcuí de York, autor del 'Capitularium de villis', un recull de regles, observances i càstigs que autor i emperador van debatre llargament a Aquisgrà. 

Elionor d’Aquitània va ser mecenes de trobadors com Arnaut Guilhem de Marsan o de Bernat de Ventadorn. La qui fou reina de França i Anglaterra era una lectora voraç i va transmetre a la seva filla, Maria de Xampanya, el valor del mecenatge. Va ser així que Chrétien de Troyes va poder crear el cicle artúric: 'Lancelot, el cavaller de la carreta'; 'Perceval o el conte del Graal'; 'Yvain, el cavaller del lleó'… 

Un altre rei obsedit per la lectura va ser Pere III el Cerimoniós, conegut també per les obres que va manar escriure, a la manera de Carlemany (les 'Ordinacions' o la 'Crònica'), però obsessionat, com Cèsar, per imitar la grandesa d’un avantpassat: la que Jaume I relatà al seu 'Llibre dels feits'. 

Dels pares fundadors dels Estats Units, Benjamin Franklin era, de llarg, el més llegit de tots, malgrat ser pràcticament autodidacte, i va aficionar-se a la lectura amb les 'Vides' de Plutarc. 

La passió per la lectura de Napoleó Bonaparte ha estat objecte de diverses tesis. L’emperador cors no només llegia assíduament, sinó que necessitava tenir els llibres a l’abast. Sempre. En qualsevol campanya es feia portar un miler de volums. A Egipte, entre d’altres, va endur-se els 'Assaigs' de sir Francis Bacon, volum que encara conservava quan era a l’illa de Santa Helena. 

Un altre lector voraç va ser Abraham Lincoln, però més enllà de la Bíblia, es fa difícil triar un llibre que el marqués. Sens dubte va fer-ho la novel·la antiesclavista 'La cabana de l’oncle Tom', de Harriet B. Stowe, a la qual sembla que li va dir, en ser-li presentada: “Així vostè és l’autora del llibre que ha desencadenat aquesta guerra?”. 

La 'Ilíada' i l’'Odissea' figuren en la llista d’obres més llegides per personatges de tots els temps, però valgui anomenar la lectura que va canviar la història de Heinrich Schliemann per sempre. L’empresari alemany es va obsessionar a trobar les ciutats homèriques en una època en què tothom les considerava fictícies. Llegint detingudament els versos d’Homer es va convèncer que Troia era al turó de Hisarlik. 

Un dels polítics més influents de la centúria, el britànic Winston Churchill, era també un lector insaciable. Sembla que en tenia la culpa una de les novel·les que més van impactar-lo de jove: 'La màquina del temps', d’H.G. Wells, de què va dir que “és meravellós: me l’enduria al Purgatori”. 

Per Adolf Hitler, en canvi, no hi havia millor llibre que el que havia escrit l’enginyer Henry Ford, 'The International Jew', publicat el 1920 amb el subtítol: “El primer problema del món”. Es tracta de l’obra que va establir les bases de l’antisemitisme contemporani. 

Malgrat la fama de frívola que va acompanyar-la tota la vida, Marilyn Monroe va viure envoltada de literatura: es va casar amb un escriptor (Arthur Miller), però va demostrar que també recitava. En concret tenia predilecció per 'Fulles d’herba', de Walt Whitman, que llegia en veu alta perquè, segons el seu biògraf, “el ritme llarg dels versos lliures l’assossegava i l’estimulava al mateix temps”.