Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, o, dit d’una manera més fàcil, Xavier Cugat, va néixer el 1900 a Girona en el si d’una família republicana que només quatre anys després va emigrar a Cuba.  

A l’illa caribenya, el petit Xavier de seguida va mostrar una aptitud precoç per a la música i als nou anys ja formava part d’un trio que musicava les pel·lícules mudes que s’exhibien al Teatre Payret, obra, per cert, d’un altre català establert a l’Havana. Als 11 anys, Cugat va passar a ser el violinista principal de l’Orquestra Simfònica del Teatre Nacional de Cuba. 

El 1915, el jove Cugat va desembarcar a Nova York tot cercant d’assolir el somni de triomfar al Carnegie Hall. Pau Casals, Enric Granados, Maria Gay, Ignacy Paderewski i Fritz Kreisler eren només alguns dels genis musicals que deambulaven en aquell moment pels carrers de Manhattan. Cugat convivia amb tots ells, i gràcies a la intervenció del cantautor italià Enrico Caruso, amb qui havia coincidit a Cuba, va aconseguir l’oportunitat d’actuar al temple de la música novaiorquesa. 

La gran decepció
Amb aquell concert, el jove no va assolir, però, el seu objectiu de ser reconegut pels crítics com un gran violinista. Va ser aleshores quan Cugat va decidir viatjar a Europa per mirar de perfeccionar el seu art. Però la seva segona actuació al Carnegie Hall uns anys més tard tampoc no li va guanyar els honors desitjats. Decebut, va decidir canviar el camí de la seva vida. 

A instàncies d’Ignasi Abadal, un empresari català de Nova York, Cugat va embarcar cap a Califòrnia amb la idea de vendre-hi antiguitats espanyoles. El seu treball com a agent d’Abadal a Los Angeles el va posar en contacte amb membres importants de la comunitat artística de la ciutat. Aquests contactes el van conduir a un últim intent de consolidar-se com a músic clàssic a Los Angeles Philharmonic mentre triomfava com a caricaturista al rotatiu 'Los Angeles Times'.

La seva banda, Xavier Cugat and his Gigolos (els Gigolos eren els ballarins professionals que es tenien a la sala per ensenyar a les americanes els passos caribenys) es va convertir ràpidament en la sensació del moment. Nit rere nit, el Cocoanut Grove, club situat a l’Ambassador Hotel (el lloc on un anys més tard va ser assassinat Robert Kennedy) s’omplia de gom a gom per veure actuar la banda.

Entre el clients habituals hi havia personalitats com Louis B. Mayer, Charlie Chaplin, Douglas Fairbanks, Mary Pickford, Howard Hughes, Clara Bow i Joan Crawford. Aviat va començar a rebre moltes ofertes cinematogràfiques tant per a papers al davant de la càmera com al darrere, com a director musical. 

Entre el 1934 i el 1950, en plena febre de les big bands i també en plena Gran Depressió, la seva feina a l’Starlight Room del luxós Hotel Waldorf Astoria de Nova York —que disposa entre els seus nombrosos encants de grans murals fets per Josep Maria Sert—, proporcionava a Cugat ingressos de fins a 7.000 dòlars setmanals. Sense comptar els contractes discogràfics i les freqüents actuacions en la ràdio, en programes com 'Camel Caravan' o 'The Ed Sullivan Show', el programa televisiu més emblemàtic dels EUA i que va presentar per primer cop als americans figures com Elvis i The Beatles.

El 1941, el sindicat dels músics i compositors dels Estats Units, ansiós de cobrar de les emissores radiofòniques drets d’autor més alts, va prohibir que accedissin a la totalitat de les cançons del seu catàleg. Però gran part de la música tocada per Cugat, escrita generalment per llatinoamericans, no figurava en aquest corpus. Músics com Glenn Miller, Woody Herman i Benny Goodman es van quedar a la banqueta i Cugat va poder actuar a camp obert, obtenint d’aquesta manera encara més renom entre el gran públic.

La seva imatge de faldiller ha contribuït a subestimar les contribucions de Cugat a la música contemporània nord-americana, però va ser gràcies a ell que les formes musicals del Carib i l’Amèrica Llatina van entrar a formar part de la consciència del gran públic nord-americà

En una de les seves imatges més populars, Xavier Cugat subjecta un gos Chihuahua entre els braços mentre dirigeix l’orquestra. Això ho va aprofitar Woody Allen a la pel·lícula ‘Dies de ràdio’, en què apareix també un director amb un gos, en clara al·lusió al músic català. De fet, les melodies de Cugat són habituals en els films del director novaiorquès.