Va ser una icona vivent, el gran representant del pop-art, un artista que impregnà les retines de mitja humanitat occidental amb serigrafies llampants en les quals immortalitzà la sopa Campbell's (1962), el símbol del dòlar (1961 i 1981) o diferents celebritats. Warhol, que morí avui fa 30 anys en un hospital de Nova York, s'obrí el camí cap a la fama als anys 50 amb uns dibuixos de tinta d'aparença esborrallada. La fama, sí, d'ell és precisament aquella icònica frase -qui no la recorda!- sobre els 15 minuts de notorietat: "En el futur tothom serà famós durant 15 minuts". I hi ha una versió més llarga: "En el futur tothom serà famós durant 15 minuts i tothom hauria de tenir dret a 15 minuts de glòria". Sigui quina sigui, el cert és que aquesta sentència -sí, n'hi podem dir perquè amb el temps adquirí una dimensió filosòfica i, per als ateus, teològica- resumeix la seva obra i les seves obsessions.



Warhol estava fascinat amb la mort, amb la popularitat de les celebritats i amb la qualitat efímera de la vida. Ho representa a la perfecció el díptic ‘Marilyn', que allotja la londinenca i imprescindible Tate Modern, una serigrafia formada de dues parts, en la segona de les quals la imatge de l'actriu -una altra icona vivent- es va difuminant. Va ser la manera amb què Warhol representà la sobreexposició als mitjans i el fet que la vida i el llegat de ‘la Monroe' s'anaven esvaint. Era l'essència del degradat. De fet, en el seu testament deixà escrit que es creés una fundació per al desenvolupament de les arts visuals, per mantenir viu d'alguna manera, el seu esperit i la seva obra, i evitar, així, el destí que la vida havia reservat a Marilyn. El díptic és de 1962, el mateix any en què l'actriu abandonà, als 36 anys, el món dels mortals.




Però Marilyn no fou l'única celebritat que Warhol elevà a la categoria de serigrafia icònica. Elvis, Mao, Grace Kelly -quan ja era princesa de Mònaco-, Liz Taylor o Farrah Fawcett, l'àngel de Charlie, també foren immortalitzats per l'artista.



Hi ha qui diu, per les característiques i la personalitat del personatge, que Warhol tingué una mort "banal". S'esvaí mentre es recuperava d'una operació de vesícula biliar en un hospital de Nova York un 22 de febrer de 1987. Havia nascut a Pittsburgh (Pennsilvània) el 1928, i us deixem a vosaltres que feu la resta per saber a quina edat morí. Ja havia acumulat més de 15 minuts de fama i tenia una cançó, però no li havia agradat. El 1971, David Bowie -un altre mite vivent- havia publicat ‘Hunky Dory', un àlbum en què el futur Ziggy Stardust retia tribut als artistes que l'havien influenciat: Lou Reed, Bob Dylan i, sí, Andy Warhol, que era, també, el nom de la peça. Explica ‘Rolling Stone' que Warhol sortí de la sala en què Bowie l'hi estava interpretant. El músic de Londres es desanimà -comprensible-, però no només no deixà de tocar el tema, sinó que el 1996 féu el paper de Warhol a la pel·lícula ‘Basquiat', de Julian Schnabel. Però llavors, el rei del pop-art ja feia 9 anys que era mort. La parca, per cert, ja l'havia acaronat el 1968, quan Valerie Solanas li disparà, un fet que afectà la seva vida i enfosquí les seves obres.

Ens deixem coses, com la Velvet Underground, el grup de Lou Reed -això va de llegendes vivents- del qual Warhol se'n féu el representant. O The Factory, el seu estudi, que es convertí en un punt de trobada d'intel·lectuals, escriptors, bohemis i artistes del moment. Però ho hem de deixar. Això sí, amb un 'llarga vida al pop-art'.