Emperador d'Occident, rei dels francs i dels llombards, protector de l'Església, impulsor del ressorgiment de la cultura i les arts llatines, considerat el creador de les monarquies francesa i alemanya i també el pare d'Europa, la figura de Carles I, Carlemany per a la posteritat, ha sovintejat en el món de les llegendes i ocupa un lloc central en la història dels segles VIII i IX.

El 25 de desembre del 800, a Roma, mentre Carlemany, sobirà dels francs i dels llombards, orava agenollat davant l'altar major de l'església de Sant Pere durant la missa de Nadal, el papa Lleó III va posar-li una corona al cap sense avís previ i va saludar-lo com a emperador i august. Tal acció, interpretada com una restauració amb aspecte cristià de l'antic estat dels cèsars romans, havia de causar una forta controvèrsia.

El primer biògraf de Carlemany i contemporani seu, Eginard, va comentar que el rei ignorava les intencions del pontífex i que no desitjava el títol imperial, afirmacions que avui són qüestionades. Li agradés o no la dignitat, el cert era que representava el cim per a algú que en néixer no pertanyia a una estirp reial.

Una nova dinastia
No se sap del cert la data i el lloc de naixement de Carlemany. Herstal, prop de Lieja, és la ciutat on habitualment s'ha situat el seu bressol, però també Aquisgrà i altres indrets s'han assenyalat com a ubicacions de naixement del futur emperador, fet que hauria esdevingut el 742, el 747 o el 748. La seva infància i joventut són encara més desconegudes en un període en què es van viure canvis profunds al regne dels francs.

El seu avi, Carles Martell, que havia frenat l'expansió mahometana a l'Occident europeu en derrotar el 732, a Tours, l'exèrcit musulmà, era majordom de palau, una mena de primer ministre que tenia cura de tots els afers que afectaven la casa del rei. I és que el pes polític d'aquest tipus de majordoms havia augmentat en les dècades anteriors, tant com havia minvat el dels monarques, i eren prou influents per transferir les seves funcions als seus hereus. Això és el que va passar el 741 en morir Carles Martell i ser succeït pel seu fill Pipí, que seria anomenat el Breu per la seva baixa estatura.

Deu anys després, Pipí va enviar cartes al papa de Roma, Zacaries I, en les quals preguntava si el títol de rei pertanyia a aquell que exercia el poder o a aquell que tingués llinatge reial. La resposta papal fou que el poder reial s'havia d'acompanyar dels atributs regis, resposta que a Pipí li va valer per destronar el darrer sobirà merovingi, Khilderic III, tan irrellevant com els seus immediats predecessors, i proclamar-se rei.

Amb aquest cop d'estat es va crear la dinastia carolíngia, el nom de la qual prové de Carles Martell, i es van encetar els seus vincles amb l'Església. D'acord amb el dret successori franc, que preveia repartir territoris entre diferents hereus, al fill de Pipí, Carlemany, aleshores un nen, li pertocaria part d'una monarquia que abastaria Nèustria (nord-oest de França), Austràsia (est de França, oest d'Alemanya, Bèlgica i Països Baixos), Borgonya, Alvèrnia, Aquitània, Septimània i Provença.

Quan va morir Pipí el Breu el 768, Carlemany va heretar les regions exteriors i occidentals del regne, que vorejaven el mar, i el seu germà petit, Carloman, va rebre les interiors i orientals, que limitaven amb Itàlia. El repartiment no va satisfer els germans, que van intrigar l'un contra l'altre.

El moment crític de la seva relació va arribar el 770, quan Carlemany va signar un tractat amb el ducat de Baviera i es va casar amb una filla del rei dels llombards, que dominaven el nord d'Itàlia, amb la finalitat d'envoltar Carloman amb aliats seus. Tanmateix, la sobtada mort de Carloman, el 771, va evitar un conflicte obert i permeté restablir la unitat territorial del regne franc.

Però el conflicte va esclatar per una altra banda. Carlemany va repudiar la seva esposa llombarda al cap d'un any de les noces alhora que els llombards amenaçaven les terres del papat, terres que Pipí el Breu havia conquerit i lliurat als pontífexs romans el 752. La invasió llombarda dels joves estats de l'Església el 772 obligà el papa Adrià I a demanar ajut a Carlemany, cristià devot i que ostentava el títol, heretat del seu pare, de protector de Roma.

El rei franc travessà els Alps el 773 i assetjà i vencé els llombards a Pavia el 774, tot convertint-se nominalment en el seu sobirà. L'Església va recuperar els seus béns i va afermar el seu lligam amb Carlemany, ara el senyor més poderós d'Itàlia.

L'ofici de la guerra
Aquesta campanya italiana, però, no va ser la primera de Carlemany. El 772 havia iniciat l'expansió del seu reialme en dirigir-se vers Saxònia, el territori que li seria més hostil i que trigaria més de trenta anys a sotmetre i a convertir al cristianisme. El rei va haver d'emprendre una vintena d'expedicions militars i aplicar mètodes expeditius com execucions, deportacions i conversions forçoses en massa per abatre definitivament, el 804, la resistència dels saxons. En els entremitjos, va eixamplar les fronteres franques en altres punts.

Tanta activitat bèl·lica no era estranya en el món dels primers carolingis, educats per a la guerra i convençuts que el seu ús els atorgava dret a la sobirania. En el segle que transcorre des que Carles Martell va accedir al govern fins a la mort del seu nét (714-814), només va haver-hi set anys de pau. Un estiu sense guerra es considerava un temps malbaratat, i d'acord amb aquesta lògica Carlemany va combatre a l'Europa septentrional i a l'est i al sud del regne franc.

Els frisons, aliats dels saxons en una de les seves revoltes contra Carlemany, van ser derrotats el 785. Baviera, que mantenia una relació de vassallatge respecte de la monarquia franca, va ser integrada dins dels dominis carolingis gairebé sense lluita el 788, i el mateix destí van tenir els carintis, ancestres dels actuals eslovens. L'avanç cap al sud-est va ser tallat pels àvars, un poble pagà d'extracció asiàtica i establert a l'actual Hongria que no va rendir-se als francs fins al 795, quan els seus caps van viatjar a Aquisgrà —la ciutat que Carlemany havia escollit com a capital del regne i on s'estava construint el palau que seria la seva residència fixa— per sotmetre's i acceptar el cristianisme. Els botins de totes aquestes campanyes van proveir considerablement d'or i plata el tresor franc.

Ifranj
Les tensions al sud del reialme no eren menors. Allà, els sarraïns eren amos d'una extensa àrea que anomenaven Ifranj i que els francs coneixien com a 'terra de gots', habitada pels hispani o gothi: la futura Catalunya. La proximitat dels musulmans constituïa un problema per les seves incursions a Septimània (actual regió del Llenguadoc-Rosselló), els habitants de la qual patien habitualment expedicions de destrucció i pillatge.

Per conjurar aquest perill i alhora fer recular l'enemic islàmic, Carlemany va decidir aprofitar els afanys secessionistes dels valís (governadors) mahometans radicats lluny de Còrdova —capital de l'emirat d'Al-Andalus, a la península Ibèrica. Aquests valís estaven disposats a revoltar-se i a aliar-se amb qui fos per aconseguir els seus objectius.

Una d'aquestes querelles entre sarraïns va permetre a Carlemany travessar els Pirineus. Era el 778. A canvi de rebre el seu ajut contra l'emir cordovès, els valís de Barcelona i Saragossa van oferir vassallatge al rei franc, el qual va organitzar i encapçalar una expedició per apoderar-se d'aquesta darrera ciutat, que estava previst que s'havia de lliurar als conqueridors sense resistència.

Però a l'hora de la veritat, potser per l'efecte d'una traïció o per un capgirament d'aliances, Carlemany es va trobar barrades les portes de Saragossa i, després d'assetjar-la inútilment durant un mes, va haver de retirar-se. Tal retirada es va agreujar amb la derrota de la rereguarda del seu exèrcit a Roncesvalls (Navarra), exagerada i mitificada en el poema èpic 'Cançó de Rotllan'.

Acabava d'aquesta manera l'única campanya que el rei va dirigir en persona a la península Ibèrica. Però aquest fracàs no va modificar les seves intencions respecte a Ifranj. El 785 es produí la conquesta franca de Girona, les circumstàncies de la qual romanen en el misteri, tot i que s'accepta que la ciutat, més que presa, va ser lliurada pels seus habitants cristians. El que no és cert és que Carlemany manés les tropes, ja que era a Saxònia, però això no va impedir que a Girona se'l venerés com a sant segles després i que se li atribuïssin objectes com una cadira episcopal del segle XI que es troba encara avui a la catedral.

Cap al 789, els francs consolidaven la seva presència per l'Urgell, el Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya, territoris on el poder sarraí era feble o nul des de feia temps. El colofó fou el 800, quan el rei va ordenar al seu fill Lluís que prengués Barcelona, conquerida el 3 d'abril del 801 després d'un setge de set mesos. En aquestes terres, Carlemany hi va bastir una barrera defensiva per protegir el seu regne, allò que posteriorment la historiografia anomenaria Marca Hispànica i que s'ha d'entendre com a referent geogràfic sense cap valor jurídic ni administratiu.

Cap a l'imperi
Mentre Carlemany augmentava el seu poder i el seu prestigi, Lleó III, escollit papa el 795, ho passava malament a Roma. Enfrontat a la noblesa romana i als partidaris del seu predecessor Adrià I, que el menystenien pels seus orígens humils i l'acusaven d'adulteri i de perjuri, va anar a refugiar-se al costat del rei franc i a demanar-li empara després que en un atemptat intentessin arrencar-li els ulls i la llengua. En conseqüència, Carlemany es va traslladar a Roma el 800 per aclarir l'afer, i en un sínode convocat per a l'ocasió, va actuar com a jutge del pontífex, reduït a la categoria de vassall.

Allà, el jurament d'innocència que va fer Lleó III va ser suficient perquè el rei l'absolgués el 23 de desembre. Dos dies més tard es va esdevenir la coronació imperial, una sorpresa per a Carlemany si fem cas del testimoni d'Eginard. Però la reacció de disgust del ja emperador que descriu el seu biògraf caldria limitar-la més a les formes que no pas al fons. Sembla evident que Carlemany i el papa van parlar amb antelació de la coronació. No podem oblidar que el rei franc manava en bona part de les terres que feia uns segles havien pertangut a l'Imperi Romà d'Occident i era, de fet, el cap real de l'Església, mentre que el papa tenia només funcions espirituals.

En aquest context, hi ha un altre element a tenir en compte: les relacions dels Estats Pontificis amb l'altre gran estat cristià de l'època, l'Imperi Romà d'Orient, amb seu a Constantinoble, eren tenses a causa d'un seguit de conspiracions i revoltes que havien acabat col·locant en el tron bizantí una dona, Irene —fet que per a molts significava que el tron estava vacant i Constantinoble era feble per protegir Roma. Amb la coronació, Lleó III, a més d'honorar el seu salvador, intentava transferir a Carlemany la responsabilitat que fins aleshores corresponia a Constantinoble.

Probablement allò que va molestar Carlemany en tota aquesta cerimònia no va ser la coronació pròpiament dita, sinó que ell hauria volgut coronar-se a si mateix, ja que en fer-ho el pontífex, al capdavall un vassall, situava el seu rang per damunt del de l'emperador i sotmetia el poder imperial a la seva autoritat moral. També els bizantins estaven molestos per la coronació, ja que no concebien l'existència d'un segon emperador en la cristiandat i consideraven Carlemany un usurpador. I ja per reblar el clau, aquesta qüestió fins i tot provocava suspicàcies entre els mateixos francs, ja que a causa del caràcter romà del títol podria especular-se que quedaven subordinats als romans.

En qualsevol cas, les disputes amb Constantinoble van acabar el 812, quan l'emperador romà d'Orient va reconèixer la legitimitat imperial de Carlemany. Uns anys abans, s'havia discutit la possibilitat d'un matrimoni entre Irene i ell per resoldre la qüestió.

La immensitat de l'Imperi, que necessitava una burocràcia estatal alfabetitzada que permetés administrar i sostenir pacíficament el que s'havia obtingut mitjançant la guerra, va accelerar un conjunt de reformes en l'àmbit cultural que Carlemany ja havia engegat al cap de poc de succeir el seu pare.

Els seus quefers militars no el privaven de posseir una gran curiositat intel·lectual i una passió per l'aprenentatge, i les seves campanyes per Itàlia o Hispània van fer que conegués diferents cultures que van influir-lo perquè s'envoltés dels màxims erudits de l'època, com el teòleg Paulí (patriarca d'Aquileia), el gramàtic Pere de Pisa, el noble llombard i historiador Pau Diaca, el també historiador Eginard, el poeta i cronista Angilbert (abat de Saint-Riquier) i l'hispanogot Teodulf (bisbe d'Orleans). Entre aquests savis va destacar el monjo anglosaxó Alcuí de York, a qui Carlemany havia conegut a Parma el 781 i que seria un dels principals promotors de la reforma educativa en organitzar l'ensenyament necessari per a la formació de les futures elits administratives de l'Imperi i de l'Església.

Tot basant-se en la lectura i l'escriptura, Alcuí va impulsar l'estudi de les set arts liberals: el trivi (gramàtica, dialèctica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, música, geometria i astronomia). El palau d'Aquisgrà, a més de centre polític, fou centre cultural de l'Estat amb la creació de l'Escola Palatina, les funcions de la qual podrien comparar-se amb les d'una universitat actual. Des d'allà, a partir del 787, es van promulgar decrets a favor de la restauració de les antigues escoles i la fundació d'altres de noves.

La llei més important, del març del 789, imposava la correcció de manuscrits i la perfecció textual i gràfica en els llibres, tot de cara a una bona formació dels funcionaris i dels notaris perquè poguessin comprendre, interpretar i transmetre les ordres del rei, però que també va contribuir a copiar, la qual cosa ha permès que es preservin fins avui moltes obres de l'antiguitat clàssica.

Una altra fita fonamental va ser el desenvolupament i la difusió d'una versió estandarditzada del llatí, que es va convertir en llengua comuna arreu de l'Imperi i va permetre la comunicació entre habitants de països que estaven adaptant a les seves respectives particularitats el llatí vulgar heretat dels antics romans. Irònicament, qui més va fer per aquest ressorgiment cultural i va donar-li nom (renaixement carolingi), no va ser gaire destre a l'hora d'il·lustrar-se.

Carlemany, tot i estudiar gramàtica, dicció, astronomia, aritmètica i retòrica i amoïnar-se per la instrucció dels seus fills, tenia dificultats per llegir i escriure. Ja vell, tractava de formar lletres en tauletes de cera i estilets que amagava sota el coixí quan era al llit, de nit.

Immoralitat
A partir del 806, Carlemany pràcticament no abandonà Aquisgrà. Les expedicions militars ja no eren feina del vell emperador, que gaudia de les fonts termals i de la cacera abundant que hi havia als boscos de la rodalia del palau. De les seves deu esposes o concubines conegudes, n'havia tingut un total de vint fills, la majoria morts en la infantesa o abans que poguessin succeir-lo.

El seu hereu seria aquell Lluís que va conquerir Barcelona el 801, històricament anomenat Lluís el Pietós. El 28 de gener del 814, malalt de pleuritis (inflamació de la caixa toràcica), Carlemany va morir després de quaranta-set anys de regnat i va ser enterrat a la catedral d'Aquisgrà. Llegendes posteriors explicarien com successius emperadors descobrien el seu cos incorrupte, li retien homenatge i tornaven a enterrar-lo amb indumentàries i en sarcòfags més rics.

Però l'imperi que ell va llegar es va disgregar un cop mort el seu fill Lluís, el 840. L'estructura de l'Estat depenia de la fidelitat dels nobles cap al monarca, i en un territori d'1.200.000 quilòmetres quadrats en el qual les comunicacions eren escasses i dolentes, els vassalls atenien més les sol·licituds dels senyors locals que les de l'emperador. Les lluites pel poder estaven servides. Només algú amb el tremp de Carlemany hauria estat capaç de mantenir unit un imperi que, a la llarga, era inviable per les condicions socials, econòmiques i polítiques del segle IX.