L'abolicionisme als Estats Units va comportar que els negres ja no fossin esclaus, però això no els equiparava ni de bon tros a la resta de ciutadans. El racisme era predominant i hi havia teatres, botigues, esglésies i transports públics vetats a la gent que no fos blanca; i els que eren mixtos, acostumaven a reservar-los espais separats. Les sufragistes americanes ja s'havien enfrontat a la difícil equació: "sexe raça". Acceptar la igualtat de gèneres havia estat revolucionari, però què s'havia de fer amb les dones negres? Les feministes van passar de puntetes sobre alguns drets i només les dones blanques van acabar votant; les altres tenien un altre problema.

Va ser una dona, Rosa Parks, qui va fer cas omís del sistema establert quan va seure en un lloc per a blancs en un autobús local de Montgomery, Alabama. En realitat, imitava el gest de Claudette Colvin, una noia de quinze anys que uns mesos abans havia fet el mateix, provocant un petit daltabaix local; l'adolescent va ser detinguda i jutjada. Però el gest de Parks, l'1 de desembre del 1955, es va convertir en la icona d'un moviment que aviat va trobar un líder indiscutible: Martin Luther King, pastor de l'Església baptista d'aquella ciutat. Per protestar contra l'arrest de Parks, va cridar al boicot als transports públics de Montgomery: en els 381 dies que va durar l'acció, desenes d'autobusos van quedar aturats, ja que els negres eren majoria a Alabama —i pocs blancs feien ús del servei.

El crit es va estendre a altres estats i, al capdavall, es va aconseguir que la llei que imposava la segregació racial als autobusos fos eliminada. És clar que tot plegat no li va sortir gratis, a King: va rebre amenaces del Ku Klux Klan, van bombardejar casa seva i el van arrestar per provocador. Seguint la tesi de Gandhi, però, va demanar a les multituds que acudien a protegir-lo que la resposta contra tota provocació havia de ser el diàleg.

La internacionalització del moviment
La popularitat de King va créixer com l'escuma, en bona part pels atacs personals que va rebre, tant d'eixelebrats que li van fer la cara nova o que li van clavar un obrecartes, com pels escàndols sexuals i fiscals en què va voler incriminar-lo l'FBI. A més, va internacionalitzar el seu moviment en favor dels drets civils dels afroamericans, i les marxes per la llibertat que organitzava eren cada vegada més nombroses i els discursos que hi feia, més i més reproduïts pels mitjans.

El 28 d'agost del 1963 dues-centes mil persones van escoltar a Washington el discurs on va pronunciar "I have a dream…". Va ser el clímax de la lluita de King, coronada amb el premi Nobel de la pau i la Llei de drets civils del 1964, que prohibia la segregació racial en escoles, instal·lacions públiques, llocs de treball i "l'aplicació desigual dels requisits per als votants".