OFERTA ESPECIAL -45%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Personatges

Els Borja, la nissaga més poderosa de la nostra història

En el segle XV, una família valenciana va fer i desfer al centre del poder polític de la cristiandat: Roma. T'expliquem qui és qui en el llinatge més universal de la corona catalanoaragonesa

Com va poder ocórrer que una família estrangera controlés el poder a Roma? Els Borja van establir-s’hi durant cinquanta anys: dos van arribar al cim i van portal l’anell papal, i una dotzena més van arribar a cardenals. La dels Borja és la història d’una família ben singular, una família que va fer brillar per tot Europa un cognom valencià, l’únic nom de ressonància vertaderament universal i popular que ha produït la història del nostre país.

1 Calixt III, el primer papa Borja
Retrat de Calixt III, de Sano di Pietro
Retrat de Calixt III, de Sano di Pietro

Alfons de Borja, el primer d’una nissaga d’homes poderosos, va néixer a la Torre de Canals (Xàtiva) el 1378. Va fer carrera en el camp del dret canònic, es va doctorar i va impartir classes a l’Estudi General de Lleida. De seguida va assolir fama com a jurista i va destacar per la seva eficàcia i astúcia. El 1417 va entrar al servei del rei Alfons el Magnànim i va començar a escalar posicions dins la Cort, fins que va ser nomenat conseller del monarca i membre permanent del Consell Reial Suprem el 1420.

El 1429 va ser nomenat bisbe de València, ciutat on va romandre poc, ja que el 1438 va salpar rumb a Itàlia com a conseller reial, a Nàpols, on es va dedicar a reformar l’administració del nou regne. Com a recompensa per la seva diplomàcia en el concili de Florència, el 1439, va ser proclamat cardenal el 1444 amb el títol urbà dels Quatre Sants Coronats. Va ser aleshores, amb 66 anys, que va instal·lar-se a Roma.

Després d’onze anys de cardenalat, Alfons va succeir el papa Nicolau V el 8 d’abril de 1455. La seva coronació, el 20 d’abril, s’ha d’entendre com la conseqüència de les intrigues entre dues poderoses famílies romanes, els Orsini i els Colonna, cap de les quals no tenia prou vots per imposar-se. Alfons de Borja, que va adoptar el nom de Calixt III, apareixia com un papa de consens que podia assegurar la transició.

La invasió dels ‘catalani’
En un context de lluites, traïcions i guerres, el nepotisme era una pràctica necessària, sobretot per a un papa estranger: calia comptar amb la fidelitat dels consellers per mantenir el poder, i per això Calixt III es va envoltar de la seva família i de servidors procedents de la Corona d’Aragó. A banda, el 1449 va fer venir a Roma els seus nebots: Pere Lluís de Borja va ser nomenat capità general de l’Exèrcit pontifici; Roderic de Borja –el futur Alexandre VI–, cardenal i vicecanceller pontifici, i finalment Lluís Joan de Milà va ser nomenat cardenal. Tenir amics a prop era essencial.

El mandat de Calixt III va durar poc atesa la seva avançada edat –tenia 77 anys–, i va estar marcat per la defensa de la cristiandat contra els turcs. La seva empresa de tornar Constantinoble a la fe cristiana, però, va ser un fracàs, perquè no va trobar suport en els prínceps cristians, gens disposats a finançar l’enorme despesa que representava la croada. Però al Papa no li va mancar energia a l’hora d’organitzar-ne una ell mateix que aconseguiria petites victòries, la més significativa de les quals va ser la defensa de Belgrad.

Malgrat que en principi Calixt III representava els interessos de la Corona d’Aragó, amb el temps se’n va anar desmarcant i va decantar-se per protegir els interessos dels Estats Pontificis. Creia que, en distanciar-se del Magnànim, dissipava els recels dels prínceps italians, que no deixaven de veure’l com un papa estranger.

2 L’ascens de Roderic, el cardenal maquiavèl·lic
Retrat del papa Alexandre VI, del pintor italià Cristofano dell'Altissimo
Retrat del papa Alexandre VI, del pintor italià Cristofano dell'Altissimo

Tan bon punt la brama sobre la mala salut del papa Calixt III va córrer per Roma, començà la persecució contra els catalans. Havia arribat l’hora de la venjança dels enemics del pontífex: calia retornar el poder a les famílies romanes. Amb aquest panorama, Pere Lluís de Borja, el nebot preferit del Papa, nomenat prefecte de Roma, va fugir a València.

Roderic també hauria pogut marxar, però va tenir paciència i va saber aprofitar el moment adequat. Com a cardenal que era, li convenia no ser gaire lluny el dia que toqués escollir successor. Deu dies després que el Papa expirés l’últim alè, va començar un conclave tens en què no hi havia cap candidat clar. Els rancors entre els clans italians feien inviable que cap Orsini o Colonna obtingués els suports suficients del Col·legi Cardenalici.

La seva astúcia va contribuir a convertir Eneas Enea Silvio Piccolomini en Pius II. El nou Papa no va trigar a confirmar la continuïtat de Roderic de Borja com a vicecanceller de la cúria papal, càrrec que ja no va abandonar fins 34 anys més tard, quan ell mateix es va convertir en Summe Pontífex. Durant el mandat de Pius II, va demostrar ser un molt bon administrador, un hàbil negociant... i un gran adulador. El Sant Pare va premiar la col·laboració i l’empenta del valencià ascendint-lo a cardenal protodiaca –primer cardenal de l’orde diaconal–, a més de tapar sempre que va caldre algun escàndol relacionat amb festes i dames.

Roderic va poder moure els fils de l’administració vaticana a l’ombra de tres papes més: Pau II, Sixt IV i Innocenci VIII. El curt i hedonista papat de Pau II, entre celebracions, espectacles i palaus, li va servir per fer créixer la seva fama d’home d’estat, a la vegada que acumulava rendes, càrrecs i beneficis. Sota el mandat de Sixt IV, va validar el casament de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, tornant cap a Roma havent posat les bases de la que estava cridada a ser la monarquia més poderosa de l’edat moderna.

La jugada final
A Roma, la inestabilitat social era el pa de cada dia, amb els clans enfrontats i buscant les millors aliances amb la resta d’estats italians. Quan va morir Innocenci VIII, el 25 de juliol de 1492, el valencià va aprofitar les desavinences entre nord i sud i es va presentar al conclave com l’home de consens entre els napolitans i els milanesos. Així, el 26 d’agost, un segon membre de la família Borja, un candidat aparegut de la nit al dia, va ser coronat amb la tiara. En menys de quaranta anys, dos membres de la mateixa família valenciana aconseguien alçar-se amb el màxim càrrec de la cristiandat.

3 Alexandre VI, un estrateg al Vaticà
Alexandre VI en un fragment del retaule 'Madonna dei raccomandati'
Alexandre VI en un fragment del retaule 'Madonna dei raccomandati'

La primera cosa que va fer Alexandre VI, igual que el seu tiet, va ser omplir la cúria vaticana de nebots i parents, persones de confiança. Menys habitual era, però, que nomenés un fill cardenal –Cèsar de Borja– i un altre capità general dels exèrcits pontificis –Joan–, cap dels dos majors de vint anys. La resta de fills encara eren joves per adquirir responsabilitats d’estat, però, dins la ment del pare, ja eren futurs peons estratègics.

Roderic de Borja era conscient que la seva principal missió era consolidar els Estats Pontificis, constantment intimidats per sedicions impulsades per aristòcrates locals, i crear una potència nacional que unís els regnes i les repúbliques en què Itàlia estava aleshores dividida per tal de frenar les ànsies expansionistes d’alguns dels seus veïns, principalment, els reis de França i d’Aragó.

Aquests afanys del Papa van demostrar la seva raó de ser el 1494, quan va morir el sobirà de Nàpols, pertanyent al llinatge aragonès. L’hereu legítim era Alfons de Calàbria –futur Alfons II–, però el rei francès, Carles VIII, va reclamar el ceptre napolità tot adduint uns antics drets successoris que Alexandre VI no va reconèixer. Així, el 8 de maig de 1494 Alfons era coronat rei a Nàpols. La resposta francesa no es va fer esperar. La decisió del Papa va servir d’excusa perquè Carles VIII envaís Itàlia per dirigir-se a Nàpols i manifestés la seva intenció de destituir un pontífex sobre el qual pesava l’acusació d’haver cenyit la tiara mitjançant procediments fraudulents.

Però un cop va arribar a Roma amb el seu exèrcit, Carles VIII va entrevistar-se amb el Sant Pare, que va mostrar-se cordial i conciliador, i va admetre la seva legitimitat. Els francesos van entrar a Nàpols el febrer de 1495 sense cap mena de resistència. En aquell moment, però, Alfons II ja havia abdicat en el seu fill Ferran II, qui va organitzar una lliga italiana contra el rei francès i va rebre el suport de les tropes espanyoles. Al final, l’Exèrcit francès hagué de retirar-se i en el camí de tornada va ser derrotat.

4 Lucrècia de Borja, la filla estratègica
La figura del llenç 'Retrat d'una dona', de Bartolomeo Veneto, és, possiblement, Lucrècia de Borja
La figura del llenç 'Retrat d'una dona', de Bartolomeo Veneto, és, possiblement, Lucrècia de Borja Wikimedia Commons

Dels nou fills que va tenir Alexandre VI, la més sacrificada va ser Lucrècia, joguina de les estratègies polítiques del pare. I, per aquest motiu, damunt d’ella van caure la majoria de calúmnies i es va convertir en protagonista de la llegenda negra familiar.

El 1491 Lucrècia va ser promesa amb Querubí de Centelles, comte d’Oliva, però Roderic de seguida va adonar-se que l’aposta podia ser més alta. Després es va pactar un matrimoni amb Gaspar de Pròixida, membre de la noblesa sicilianoaragonesa i súbdit de Ferran el Catòlic. Credencials que tampoc no van semblar prou satisfactòries. Amb la finalitat d’estabilitzar la bona entesa amb el ducat de Milà, deu mesos després de l’arribada del pare al Vaticà, Lucrècia va contraure matrimoni amb Giovanni Sforza a la basílica de Sant Pere. El mateix Alexandre va oficiar la cerimònia, una unió clarament política a la qual va assistir el bo i millor de Roma.

L’assassinat de Joan i el divorci de Lucrècia
L’entrega del comandament de l’Exèrcit pontifici i de diversos títols al seu fill Joan havia fet engelosir la noblesa romana, especialment el clan dels Orsini, descol·locats des de la desfeta dels francesos a terres italianes. Però fins al punt de matar? L’assassinat de Joan a prop de la Piazza della Giudecca, la nit del 14 de juny de 1497, va ser una gran estocada emocional per a Alexandre VI, que va entendre a la perfecció el missatge.

Encara que els Orsini van ser els principals sospitosos, la llegenda negra no ha descartat mai que l’estrateg fos el seu germà Cèsar. Els Sforza tampoc no van ser exclosos de la llista, ja que poc abans, el fill del Papa havia estat injuriat per aquests i la reacció del Vaticà havia estat severa. El mateix dia de l’assassinat de Joan de Borja se certificava al duc de Milà la voluntat papal de trencar el matrimoni entre el seu nebot i Lucrècia. La jove no podia continuar casada amb Giovanni Sforza, qui havia traït els Borja situant-se al costat dels francesos.

Faltaven pocs dies per Nadal quan Lucrècia va arribar a Roma des del convent de San Sisto, on havia esperat els documents del divorci, per signar l’acte i afirmar públicament que era tan pura com tres anys enrere. Segons els papers, el matrimoni no havia estat consumat. Lucrècia, però, intentava dissimular que estava embarassada de cinc o sis mesos. Un dels seus grans secrets sempre va ser el nom del pare. Es va especular entre diversos candidats, entre els quals el mateix Alexandre VI, l’avi de la criatura.

Sforza va signar la separació de mala gana i, humiliat, es va convertir en el principal inductor dels rumors contra la família Borja. A Lucrècia no van trigar a casar-la de nou, el 1498, ara amb Alfons d’Aragó, nebot del rei de Nàpols. Un indici més del joc d’equilibris que desplegava Alexandre VI.

5 Cèsar de Borja i el somni d'un estat propi
Retrat de Cèsar Borja, del pintor italià Altobello Melone
Retrat de Cèsar Borja, del pintor italià Altobello Melone Wikimedia Commons

Les dignitats de cardenal eren un pes insuportable per a Cèsar, fill del papa Alexandre VI. Home d’acció, àvid de poder, era incapaç de trobar cap gust en el món espiritual. Es volia guanyar el seu propi lloc al món i havia de ser un lloc digne d’un Borja. Així, va penjar els hàbits i es va enfundar el vestit de cavaller. El mecenes ja el tenia: el seu pare. El pas següent va ser disposar d’un bon aliat, Lluís XII, que va atorgar-li el ducat de Valença, fruit de l’hàbil i pacient cuina política del papa Alexandre. També una esposa, Carlota d’Albret, amb qui inaugurava la branca dels Borja de França.

Després d’acompanyar el rei francès en la conquesta del ducat de Milà el 1499, Cèsar s’encomanaria al gran pla d’Alexandre VI, que mantenia la decisió de deixar uns Estats Pontificis autènticament sobirans. Si França i Espanya es volien repartir la península d’Itàlia, per què no ho podien fer els Borja? El Papa va començar expropiant alguns senyors que considerava deslleials, com els Caetani, que dominaven la via Àpia i la frontera amb el regne de Nàpols. Tot seguit va declarar extingits els drets dels feudataris papals de l’Úmbria i de la Romanya, amb la raó que no acceptaven l’autoritat papal i governaven de manera corrupta. El camí estaba obert per a l’últim gran projecte: crear un estat propi perquè el seu fill Cèsar hi establís el seu llinatge.

En tres campanyes, entre el 1499 i el 1503, Cèsar va penetrar a la regió de la Romanya i es va anar apoderant d’aquelles ciutats regides per senyors que desobeïen el Sant Pare: Imola, Forlì, Cesena, Pesaro, Rímini, Faenza, Piombino, Urbino, Senigallia... Per reforçar les fronteres del nou ducat, els va semblar pràctic signar una aliança amb el ducat de Ferrara. Com que Lucrècia havia quedat lliure després de l’assassinat d’Alfons d’Aragó –Cèsar va fer que algú se n’ocupés quan va tenir notícia que el seu cunyat podia estar negociant amb una família rival–, era una peça que podien tornar a utilitzar. La van prometre a l’hereu d’aquell ducat, Alfons d’Este, i la van casar el gener de 1502.

Linici del final
El 1503, però, res va sortir com havien previst. Cèsar va haver de suspendre la campanya militar a la Toscana. Ferran el Catòlic havia vençut els francesos a Nàpols, fent tombar la balança cap als espanyols. I la mort inesperada d’Alexandre VI, víctima d’una epidèmia de malària, va sentenciar el final de Cèsar de Borja. Els apartaments papals van ser saquejats, els servidors van fugir i ell, sense la protecció del pare, es va concentrar a intentar salvar el que pogués del seu estatus.

Després d’un breu i amistós pontificat de Pius III Piccolomini, va seure al tron de sant Pere un gran enemic dels Borja, Juli II della Rovere, que va ordenar una persecució implacable contra Cèsar. Aquest va començar un periple que el va portar a Nàpols i d’allà a València i al castell de la Mota com a presoner del rei d’Espanya. Només pensava a escapar i arribar a terres navarreses, on confiava que el seu cunyat, el rei, l’acolliria. Ho va aconseguir, i va ser nomenat capità general de les tropes reials. Amb l’honor restablert o almenys apedaçat, va poder liderar un exèrcit de nou i, el març del 1507, va morir lluitant a les portes de Viana quan dirigia el setge de la ciutat. I amb ell, definitivament, també va morir el somni.

Subscriu-t'hi

Portada del número 258 de SÀPIENS (setembre 2023)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 258 de SÀPIENS (setembre 2023)

Anatomia d'un cop d'estat

Per què va triomfar l'alçament de Miguel Primo de Rivera?

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto