Dia 14 d'abril de 1931. El país va tornar-se a encendre. Una nova generació s'abraçava al compromís de refer una nació. La volien plena, la volien tota, la volien lliure. I al costat del president Macià hi havia Manuel Carrasco i Formiguera.

Al marge de la seva activitat professional com a advocat, havia fundat i impulsat ‘L'Estevet', "setmanari nacionalista i popular", fixant-hi unes fites ben senzilles: "Pàtria i llibertat". Per aquella audàcia seria empresonat, inaugurant el rosari de persecucions que va patir a la vida, i arribaria a ser un dels nacionalistes catalans amb més judicis polítics: tres consells de guerra, dues denúncies militars i una sanció governativa. El dimarts 23 d'octubre de 1923, en el seu diari —precisament el dia en què va ingressar a la presó de Burgos— es pot llegir: "De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món." Va patir aleshores, per aquella condemna, 180 dies de captiveri.

Carrasco i Formiguera va sortir de la dictadura de Primo de Rivera com un dels polítics més destacats del país, representant a Acció Catalana al famós pacte de Sant Sebastià. I a pesar de la desfeta electoral del seu partit, el dia 14 d'abril era al costat de Macià. La seva mà es nota en la redacció final de la proclamació de la República Catalana, el seu esperit durant totes aquelles hores, la confiança que el president diposita en ell, nomenant-lo ministre del primer govern de la República Catalana i enviant-lo a Madrid, en funcions de plenipotenciari, el mateix dia 15 al vespre.

Un gran defensor de la República i Catalunya
Políticament, sempre va restar defensant el somni de la democràcia, la República i Catalunya. Un somni impossible? Només ell, en la discussió de l'Estatut a Madrid, va gosar alçar-se per proclamar que Catalunya havia parlat i que, en conseqüència, no es podia tolerar cap canvi en el pacte que el nostre país oferia a Espanya. En un acte de vilesa monstruosa, ja començada la guerra del Desastre Nacional quan era en missió oficial al País Basc, el van detenir i, en aquell fatídic 1937, el van tornar a portar a la presó de Burgos.

Anys després, Hilari Raguer va reconstruir aquells dies de passió. No crec que hi hagi ningú al món que no s'hagi commogut en llegir les seves últimes hores de vida. Amb la seva mirada neta i clara, va enfrontar-se a l'escamot d'afusellament i va exclamar: "El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!" Diu el pare Raguer que va poder encara murmurar "Jesús, Jesús". Després es va sentir el crit de "Fuego!". I es va fer el silenci.

Tomba de Carrasco i Formiguera al cementiri de Montjuïc de Barcelona